Alenar

Avui no aniré a reivindicar el retorn dels papers, ni posaré ni un euro perquè  per pagar la multa d’Acció Cultural, perquè ja estic fart d’anar fent el passarell i d’anar plorant i jugar al victmisme. Ara ho vull tot, vull assolir la Independència. És l’única manera de dir prou i de no anar jugant amb el sentimentalisme de la gent.

Sempre les mateixes discussions i les mateixes lluites per assolir un pam de llibertat, que si l’oficialitat de llengua, per després anar reculant, que si les infrasturures, que si el finançament, que si els aeroports,… hi ha un munt de coses. Tot i així, perquè serveix l’estatut i la seva reforma amb l’estatutet.

Amb dos dels temes que desencadenaran molta literatura els propers dies, el primer el de l'acte de la tornada dels papers de Salamanca.

 

Els primers papers rebuts ho van celebrar com a una gran conquesta i han fer un acte per plorar, una misa negre amb tots els respectes amb la gent que va de bona fe. Faran quatre crits i diran que la culpa és de Madrid. Però aquesta vegada, us he de dir que la culpa no és només de Madrid, si no de tots aquells polític catalans que porten l’estalada només per recordar a Companys cada 15  d’octubre. Ells ens van voler fer creure que ja ho havíem assolit, i ara des de la reraguarda d’un faristol diran que dolent és Zapatero, però després a Madrid s’aniran a fer un cafè amb ell. Recordeu que fa dos dies era molt bo amb el seu tarannà tan obert.

 

I parlant de Companys, és una vergonya que cada 15 d’octubre s'hagi d’estar recordant que s’ha d’anul·lar el procés.

 

Bé, l’altra història és la multa sobre Acció Cultural del País Valencià pel que fa als repetidors de TV3 al País Valencià. Entenc la reivindicació dels catalans del sud  a causa de l’agressió cultural que és pateix més enllà de la  Sènia, però han d’entendre que TV3 margina constantment al País Valencià, fins i tot el Pellicer parla de Comunitat valenciana en lloc de País Valencià.

I si algú ha de pagar la multa,  ha de ser la Generalitat del Principat i no la societat civil que treballem dia a dia per a la reconstrucció i reunificació de tota la nació.

Ens repetim massa, i avacem molt poc. Tan poc que encara els que treballen a TV3, em refereixo als periodistes mediàtics diuen no que necessiten ningú que els salvi, que no necessiten salvadors de la patria. Aquests que ho diuen, no saben que per haver assolit les petites llibertats que tenim com ara una TV3 que parla català, on ells treballen I poden gaudir d’una vida confortable, va  morir molta gent i no volien salvar la pàtria amb les connotacions feixistes, sinó la autèntica llibertat, un país més just i més solidari, valors aquests que s’han esfumat del programa polític dels parits anoments d’aquerra.

Ja ni ha prou, necessitem marcar l’agenda política com hem fet aquests dies cremant imatges del rei. Això si que és un acte de desobedièincia i no el que veurem avui amb la reclamació dels papers. No és tracta de plorar més, es tracta de trencar amb Espanya i França ara i no el 2014.

Avui no aniré a reivindicar el return dels papers, ni posaré ni un euro perquè  per pagar la multa d’Acció Cultural, perquè ja estic fart d’anar fent el passarell i d’anar plorant i jugar al victmisme. Ara ho vull tot, vull assolir la Independència. És l’única manera de dir prou i de no anar jugant amb el sentimentalisme de la gent.

Sempre les mateixes discussions i les mateixes lluites per assolir un pam de llibertat, que si l’oficialitat de llengua, per després anar reculant, que si les infrasturures, que si el finançament, que si els aeroports,… hi ha un munt de coses. Tot i així, perquè serveix l’estatut i la seva reforma amb l’estatutet.

Amb dos dels temes que desencadenaran molta literatura els propers dies, el primer el de l'acte de la tornada dels papers de Salamanca.

 

Els primers papers rebuts ho van celebrar com a una gran conquesta i han fer un acte per plorar, una misa negre amb tots els respectes amb la gent que va de bona fe. Faran quatre crits i diran que la culpa és de Madrid. Però aquesta vegada, us he de dir que la culpa no és només de Madrid, si no de tots aquells polític catalans que porten l’estalada només per recordar a Companys cada 15  d’octubre. Ells ens van voler fer creure que ja ho havíem assolit, i ara des de la reraguarda d’un faristol diran que dolent és Zapatero, però després a Madrid s’aniran a fer un cafè amb ell. Recordeu que fa dos dies era molt bo amb el seu tarannà tan obert.

 

I parlant de Companys, és una vergonya que cada 15 d’octubre s'hagi d’estar recordant que s’ha d’anul·lar el procés.

 

Bé, l’altra història és la multa sobre Acció Cultural del País Valencià pel que fa als repetidors de TV3 al País Valencià. Entenc la reivindicació dels catalans del sud  a causa de l’agressió cultural que és pateix més enllà de la  Sènia, però han d’entendre que TV3 margina constantment al País Valencià, fins i tot el Pellicer parla de Comunitat valenciana en lloc de País Valencià.

I si algú ha de pagar la multa,  ha de ser la Generalitat del Principat i no la societat civil que treballem dia a dia per a la reconstrucció i reunificació de tota la nació.

Ens repetim massa, i avacem molt poc. Tan poc que encara els que treballen a TV3, em refereixo als periodistes mediàtics diuen no que necessiten ningú que els salvi, que no necessiten salvadors de la patria. Aquests que ho diuen, no saben que per haver assolit les petites llibertats que tenim com ara una TV3 que parla català, on ells treballen I poden gaudir d’una vida confortable, va  morir molta gent i no volien salvar la pàtria amb les connotacions feixistes, sinó la autèntica llibertat, un país més just i més solidari, valors aquests que s’han esfumat del programa polític dels parits anoments d’aquerra.

Ja ni ha prou, necessitem marcar l’agenda política com hem fet aquests dies cremant imatges del rei. Això si que és un acte de desobedièincia i no el que veurem avui amb la reclamació dels papers. No és tracta de plorar més, es tracta de trencar amb Espanya i França ara i no el 2014.

Amb ràbia  i  indignació  escric aquestes línies a l’observar com en uns segons  he deixat de visualitzar totalment el paisatge  on havia descobert el camí cap a la llibertat.  Allò que era conegut com la Riera de la Bonaigua.

Era conscient que a poc a poc s’anava enfosquint, però em resistia a creure que deixaria d’existir totalment, tot i la pressió que exercia un poliesportiu faraònic i una minipiscina construïda només per  rendabilitzar uns quants vots.

El paisatge es va començar a enfosquir el dia que van tancar i enfonsar la font de la Bonaigua. Aquell dia fou el principi d’una mort anunciada.  La font havia esta un dels indrets més bonics del poble. Allà, més d’una parella s’havien fet primer petó al caure la llum del dia. També havia acollit més d’una reunió clandestina.

La font havia estat un punt de trobada per a molts. Era un punt de trobada on s’havia establert una veritable comunicació veïnal. Quan sortiem del Núria ens trobàvem allà per jugar. Allà,  es trobàven les nostres mares i ens portàven el berenar. Allà també es reunien els avis i les àvies amb l’excusa d’anar a cercar aigua. Al costat d’aquella font, em van parlar d’en Daniel Cardona  i de Nosaltres Sols

Amb el tancament i enfonsament de la font no només es va enfosquir el paisatge, sinó que també es va generar un buit a tot l’entorn, fins i tots els ocells i les papellones van deixar  de visitar-nos.

Allò va ser l’inici de la foscor. Les tres casetes que donàven vida a tot un indret es van veure marginades, tot i les infrastructures com va ser la canalització de la riera, que per cert no es van esforçar gaire, ja que ho van fer molt malament.  I és que sempre hi havia una justificació per no invertir en aquell lloc. I d’ençà l’entrada dels socialistes al govern de l’Ajuntament aquelles castes feien pels seus projectes especulatius. En Lluís Segura, quan era alcalde, ja ens va dir que havíem de començar a plegar veles

Mentrestant, nosaltres estàven orgullosos de viure en aquell indret, tot i pressió que s’exercia sobre nosaltres. Erem feliços, amb les nostres mans havíem col·laborat en la construcció d’un habitatge. Allà els meus pares amb tot el seva dedicació van fer un raconet acollidor. Tan és així, que entorn ha impregnat la meva vida, la meva personalitat i  em va despertar la meva consciència de viure en un país ocupat.

I és per això que ara puc escriure des la foscor, un cop he vist com han enderrocat les tres casetes de la riera. Alguns que em llegeixen pensaran que estic boig, però aquests no m’importen que ho pensin, ja que són ells els que han acabat d’ensorrar unes cases que els feien nosa. Han tingut la sort de comptar amb l’excusa d’un minitransvassement d’aigües, ja que si nos fos per així, les casetes mai no s’haurien enderrocat. I hosaben.

És la mateixa gent que han despersonalitzat el poble de Sant Just Desvern. Tant és així que en aquest moments que parla tant de recuperar la memòra històrica només ens parlen de la república espanyola, enlloc de recuperar personatges com en Daniel Cardona  o l’Antonet Malaret.

PS. El 4 d’octubre de 2007 són enderrocades les tres casetes de la Riara de la Bonaigua. Quaranta cinc anys després d’haver-se construït la primera de les tres. 

El clima polític de rebuig a la monarquia espanyola i de defensa de l’autodeterminació d’aquests dies (rebuig del rei borbó, referèndum d’autodeterminació a Euskadi etc.) ha deixat en un segon pla un debat important, encetat el dia 24 de setembre proppassat per Hèctor López Bofill amb la publicació d’un article provocador a l’Avui sota el títol de “Premiar el gueto”.

D’altra banda, tot i la massa immigrada important que es mostra impermeable a la llengua catalana, la realitat ha demostrat el bagatge important de fills i filles de la immigració que han anat engruixint de manera permanent la militància dels partits independentistes. Hèctor López Bofill ha fet una anàlisi poc afinada de la immigració perquè no ha analitzat l’aspecte positiu d’un fenomen políticament molt rellevant, el caràcter subversiu de la presa de consciència de la persona immigrada, sense el qual no hauríem pogut mai pensar a ser independents: el seu compromís amb el país és molt més nítidament polític, i alliberat de les càrregues d’autoodi i acomplexament que aclaparen les generacions catalanes sotmeses per segles d’història. La ruptura independentista no seria possible sense aquest ferment de la nova població que ha anat abraçant la causa de la nació catalana amb esperit lliure i valentia. Per paradoxal que pugui semblar, el futur de la llengua catalana es troba, d’una manera decisiva, en la consciència política que pugui arribar a assolir la població immigrada com a aliada fonamental d’unes noves pràctiques lingüístiques.

Finalment cal assenyalar que l’aspecte més negatiu d’aquest debat ha estat la continuació de les mentides d’aquells qui volen defensar l’”estratègia” indefensable de donar poder a l’espanyolisme amb el pretext mentider d’una imaginària aproximació a la població d’origen espanyol amb aquest procediment. Justificar el suport a l’espanyolisme per a mantenir unes poltrones, d’una manera tan barroera i manipuladora, és un error gravíssim que no té altra conseqüència que contribuir a augmentar la confusió en una qüestió políticament massa important. Barrejar-hi la immigració és una perversió que no hem de permetre i que cal que denunciem obertament, de manera constant i a tot arreu.

En un país suposadament normal, amb uns mitjans de comunicació preocupats i identificats per l'esfera pública, s'hi hauria promogut una campanya de dimissió per les paraules de Montilla en relació a la progressió abstencionista del Principat. En afirmar que els catalans i les catalanes no anem a votar perquè vivim bé, Montilla ens va tractar a tots de babaus, per dir un mot suau, ja que encara en diria  de més forts. Paraules que no ha tingut mena de trascendència, més enllà d'algun comentari del moment, però si les analitzeu bé són per demanar-ne la dimissió.

Però la cosa no acaba aquí: el vicepresident del govern regionalista del Principat, Carod Rovira aprofita una entrevista per a l'AVUI per dir-nos racistes, amb l'afirmació que la ciutadania no ha entès que la Generalitat estigui a les mans d'una persona nascuda fora del país. D'aquesta manera surt del pas pel que fa a la davallada electoral del seu partit i intenta justificar allò que és injustificable i amorrar-se així, a la cadira  amb el pacte de govern Principat. El problema no es haver nascut fora o dins del Principat per a ser president, sinó que el problema de fons és si Montilla, s'identifica o no amb el país que governa.

Per a mi l'afirmació d'en Carod és molt perillosa i més quan del seu partit han sortit veus d'il·legalitzar un partit com Plataforma per Catalunya.

Ara bé, tant les unes com les altres declaracions, les de Montilla i Carod, són per demanar a tot vent que deixin els càrrecs que ocupen, ja que no són dignes de representar en tasques de govern els catalans i catalanes de Principat.

 

Si no ho fan per la seva pròpia voluntat, hauríem de promoure una campanya en aquesta direcció per dignitat nacional. No podem permetre que aquestes  dues persones estiguin on estant sense haver entès el missatge que s'ha donat no anant a votar o no haver votat una determina sigla per haver-se perdut en la immesa mar blava, és a dir, per no haver endegat un procés d'alliberament nacional des de les regidories o des del mateix parlament.

No estic gens sorprès que els mitjans no encapçalin un campanya demanant la dimissió, però sí que no s'hagin aixecat veus des de diversos sectors de l'anomenada intel·lectualitat d'aques país per proclamar l'escassa poca ètica moral dels responsables polítics que ens toca patir.

Tot i així, penso que no hem de deixar passar més el temps, perquè les seves declaracions se les endugui el temps com si aquíi no hagués passat: No ens podem permetre que això arribi a passar, ja que si ho fem, estem abonant el desencís de la ciutadania per tot allò que és públic i deixant el país a les mans d'uns ineptes i uns mediocres que es poden portar a l'abisme i a la regionalització, per esdevenir una part d'un tot amb el que no ens identifiquem ni de bon tros.

D’un temps ençà, veiem que l’independentisme més enllà d’ERC creix arreu del país, o com a mínim una certa consciència nacional, no de la manera que molts de nosaltres en agradaria, però va fent via. Una prova de tot plegat ho veiem amb l’augment de les Candidatures d’Unitat Popular que es presentaran a les properes eleccions municipals I també ho veiem en les diverses mobilitzacions que es fan arreu de la nació ja sigui pel dret a l’habitatge, l’alliberament de gènere…

Com deia, es va fent via, però també es van aguantant els cops. I en la majoria d’ocasions simplement anem aguantant els cops. Diria que es va resistint.

No vull ser catastròfic, ni vull carregar-me la feina que s’està duent. Tot al contrari, obro les portes a la reflexió i al debat sense abandonar cap mobilització ni campanya ni bloquejar la gran tasca que s’està fent al darrera de les CUP.

Precisament, la crida que ha fet la CUP de Vilafranca de plantejar el dret legítim d’autodeterminació als plens municipals, a la que després s’ha afegit la de Girona, m’ha fet reflexionar sobre aquestes qüestions. En la línia de definir obertament un full de ruta, en denitiva una estratègia rupturista, que ens porti a plantejar obertament les nostres reivindicacions nacionals.

I és que està molt bé fer pintades, dir no a la MAT, dir no a l’especulació, generar les mil i uns plataformes en favor de la llengua i en contra de la destrucció del territori o dels desalojaments. I és que des la nostra perspectiva de lluita s’ha de fer, perquè és el camí que s’ha de seguir. Ara bé, s’ha de fer això i paral·lelament s’ha de fer pinya per vertebrar un espai polític.

Un espai polític, molt més àmpli, molt més enllà de les sigles de tot allò que avui coneixem com l’Esquerra Independentista. I és que s’ha de fer un nou pas per situar la confrontació Espanya/Països Catalans i evitar així diliuir-lo com a una simple reivindicació nostàlgica o una aspiració simplement sobiranista.

Per arribar a aquest, cal tenir-ne una visió àmplia de país, no només pel que al territori, sinó a les persones, als col·lectius, organitzacions i entitats de tota classe. Cal sortir-ne de l’estratègia purament defensiva d’anar aguantant cops, de la lluita reivindicativa purament victimista per plantejar obertament les legítmes aspiracions nacionals.

I és que ja no podem anar només de pintada en pintada, de calçotada en calçotada o simplement de campanya en campanya, cal globalitzar els plantejaments per anar configurant un sol camí definit per un full de ruta.

Una estratègia engrescadora on l’independentisme defeneixi l’agenda política i no esperar així les amenaces de tancament de les emissions de TV3 a territori valencià ni molt menys les qualsevol tribunal constitucional.

No hi ha cap dubta que les CUP s’estan conso

D’un temps ençà, veiem que l’independentisme més enllà d’ERC creix arreu del país, o com a mínim una certa consciència nacional, no de la manera que molts de nosaltres en agradaria, però va fent via. Una prova de tot plegat ho veiem amb l’augment de les Candidatures d’Unitat Popular que es presentaran a les properes eleccions municipals I també ho veiem en les diverses mobilitzacions que es fan arreu de la nació ja sigui pel dret a l’habitatge, l’alliberament de gènere…

Com deia, es va fent via, però també es van aguantant els cops. I en la majoria d’ocasions simplement anem aguantant els cops. Diria que es va resistint.

No vull ser catastròfic, ni vull carregar-me la feina que s’està duent. Tot al contrari, obro les portes a la reflexió i al debat sense abandonar cap mobilització ni campanya ni bloquejar la gran tasca que s’està fent al darrera de les CUP.

Precisament, la crida que ha fet la CUP de Vilafranca de plantejar el dret legítim d’autodeterminació als plens municipals, a la que després s’ha afegit la de Girona, m’ha fet reflexionar sobre aquestes qüestions. En la línia de definir obertament un full de ruta, en denitiva una estratègia rupturista, que ens porti a plantejar obertament les nostres reivindicacions nacionals.

I és que està molt bé fer pintades, dir no a la MAT, dir no a l’especulació, generar les mil i uns plataformes en favor de la llengua i en contra de la destrucció del territori o dels desalojaments. I és que des la nostra perspectiva de lluita s’ha de fer, perquè és el camí que s’ha de seguir. Ara bé, s’ha de fer això i paral·lelament s’ha de fer pinya per vertebrar un espai polític.

Un espai polític, molt més àmpli, molt més enllà de les sigles de tot allò que avui coneixem com l’Esquerra Independentista. I és que s’ha de fer un nou pas per situar la confrontació Espanya/Països Catalans i evitar així diliuir-lo com a una simple reivindicació nostàlgica o una aspiració simplement sobiranista.

Per arribar a aquest, cal tenir-ne una visió àmplia de país, no només pel que al territori, sinó a les persones, als col·lectius, organitzacions i entitats de tota classe. Cal sortir-ne de l’estratègia purament defensiva d’anar aguantant cops, de la lluita reivindicativa purament victimista per plantejar obertament les legítmes aspiracions nacionals.

I és que ja no podem anar només de pintada en pintada, de calçotada en calçotada o simplement de campanya en campanya, cal globalitzar els plantejaments per anar configurant un sol camí definit per un full de ruta.

Una estratègia engrescadora on l’independentisme defeneixi l’agenda política i no esperar així les amenaces de tancament de les emissions de TV3 a territori valencià ni molt menys les qualsevol tribunal constitucional.

No hi ha cap dubta que les CUP s’estan consolidant com a referent per definir aquesta estratègia engrescadora, és a dir, el full de ruta del veritable moviment rupturista per avançar cap a la independència.