S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha abandonat el govern municipal i d'aquesta manera s'ha trencat el tripartit santjustenc. Els motius van molt més enllà dels arguments que han sortit a relluir a la web oficial de l'Ajuntament i dels arguments que ahir al matí, l'alcalde, Josep Perpinyà ha donat als treballadors municipals.

A la web, es diu que ERC passa a l'oposició per la pèrdua de confiança en l’alcalde, els seus socis del PSC i la manca de comunicació. I l'alcalde explica als treballadors que han abandonat per problemes al si de la formació independentista.

Mentre l'alcalde no li dóna massa importància i creu que el fill pròdig tornarà, l'assemblea local d'ERC no ho veu tan senzill, ja que com ells asseguren al web oficial de l'Ajuntament, el tripartit no existia pràcticament al govern, ja que es funcionava com a un sol partit, és a dir, com a PSC.

Tot i que el trencament va per aquesta vessant, el punt d'inflexió ha estat la qüestió urbanística. Sobre aquest punt encara no tinc la informació ordenada per oferir-la, però en el moment oportú escriuré sobre això.

[@more@]

Ara bé, l'assemblea local  d'ERC té raó i això ho venia denunciant des d'aquestes pàgines des del primer escrit que vaig fer. A Sant Just, el tripartit era una pura formalitat, ja que manava un sol partit. Cosa que també passa, a hores d'ara al tripartit de la Generalitat del Principat.

De moment, només hem cal afegir dues coses per a la reflexió.

1.- A Sant Just la fòrmula del tripartit fou una de les primeres que van configurar al Principat.

2.- A Sant Just, el sector proper a Montilla ha influit molt en la política local. S'ha de tenir en compte, que la seva dona ha estat en dues darreres legislatures, regidora d'Urbanisme.

Em comprometo a cercar la informació sobre el punt d'inflexió, i d'altra banda, felicito a l'Assemblea local d'ERC d'haver donat aquest cap.

Comentaris tancats a S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha abandonat el govern municipal i d'aquesta manera s'ha trencat el tripartit santjustenc. Els motius van molt més enllà dels arguments que han sortit a relluir a la web oficial de l'Ajuntament i dels arguments que ahir al matí, l'alcalde, Josep Perpinyà ha donat als treballadors municipals.

A la web, es diu que ERC passa a l'oposició per la pèrdua de confiança en l’alcalde, els seus socis del PSC i la manca de comunicació. I l'alcalde explica als treballadors que han abandonat per problemes al si de la formació independentista.

Mentre l'alcalde no li dóna massa importància i creu que el fill pròdig tornarà, l'assemblea local d'ERC no ho veu tan senzill, ja que com ells asseguren al web oficial de l'Ajuntament, el tripartit no existia pràcticament al govern, ja que es funcionava com a un sol partit, és a dir, com a PSC.

Tot i que el trencament va per aquesta vessant, el punt d'inflexió ha estat la qüestió urbanística. Sobre aquest punt encara no tinc la informació ordenada per oferir-la, però en el moment oportú escriuré sobre això.

[@more@]

Ara bé, l'assemblea local  d'ERC té raó i això ho venia denunciant des d'aquestes pàgines des del primer escrit que vaig fer. A Sant Just, el tripartit era una pura formalitat, ja que manava un sol partit. Cosa que també passa, a hores d'ara al tripartit de la Generalitat del Principat.

De moment, només hem cal afegir dues coses per a la reflexió.

1.- A Sant Just la fòrmula del tripartit fou una de les primeres que van configurar al Principat.

2.- A Sant Just, el sector proper a Montilla ha influit molt en la política local. S'ha de tenir en compte, que la seva dona ha estat en dues darreres legislatures, regidora d'Urbanisme.

Em comprometo a cercar la informació sobre el punt d'inflexió, i d'altra banda, felicito a l'Assemblea local d'ERC d'haver donat aquest cap.

Comentaris tancats a S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha abandonat el govern municipal i d'aquesta manera s'ha trencat el tripartit santjustenc. Els motius van molt més enllà dels arguments que han sortit a relluir a la web oficial de l'Ajuntament i dels arguments que ahir al matí, l'alcalde, Josep Perpinyà ha donat als treballadors municipals.

A la web, es diu que ERC passa a l'oposició per la pèrdua de confiança en l’alcalde, els seus socis del PSC i la manca de comunicació. I l'alcalde explica als treballadors que han abandonat per problemes al si de la formació independentista.

Mentre l'alcalde no li dóna massa importància i creu que el fill pròdig tornarà, l'assemblea local d'ERC no ho veu tan senzill, ja que com ells asseguren al web oficial de l'Ajuntament, el tripartit no existia pràcticament al govern, ja que es funcionava com a un sol partit, és a dir, com a PSC.

Tot i que el trencament va per aquesta vessant, el punt d'inflexió ha estat la qüestió urbanística. Sobre aquest punt encara no tinc la informació ordenada per oferir-la, però en el moment oportú escriuré sobre això.

[@more@]

Ara bé, l'assemblea local  d'ERC té raó i això ho venia denunciant des d'aquestes pàgines des del primer escrit que vaig fer. A Sant Just, el tripartit era una pura formalitat, ja que manava un sol partit. Cosa que també passa, a hores d'ara al tripartit de la Generalitat del Principat.

De moment, només hem cal afegir dues coses per a la reflexió.

1.- A Sant Just la fòrmula del tripartit fou una de les primeres que van configurar al Principat.

2.- A Sant Just, el sector proper a Montilla ha influit molt en la política local. S'ha de tenir en compte, que la seva dona ha estat en dues darreres legislatures, regidora d'Urbanisme.

Em comprometo a cercar la informació sobre el punt d'inflexió, i d'altra banda, felicito a l'Assemblea local d'ERC d'haver donat aquest cap.

Comentaris tancats a S’ha trencat el tripartit a l’Ajuntament de Sant Just Desvern

Vertebrar l’espai independentista

Les queixes d'ERC contra CiU pels pactes amb Zapatero, que segons els republicans havien trencat el consens en la negociació de l'estatut d'autonomia,ara tenen ben poc sentit. L'argument d'ERC segons el qual CiU havia fet prevaler els interessos sectaris de partit per davant dels interessos de Catalunya, a hores d'ara ha perdut tot valor.

[@more@]Només cal observar quines han estat les raons d'ERC per a fer president de la Generalitat de Catalunya el líder d'una organització sucursalista orgànicament i espanyolista ideològicament. Tampoc no és seriosa l'excusa de prioritzar suposadament una política d'esquerra, per mitjà d'una aliança amb un grup com elPSC-PSOE, obsessionat en l'especulació urbanística i en l'obra pública, sense escrúpols ecologistes i sempre al servei dels grans empresaris.

Més ràpidament del que semblava, ERC s'ha situat al mateix nivell que CiU ensectarisme partidista i implicació en la conxorxa política dels sectors dominants. És evident que des d'aquest posicionament de rendició ideològica i política no es contribuirà gens a l'enfortiment de l'independentisme: ERC ens mostrarà, com abans ho feia CiU, les petites conquestes en algun camp polític concret, mentre la "gran política" la continuarà dominant el PSC-PSOE amb tot el suport de l'Estat i del poder de Madrid. Així, no és estrany que Puigcercós s'hagi afanyat a dir que ERC no plantejarà el debat sobre l'autodeterminació, ja que no és una prioritat per a la seva organització. Quan ho serà, doncs?

L'independentisme només podrà avançar treballant per crear un moviment polític alliberat de les maniobres d'aquest parlamentarisme de curta volada. Les persones que havien confiat en les estratègies d'ERC, ara s'emporten una greu decepció. L'Esquerra Independentista ja ho havia advertit. L'única cosa que ha sorprès realment és la velocitat meteòrica d'ERC per a situar-se en el mateix camí de CiU. Caldrà que l'independentisme de debò abandoni algunes inèrcies i caminem conjuntament cap aquest objectiu: la Independència.

17.11.06

El davantal de Llibertat.cat

5 comentaris

El pacte dels panxacontentes

Després d’uns dies de reflexió i de veure com evolucionaven els pactes m’he adonat que cal enfilar l’agulla i posar-se a cosir. Sí, companyes i companys, torno amb les ferides curades per afrontar nous reptes, entre els que hi ha naturalment, el d’obrir un procés d’alliberament nacional.

Són molts les companyes i companys que ens ha deixat, però ja era de preveure, si fem vàlida aquells vella profecia “la vida ja us aprovarà i suspendrà.

D’allò que estic content veritablement és que cada dia que passa em sento més jove i això em vaig adonar la nit passada que vaig assistir a un sopar de companys i companyes de la meva edat. Em sento com si tingués vint anys, amb les mateixes ganes de lluitar i de trencar les cadenes que ens oprimeixen, que quan tenia aquella edat. Em va agradar molt que l’ex-alcalde de Sant Just en digués al sopar que em vigilava, tot i que no coincidim mai. Prefereixo això a que no em donin cops a l’esquena, com li fan a Puigcercòs quan  va a Madri, “hombre si no pareces catalan

Per això em sento molt més jove.

[@more@]

Bé,  amb els pactes passa el mateix que amb l’edat i l’estabilitat de caire econòmic. Conforme un es va fent gran, fa panxeta i té una certa, millor dit massa estabilitat econòmica, el que desitja per afrontar la jubilació és que això perduri i les revoltes ja les faran uns altres.

I això és el que li passa a la gent d’Esquerra (ja no dic republicana i Catalunya, perquè en el seu logotip ja ho han esborrat ). Si algú pensava que avui a Solsona acabaria trencant partit és que no coneix prou bé el que passa al seu si. Què havien de dir unes persones que viuen com a reis amb càrrecs municipals, cobrant uns diners que mai havien en la seva vida quan eren un simples empleats?

I aquells militants que no cobren de les estructures del partit han vist la política sempre des de la cadira, com a simple espectadors, és per això que no tenen una posició crítica, tot el contrari, ja els hi va bé que funcioni partit que està al poder, ja que no volen viure a l’oposició.

El pragmatisme o possibilisme per viure del “cuento” abans que construir i gratar-se la butxaca.

En definitiva és l’hora dels panxacontentes de canviar les coses perquè no canviï res. El que està clar és que aquesta gent han deixat de ser independentistes, però ho han estat alguna vegada? Jo, que els he conegut de molt a prop, no m’han enganyat, per què ja sé de que peu calçant.

No n’hi ha un altre camí que ignorar-los i tractar-los directament d’espanyols, el qualificatiu de pseudoindependentista ja els hi va curt i per a mi avui quan he sentit que hem de parlar d’un altre concepte de nació he dit que prou. I el que és més fort, han deixat de ser d’esquerres.

Sortiré al carrer amb la bandera negra amb trobar-me amb els companys i companyes que estiguin decidits a trencar les cadenes de l’opressió i a enfrontar-se cos a cos amb Espanya i França, ja que amb els titelles d’aquí no cal ni donar-lis cap mena de protagonisme. Nosaltres Sols !! sense panxacontentes.

 

2 comentaris

Aquests dies no puc escriure

Prefereixo caminar i alenar l’aire fresc que encara resta pel meu país abans que s’esvaixi[@more@]

1 comentari

Crida a la revolta, voteu en contra de la tortura

La democràcia, millor dit el sistema de partits, ha arribat tard i diluïda al sud de l’Albera. Quan el sistema fa aigües a tot arreu, aquí l’arrepleguem com a mal menor, però hem copiat la part més negativa. Hem copiat la corrupció, el despotisme il·lustrat, el servilisme, l’ostentació de càrrecs, la prepotència, l’analfabetisme cultural, les mentides, el cult a la imatge, la mediocritat dels missatges… I és que si aixequessin el cap els clàssics de la Grècia Antiga es suïcidarien de la manca de categoria política de l’arc parlamentari del Principat, de la resta de la nació i d’Espanya.

No se’n salva ningú, ja que quan s’entra en aquest engranatge i s’accepta aquest joc la integrat de persones deixa molt de desitjar. Quan veus que des dels Ajuntaments, els polítics en lloc de defensar els interessos dels ciutadans defensen els interessos de les immobiliàries quedes atordit. Si això passa a petita escala, que passarà al govern d’una generalitat sotmesa a l’estat?

[@more@]

La política s’ha convertit en un modus operandi per moltes persones amb orientacions d’esquerra i dreta, espanyolista, regionalista o pseudoinpendentista. S’ha professionalitzat una tasca que hauria de ser compromís vers a la ciutadania, siguin el que siguin els ideals que defensin. És incomprensible que aquesta gent vulguin viure tota la vida de la política quan aquesta hauria d’esdevenir un acte de servei.

En aquests termes, no m’estranya que l’independentisme sigui considerat com a un acne juvenil o que la revolució sigui una cosa de nens, perquè quan es fan grans se n’adonen que es viu molt bé dient bestieses als mítings i son adulats per una gran massa que no sap ni contesta, només vota i paga hipoteques, i mentre ho pugui fer ja li va bé tot sistema.

Ja sé que pitjo fora de text i que em quedaré sol, però com no combrego amb tot aquest espectacle, prefereixo tenir encara aquella il·lusió de jove de voler transformar la societat, i la tinc als meus 50 anys i per aquesta raó faig una crida a la revolta amb un somriure i un clavell, perquè tinc ganes de viure i veure la Independència del meu país. I me’n vaig al company misteriós del Cat a passejar-me pel país a retrobar-me encara amb aquells espais verges abans que vingui una excavadora.

Faig una crida a la revolta per acompanyar a l’home misteriós del Cat.

Faig una crida a la revolta per votar, l’ú, en contra la tortura per estar a prop dels companys i companyes de Torà.

Faig una crida a la revolta per assolir la plna independència com a nació, dibuixar un territori més sostenible i comptar amb unes relacions humanes més solidàries

2 comentaris

Complicitat nacional

Em fa pena llegir i/o escoltar a tot un seguit de personatges (Terricabras, Cardús, Bofill…) considerats dones i homes de referència per a una gran part de la població que segurament són votants de CiU o Esquerra.

Em sap greu perquè fa tres anys havien estat un defensors del tripartit i ara se n’adonen les conseqüències fatals pel país de la posada en marxa de l’anomenada estratègia tàctica. I el que em sap molt més és que han jugat amb sentiments de les persones.

Fins al punt que van estar defensors d’un nou estatut, com si aquest ens havia de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya, dins d’allò que ara reneguen “el conjunto de los pueblos d’Espanya. I després de veure el redactat final es van decantar per l’opció del no, arrossegant gran part de l’independentisme. I ara comencen a dir que s’ha perdut aquella complicitat nacional pel que fa a la defensa de la identitat catalana i per això aposten entre línies per un pacte CiU i Esquerra, i penso que s’equivoquen de nou.

[@more@]

S’equivoquen per haver calculat malament l’anomenada aposta estratègica, ara CiU està més forta que mai, en canvi si en el seu dia Esquerra hagués pactat amb els convergents ara tindríem un nou escenari amb una ERC forta i una CiU debilitada, i possiblement una major complicitat nacional al conjunt del país, ja que el socialistes espanyols s’haurien desmuntat i Iniciativa estaria més perduda que ara.

I és que un projecte nacional d’alliberament no es pot mesurar només amb polítiques d’esquerra.

Amb l’anomenada estratègia tàctica el que s’ha fet és reforçar una dreta catalana que no té cura del país i s’ha despertat un espanyolisme que estava perdent terreny.

És per això que critiquem l’actuació d’Esquerra i els seus còmplices intel·lectuals amb el seu progressisme de pa sucat amb oli. I ho fem, per què volem anar més enllà de les pures paraules de consignes, és a dir, el de donar un veritable contingut polític al mot Independència per deixar-nos de sentimentalismes.

3 comentaris

Ho sento, però tot no suma fins que no vertebren un moviment rupturista

Mentre cadascú faci la guerra per la seva banda i es cregui que el què fa és el millor per assolir la Independència només sumarem a la llista d’associacions, fundacions, col·lectius i partits. Cal dir que és una estratègia respectable i que demostra que l’independentisme resta encara viu. Ara bé, per aquesta via no avançarem en l’assoliment de petits espais de llibertat que ens permetin incidir obertament al si de la ciutadania, ja que estarem com sempre marejant la perdiu i esdevindrem un cas curiós digne d’estudi per a futures tesis universitàries sobre el voler i no poder.

Sóc conscient que tot és molt complexa, per alhora també és molt senzill, si realment volem esdevenir un país independent.

[@more@]

De moment de l’arc parlamentari no podem esperar gran cosa, tothom està, d’alguna manera o altra hipotecat per mantenir el rol de parlamentaris, ja que els vots els asseguren un modus operandi per seguir existint.

Més enllà de l’arc parlamentari hi ha un sector de la població en la que ens situem tots els que estem en diferents associacions, fundacions, col·lectius i partits que tenim com a un dels nostres objectius prioritaris la Independència.

Aleshores, enlloc de mantenir-nos tots plegats amb l’ús de la veritat, comencem a establir canals de relació per a vertebrar un moviment rupturista, sense que ningú abandoni la seva raó d’existir, aglutinant esforços i confluint en punts molt bàsics

5 comentaris

Més enllà del joc de partits

Us deixo amb un alè d’aire fresc a tanta mediocritat

Carles Castellanos
[Article publicat al diari El Punt, 11-10-2006]
En aquest clima electoral, en què trobem partits i eslògans fins a la sopa, és bo preguntar-se si hi ha vida política més enllà dels partits i de les seves possibles combinacions poc engrescadores.

La política convencional es troba des de fa mesos sumida en una certa desorientació: mentre des del poder autonòmic del Principat (segrestat pels qui se senten més espanyols que catalans) es continua insistint en les excel·lències del nou Estatut, des de l’oposició “constructiva” no es para de plorar per les incapacitats del moviment nacional català.

En un any en què centenars de milers de persones han sortit al carrer en defensa de la nació catalana i del seu dret de decidir, diversos líders d’opinió no han parat de parlar d’una crisi general del catalanisme, interpretant que seria només deguda a la divisió, i que es podria corregir unint els esforços (i els vots) de CIU i d’ERC, com si la suma de l’autonomisme desinflat dels uns amb el tacticisme erràtic dels altres, hagués de garantir per ella sola un resultat en una orientació sobiranista.

[@more@]

D’altra banda el “catalanisme” governamental és, si més no, paradoxal: a mesura que el poder de la Generalitat de Catalunya ha anat quedant en mans dels que s’anomenen catalanistes (i d’esquerres), la presència de la llengua catalana a la CCRT ha baixat progressivament (en entrevistes, en anuncis, en cançons etc.), les referències catalanes han estat substituïdes progressivament per les espanyoles (seleccions nacionals espanyoles exalçades fins a la sacietat –un cop excloses de l’Estatut les seleccions catalanes – etc.). Sovint sembla com si no hi hagués especialistes ni mestresses de casa que es poguessin expressar en català i que les notícies més importants de tot el món es produïssin dins aquest espai ben poc universal que té el centre a Madrid etc …TVC ha anat esdevenint una mala fotocòpia de TVE amb conductors en català … com si el seu objectiu fos captar, amb programes provincians, clients catalans per a la cultura castellano-espanyola.

Aquest és el “catalanisme” del govern dirigit pel PSC-PSOE! El més sorprenent és que davant aquesta situació, els altres partits que també es reclamen de la catalanitat, sovint no semblen tenir-hi gaire res a dir.

En aquestes circumstàncies, quan es combina una certa sensibilització cívica pel dret de la nació catalana a decidir, amb un desori general del sistema de partits … ¿no seria més lògic deduir que el que ha entrat en crisi és més aviat la via d’una reforma, autonomista o federalista, de l’Estat espanyol, la qual després del procés estatutari s’ha constatat que és impossible?

És per això que ara s’intenta justificar aquesta desorientació negant que existeixi un horitzó independentista, amb atzagaiades com les del president destronat quan assenyalava que no ens podem independitzar d’Europa perquè tots som europeus, o amb falses anàlisis que postulen com a innecessari un horitzó de llibertat nacional plena.

La vida política no s’acaba en el joc parlamentari que ara ens abassega; l’onze de setembre passat i les mobilitzacions a favor de les seleccions catalanes i per la solidaritat entre Catalunya i Euskalherria en defensa del dret a decidir per a les nostres nacions, han demostrat un cop més, si calia, que el moviment nacional català és ben viu. Que el reformisme del marc estatal (autonomisme, federalisme) tingui un paper cada dia més residual en aquest moviment, no mostra altra cosa que la decadència d’uns partits i d’una determinada política. Negar-se a veure aquesta realitat no farà pas que no sigui certa, ni impedirà que l’independentisme vagi apareixent com el nou referent entorn del qual s’hagin de situar les propostes de futur, més enllà del joc parlamentari de curta volada.

Comentaris tancats a Més enllà del joc de partits