El vent de llibertat s’allunya de Sant Just Desvern

Amb ràbia  i  indignació  escric aquestes línies a l’observar com en uns segons  he deixat de visualitzar totalment el paisatge  on havia descobert el camí cap a la llibertat.  Allò que era conegut com la Riera de la Bonaigua.

Era conscient que a poc a poc s’anava enfosquint, però em resistia a creure que deixaria d’existir totalment, tot i la pressió que exercia un poliesportiu faraònic i una minipiscina construïda només per  rendabilitzar uns quants vots.

[@more@]

El paisatge es va començar a enfosquir el dia que van tancar i enfonsar la font de la Bonaigua. Aquell dia fou el principi d’una mort anunciada.  La font havia esta un dels indrets més bonics del poble. Allà, més d’una parella s’havien fet primer petó al caure la llum del dia. També havia acollit més d’una reunió clandestina.

La font havia estat un punt de trobada per a molts. Era un punt de trobada on s’havia establert una veritable comunicació veïnal. Quan sortiem del Núria ens trobàvem allà per jugar. Allà,  es trobàven les nostres mares i ens portàven el berenar. Allà també es reunien els avis i les àvies amb l’excusa d’anar a cercar aigua. Al costat d’aquella font, em van parlar d’en Daniel Cardona  i de Nosaltres Sols

Amb el tancament i enfonsament de la font no només es va enfosquir el paisatge, sinó que també es va generar un buit a tot l’entorn, fins i tots els ocells i les papellones van deixar  de visitar-nos.

Allò va ser l’inici de la foscor. Les tres casetes que donàven vida a tot un indret es van veure marginades, tot i les infrastructures com va ser la canalització de la riera, que per cert no es van esforçar gaire, ja que ho van fer molt malament.  I és que sempre hi havia una justificació per no invertir en aquell lloc. I d’ençà l’entrada dels socialistes al govern de l’Ajuntament aquelles castes feien pels seus projectes especulatius. En Lluís Segura, quan era alcalde, ja ens va dir que havíem de començar a plegar veles

Mentrestant, nosaltres estàven orgullosos de viure en aquell indret, tot i pressió que s’exercia sobre nosaltres. Erem feliços, amb les nostres mans havíem col·laborat en la construcció d’un habitatge. Allà els meus pares amb tot el seva dedicació van fer un raconet acollidor. Tan és així, que entorn ha impregnat la meva vida, la meva personalitat i  em va despertar la meva consciència de viure en un país ocupat.

I és per això que ara puc escriure des la foscor, un cop he vist com han enderrocat les tres casetes de la riera. Alguns que em llegeixen pensaran que estic boig, però aquests no m’importen que ho pensin, ja que són ells els que han acabat d’ensorrar unes cases que els feien nosa. Han tingut la sort de comptar amb l’excusa d’un minitransvassement d’aigües, ja que si nos fos per així, les casetes mai no s’haurien enderrocat. I hosaben.

És la mateixa gent que han despersonalitzat el poble de Sant Just Desvern. Tant és així que en aquest moments que parla tant de recuperar la memòra històrica només ens parlen de la república espanyola, enlloc de recuperar personatges com en Daniel Cardona  o l’Antonet Malaret.

PS. El 4 d’octubre de 2007 són enderrocades les tres casetes de la Riara de la Bonaigua. Quaranta cinc anys després d’haver-se construït la primera de les tres. 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: El vent de llibertat s’allunya de Sant Just Desvern

  1. sergi diu:

    Ets una vergonya per al teu nom.

Els comentaris estan tancats.