Jo també vull un estat propi (B2). L’oposició a les llibertats nacionals es troba al país

Els que portem anys i panys en aquesta lluita sabem molt bé que des de casa nostra es barra el pas a la Independència, per això una part important de l’oposició a les llibertats nacionals no cal cercar-lo ni a Madrid ni a París.

Ho he dit moltes vegades en petit comitè i en privat, i fins i tot, ho he remarcat en alguns dels meus escrits. Aquesta actitud de rebuig la he viscut en les meves pròpies carns quan es difonia als anys 80 aquell eslògan de l’independentisme tranquil per marcar diferències en relació a l’Esquerra Independentista. La memòria històrica no s’ha de fer només per recordar el passat més llunyà, sinó el més present i us adonareu d’on surt l’esclat de l’independentisme i qui posa pals a la roda.

També reconeixem els nostres errors, el principal d’ells, el que no hem sabut encara vertebrar un moviment amb cara i ulls, tot i els nostres esforços, però la nostra fermesa en la lluita ha donat fruits com les Candidatures d’Unitat Popular.

S’ha resistit a la repressió policial, a la marginalitat que ens ha posat el món mediàtic, però la batalla més gran a combatre la tenim a casa nostra. I l’Esquerra independentista ho ha patit.

[@more@]

Us imagineu tot aquest esforç unit amb tot el conglomerat de persones que no militen activament en organitzacions i que es declaren independentistes. I a més afegim, a tots aquells que es belluguen en el mon associatiu i a l’entorn d’organitzacions nacionalistes. I a tot aquest conjunt els unim, una tasca decidida i ferma de les direccions de certes organitzacions polítiques i cíviques en el desplegament d’una praxis política de caire independentista.

En pocs anys, seríem un país independent i els nostres esforços es dirigirien a reconstruir una societat més lliure, ja que el país que tindríem l’hauríem de reconstruir de nou, però ens estalviaríem lluites com el de la llengua i el reconeixement nacional.

Reflexioneu i us adonareu on es troba l’enemic que no ens deixa avançar. Això no vol dir, que els que estem convençuts hem de caure en aquest victimisme, no. Tot el contrari, hem de continuar endavant fent les coses millor per vertebrar un veritable procés d’alliberament nacional.

3 comentaris

Jo també vull un estat propi (1B). El problema lingüístic no està resolt

Em sap greu que en Joan Puigcercòs no se n’adoni que la qüestió no s’ha resolt. Avui ha realitzat unes declaracions totalment fora de lloc i en to electoralista, d’aquells que vol sortir afavorit d’una picabaralla entre els dos adversaris electorals.

No serè jo qui defensi a l’Artur Mas ni a CiU per la seva trajectòria normalitzadora de la llengua, ja que ho han fet fatal amb l’excusa de pertorbar convivència, ajornant d’aquesta manera el conflicte. Dit això, em sembla correcte en Mas s’hagi negat a fer un debat amb Montilla a través d’un canal de televisió espanyol. El que no li ha agradat a Puigcercòs és que en Mas s’hagi negat a fer-ho. Si hagués acceptat, Esquerra hauria omplert blocs i espais televisius per carregar-se a CiU.

Personalment em sap greu haver de parlar d’aquestes guerres de declaracions, però val la pena situar les coses, ja que si hagués una coherència nacional i honradesa política al si d’Esquerra, en Puigcercòs hauria felicitat l’actitud de CiU.

Deixant de banda la qüestió electoral, que fa pudor per seva mediocritat pel que fa a argumentacions i missatges, ja que sembla un espectacle publicitari de baix nivell d’aquells anuncis de blanc i negre d’altres èpoques, m’agradaria centrar-me amb la problemàtica lingüística.

La llengua a part de servir per comunicar-se, un codi per establir un establir, no és neutre, ja que estableix una cosmovisió cultural i configura uns elements simbòlics una determinada comunitat de persones.

I això ens adonem quan parlem en anglès o en espanyol, és per això que no podem caure en el reduccionisme que la llengua només serveix establir una relació entre dues persones.

[@more@]

No s’ha tingut voluntat política de solucionar el problema de soca rel, ja que això significaria reconèixer l’anormalitat, és a dir, el conflicte i ara hem d’afrontar els problemes per la pressió mediàtica de fora i la pressió d’un gran col·lectiu de persones que tenen com a univers simbòlic Espanya.

Una integració que no s’ha assolit i que Esquerra pensava erròniament que penetraria dins d’aquest món perquè havia assolit algunes regidories a l’entorn de l’àrea metropolitana. Els que ens movem més enllà dels entorns nacionalistes o independentistes ho constatem diàriament. Per això no tot són flors i violes i cal actuar en fermesa, però sobretot amb molta mà esquerra.

M’ha agradat que així sortit aquesta problemàtica lingüística, que tothom amaga, però em sap greu hagi estat en època electoral, ja que és una qüestió molt complexa i que cal no abandonar.

S’ha tingut por, CiU no ha volgut anar més enllà per no ser titllada d’anacrònica i poc cosmopolita, però en canvi ha practicat el caciquisme en molts pobles de l’interior, ha desenvolupat una política neoliberal i per aquesta via no ha tingut por de ser considerada ultraconservadora.

Per la seva banda al socialistes, als socialistes els hi va molt bé que el conflicte existeixi, ja que d’aquesta manera poden presentar als independentistes com els pertorbadors de la pau i la convivència, d’aquí la prohibició cautelar de l’anunci que reivindicava l’oficialitat de les seleccions catalanes. I es esquerra no vol entrari, per no ser identificada amb Convergència i per això van de “progres”.

1 comentari

Fins i tot ens prohibiran parlar d’Independència per atemptar a la unitat

El fet que hagin obligat a retirar el vídeo sobre la legítima reivindicació de tenir una selecció catalana de futbol ens hauria de fer reflexionar per actuar en més fermesa i no deixar-nos trepitjar.

Fem xarxa per la Llibertat de la nostre nació

[@more@]

Comentaris tancats a Fins i tot ens prohibiran parlar d’Independència per atemptar a la unitat

Tot suma i quasi tot s’enfonsa, per evitar-ho fem xarxa

No em considereu catastrofista, si ho sigues no estaria on estic i ho hagués endegat tot a dida. El que em dol, és que il·lusionem en coses que després cauen pel seu propi pes. I si cauen és per la manca d’organització, estructura i continuïtat. Anem sempre fent gran volades i no construïm estructura, no construïm organització. I de l’actual arc parlamentari no podem esperar res, passen olímpicament de nosaltres, no els interessem, ho constatem en aquestes eleccions: cap partit planteja en el seu programa un procés d’alliberament nacional. Amb això està tot dit. Per tots ells, el seu sostre és l’autonòmic

Fem una mica de memòria històrica. On és l’efecte Gran Via? Es va difuminar i algunes d’aquelles persones que es van mobilitzar aquell dia es van enfonsar dies després. I és que aquells dies de febrer semblaven que ens anàvem a menjar el món.

Tot allò va quedar com a un punt d’inflexió, amb això estic d’acord i que s’està fent molta feina de formigueta per mantenir aquella flama, també sóc conscient. Però la flama va baixar d’intensitat.

És per això, que m’inclino pel que deia amb el meu anterior comentari. I ho feia com a crit d’alerta. Una cosa està clara, que si s’enfonsa no serà pas per culpa meva. Fem organització, fem xarxa i segur que enlairarem la Llibertat.

Amb això constesto al company Xavier Mir

[@more@]

Comentaris tancats a Tot suma i quasi tot s’enfonsa, per evitar-ho fem xarxa

Estalviar energies per generar un autèntic moviment cap a la Independència

No juguem a muntar superestructures i menys fer-ho en moments electoralistes, em refereixo a la plataforma Sobirania i progrés. Som un poble que ens agrada molt els grans muntatges i després venen les grans decepcions i les frustracions.

No necessitem aquesta plataforma per posar sobre la taula i en l’agenda política dels partits de l’arc parlamentarista el sobiranisme. Cada una d’aquestes opcions ja ho tenen clar i en aquesta direcció ja no cal convèncer a ningú i menys a Esquerra. Ja hem vist com des del govern, aquest partit no ha fet res per avançar cap el sobiranisme.

Si us plau, no juguem amb els sentiments de les persones de bona fe i fem les coses ben fetes, des de la base.

Avancem poc a poc, no des de macroestructures, sinó des de la gent del poble, des de campanyes com les de “Jo també vull un estat propi”, des de la veritable societat civil.

Ja n’hi ha prou focs d’encenalls i construïm des dels pobles i les viles de la nació una Candidatura d’Unitat Popular per a les properes eleccions autonòmiques.

[@more@]

1 comentari

El temps juga en contra del país

Ho estem veient aquests dies amb els posicionaments que s’han tingut sobre el pregó de la Mercè a l’Ajuntament de Barcelona, l’espot de les seleccions catalanes, la Fira de Frankfurt… I cada cop que des d’una perspectiva nacional es reivindica la identitat ens consideren intolerants, com a persones carrinclones, poc obertes, de poca cultura i de conèixer el món. I cada vegada passa més.

Amb això no vull dir que la reivindicació nacional perdi terreny, sinó que cada cop ho té més difícil per a emergir i fer pedagogia. I és que el temps juga en contra nostra.

“Com més tardi Catalunya a ser un Estat, a viure com a Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut”. Josep Narcís Roca i Farreras (1830-1891)

[@more@]

1 comentari

Ni pactes nacionals ni debats, plou sobre mullat fins l’1-N

Entre l’Albera i la Sènia, els partits de l’arc parlamentari no estan per pactes nacionals ni debats. Només volen conquerir més vots sigui com sigui per assolir el tros de pastís més gran que els permeti assegurar-se el lloc de treball millor remunerat durant els propers 4 anys. Permeteu-me que sigui tan simplista però ho penso així.

Potser la política en majúscules és molt complicada, fins i tot, massa, i segurament se m’escapen algunes coses. Tot i així, considero que ha d’haver un mínim de dignitat i una escala de valors que no es poden desvirtuar.

I precisament és això el que està en crisi, i ja no parlem ni d’EUA ni de la resta d’Europa, parlem de casa nostra, de la nostra nació.

[@more@]

Els polítics haurien de donar exemple perquè sense invertir ni un euro de la seva pròpia butxaca estan gestionant els patrimoni comú de tota la ciutadania. Per tant, haurien de mesurar les seves paraules i les seves accions, i no ser un producte de mercat. Però aquest no és el sistema que ells han anat configurant amb la complicitat dels mitjans de comunicació i certs generadors d’opinió, perquè saben que no tenen ningú que els faci ombra, i el seu modus operandi fa que les veus dissonants s’esvaeixin i no tinguin cap ressò.

En aquest marc, la dreta i l’esquerra ja no existeixen, només són paraules buides que s’utilitzin com a aparador i de reclam. I ja no parlem del país ni de la llengua, uns termes que estaran en boca de tothom a veure qui la diu més grossa. Mentrestant, tot seguirà igual o pitjor. I aquests dies fins el 1-N, plou sobre mullat.

Per qüestionar aquests esquemes només hi ha dues vies que torni a ressorgir un efecte Gran Via amb molta més convicció com les mobilitzacions del febrer passat o preparar-nos a reorganitzar la resistència activa amb nou rearmament de la concepció de la política en la seva globalitat que ens permeti avançar cap a l’autodeterminació

2 comentaris

Cap a la ruptura de l’anomenada política convencional

He anat seguint el desenvolupament de la campanya que ens va proposar en Xavier Mir. Uns dels seus objectius s’ha assolit plenament, el d’obrir un debat sobre la Independència, però el que remarcaria és que s’ha obert un debat més enllà de la política convencional

Amb més o menys passió, una part important dels blocaires catalans hem dit la nostra mentre la política convencional es perd entre els de missatges de caire electoralistes que cada cop més pretenen la compra de vots amb la guerra de declaracions i contradeclaracions. Una actitud cada cop més allunyada dels interessos del nostre poble però que es fan per sortir a la foto i consolidar així, un sistema de partits que barra el pas a obrir un debat en plena llibertat, ja que no tothom es troba en plena igualtat per dir el que pensa.

Per tant una de les lliçons que hem d’aprendre de la iniciativa de Xavier Mir és la sortir dels esquemes convencionals de la política i obrir un procés en paral·lel per condicionar i influir al si de la societat i trencar així, el monopoli de la informació i de l’agenda política que ens imposen des del món mediàtic.

La lliçó la podem tenir apresa en el nostre subconscient, però desenvolupar-la és una altra cosa, ja que és molt fàcil agafar i posar-se davant l’ordinador per dir que penses que mobilitzar-se per generar estructures de contrapoder per qüestionar a periodistes i polítics del marc parlamentari. És díficil, perquè això és considerat un atemptat contra la democràcia.

[@more@]

Ara bé, si esperem canviar els sistema des de dins ens podem morir en l’intent. Ni amb el vot, ni amb la discrepància seguint els camins que marca la llei podem incidir-hi.

L’únic camí és la mobilització i generar noves estructures de contrapoder. És la ruptura amb la política convencional, no per imposar les nostres idees, sinó per retornar la veu al poble i que decideixi en plena llibertat i en igualtat de condicions.

Tot plegat sembla molt utòpic, però si mirem al nostre voltant ens adonarem que la llibertat no s’assoleix només a les urnes.

Comentaris tancats a Cap a la ruptura de l’anomenada política convencional

Jo també vull tenir un estat propi (VII) per resoldre el conflicte nacional (4)

La campanya, tot i que s’acaba avui, diria que tot just acaba d’iniciar-se. I és que la fi arribarà el dia que assolirem la plena Independència de la nostra nació.

Aquesta setmana hem trencat les fronteres de l’espai territorial, hem alçat la nostra veu a la xarxa, hem internacionalitzat el conflicte. Ara només falta que ens ho creiem i iniciem una veritable tasca pedagògica al si de la nostra nació. La hem de fer nosaltres, ja que els dirigents polítics de l’arc parlamentari no ho faran. Estan més preocupats en assolir cotes de poder que refer la nostra nació, estan més preocupats en recuperar les cadires que apostar per l’alliberament nacional del nostre poble.

Voldria tancar aquest inici amb una part de la lletra d’una cançó que porta per títol “Corsica”. Tot i que està dedicada a l’illa de Còrsega, el grup de música mediterrania Remor de Mar abans de cantar-la sempre diu que hi ha un paral·lelisme amb la nostra nació:

Paradís fou de corsaris

Per imperis desitjada

No és italiana ni anglesa

Ni de França ni d’Espanya

És de la Mediterrània (Música i lletra de Remor de Mar)

I per acabar penseu: Que tot està per fer i tot és possible

[@more@]

1 comentari

Jo també vull tenir un estat propi (VI) per resoldre el conflicte nacional (3)

Des d’aquestes pàgines no he dubtat en criticar obertament a TV3 pel seu allunyament de la realitat social catalana, i me n’adono que sóc una persona estranya per fer-ho.

Sort que després llegeixo en altres indrets que encara hi ha persones que comparteixen les meves dèries en considerar-la una televisió estrangera que utilitza una llengua dialectal per diferenciar-se de la resta. I és que, el català és una llengua espanyola, si fem bo un dels objectius d’Esquerra, parlar en català a les Corts de Madrid o allò de “Los pueblos d’Espanya”…

Però com deia abans, no estic sol, no estem sols, els companys i les companyes de Catalunya Nord també es queixen i manifesten en el cas de Catalunya Ràdio que la faria extensible a TV3, que sent una emissora que s’autoqualifica de Nacional menysprea als ciutadans del Rosselló, Vallespir, Cerdanya, Capcir i Conflent en el sentit de no traduir al francès les declaracions o talls de veu que massa sovint es fan en espanyol.

I d’altra banda, també es queixen quan TV3 i Catalunya Ràdio es refereixen a pobles de la Catalunya Nord per qualificar-los de francesos.

[@more@]

Comentaris tancats a Jo també vull tenir un estat propi (VI) per resoldre el conflicte nacional (3)