Alenar

Per assolir-ho cal anar més enllà de les proclames verbals que durant la Diada Nacional de Catalunya sentirem a dojo pel país i que a hores d’ara ja estem escoltant. I és que estic desorientat o potser en tracten de subnormals. No puc entendre que militants d’Esquerra donin suport aquesta campanya quan els seus dirigents volen repetir el Pacte del Tinell, això sí, tenint més cadires al govern. Tampoc no puc entendre que després de saber en quina llengua es farà el pregó de les Festes de la Mercè, Esquerra doni suport nou alcalde. Potser sóc d’un altre món, d’un indret on si vols assolir un objectiu prens el camí més curt i no donar tantes voltes per marejar la perdiu.

[@more@]

En Pujol ho va fer malament en benefici de la convivència i això ens ha portat la perduda de consciència nacional. Va tenir por en desenvolupar una veritable política normalitzadora de la llengua, va tenir de parlar obertament de Països Catalans, va tenir por de planta cara, va tenir por que a l’ensenyament s’eduqués amb uns autèntics valors nacionals. Això sí, va fer moltes coses per la porta de serveis, però això no el defensa, ja que hauríem preferit que s’haguéssim fet les coses per la porta gran, no ens trobaríem en aquesta situació de descatalanització. Només cal anar a l’àrea metropolitana i us adonareu que no esteu al País. Però ni el tripartit ni el bipartit s’han molestat a solucionar aquesta mancança catalanitzadora d’en Pujol.

Tweet

Fa dies vaig llegir una entrevista a Jordi Coca i algunes de les seves respostes em van fer reflexionar. L’AVUI ha destacat aquesta frase seva: “A Catalunya impera la inanició espiritual, la pobresa moral. És un país de covards, sobretot en política” dins de l’apartat l’ha fit grossa.

A mi no em m’ha escandalitzat i coincideixo bastant amb el que ha volgut dir amb aquesta afirmació.

A l’entrevista esmentada, Jordi Coca deia: “Catalunya és un desastre molt gran. I si penses en termes de Països Catalans, aleshores la catàstrofe és absoluta. No ens adonem de la nostra petitesa espiritual, cosa que ens està fent molt de mal. És veritat que no som els únics, però… Només cal veure l’Estatut. Si haguéssim anat tots alhora! En canvi, sempre caiem en la por, el conformisme, la traïció. Fa poc, Carme Riera alertava de l’abandonament en què està caient la llengua. Perdre una llengua és perdre una cultura, una visió del món. No veig motius per ser optimista des del punt de vista identitari i cultural”.

[@more@]

Pel que fa a Frankfurt comentava que no aniria: “No hi aniré. Haurien de canviar les coses al cent per cent. A Frankfurt s’hi ha d’anar a presentar únicament la literatura catalana. La resta no m’interessa. I com que això no serà així, doncs no hi aniré. No estaré entre els 200, ni tampoc és tan important que hi sigui, perquè tampoc no tinc res traduït a l’alemany. Ara mateix, la qüestió clau, que es començarà a veure a Frankfurt, és cap on tirem culturalment. Amb un possible president Montilla, entrem en un futur incert. Si tirem pel bilingüisme, això s’ha acabat. Si reforcem la identitat, potser tenim alguna possibilitat”.

I és que ho hem dit més d’un cop des d’aquestes pàgines. Si no tenim un estat propi no és culpa de Madrid ni de Paris, és culpa de nosaltres mateixos i sobretot de l’arca parlamentari català, dels pseudo independentistes, pseudointel·lectuals i del món mediàtic. I això ens ho hauríem de fer mirar, perquè hi ha molts catalans i moltes catalanes de bona fe, i que aquests dies s’estan manifestant a la xarxa i que mereixen un respecte, com a mínim de la classe política que pregona a tot vent el seu independentisme.

Tweet

L’assoliment d’un estat propi és la fita i no les reformes dels diferents estatuts. I és que s’ha de partir sota aquesta premissa i no amb subterfugis per amagar el cap sota l’ala.

Els discursets que no és el moment, que no tenim majoria, que la societat no està preparada, que Esquerra només té el 16% del vots,… ja me’ls conec des de fa molts anys. Us podeu imaginar, el temps que hem perdut? Fins i tot, fa dos dies que ens autoconvencíem que érem una nació, per si algú encara no ho tenia clar. I ens estranya fins i tot que en Pau Gasol digui a tot vent que se sent espanyol. Mentre no tinguem un estat propi, declaracions d’aquestes hi haurà un munt.

Es te molta por en afrontar el problema de cara, tenen por els polítics de l’arc parlamentari sota l’etiqueta independentista, aleshores què hem d’esperar dels esportistes?

La carta que s’està jugant és la del victimisme i la d’agenollar-se davant de Madrid pel que fa al sud de l’Albera. Ho han fet i ho estan fent tots els polítics de l’arc parlamentari. El cas d’en Carod Rovira fou patètic i digne de recordar en els llibres d’història, com un polític amb l’etiqueta independentista dimiteix per ordre del president del govern espanyol, però el que no entenc és que un col·lectiu de persones el considerin com un Déu, però tal com puja baixa, recordeu que va passar amb l’Àngel Colom i la Pilar Rahola.

[@more@]

També em va fer pena el comentari de Joan Puigcercós a l’Avui del diumenge passat on diu “Zapatero ha defensat l’interès dels espanyols. El que em preocupa són els partits catalans que no han defensat els interessos dels catalans. Què ens pensava en Puigcercòs que tot seria caminar sobre una catifa de flors? I és que ho venien d’aquesta manera.

I el que encara no s’entén és com aguanten els que senten catalans dins del PSC, personalment dubto que n’hi hagin.

La ciutadania catalana ja els hi va donar a tots plegatas un toc el dia del referèndum amb la seva actitud d’abstenir-se.

De moment, un dels imparables, l’Hèctor Bofill ha rectificat, de defensor del tripartit al Pacte Nacional . Que prengui bona nota Esquerra, ja que Bofill diu: “si hi ha alguna cosa que es palpa en l’ambient d’aquests mesos és que ERC només repetirà o incrementarà el resultat del 2003 si al votant catalanista se li assegura que no faran José Montilla president de la Generalitat. Més enllà de les fantasies i de les hipocresies, garantir que no hi haurà consellers republicans a les ordres del primer secretari del PSC potser s’acabarà convertint en un factor decisiu que estalviï a ERC un tràngol electoral.”

Però no to és una qüestió de números ni lluites electorals com ens volen fer creure sinó de conscienciació política vers a la legitimitat d’assolir la nostra fita: Un estat propi

Tweet

Els cinc aprenents de bruixot han comparegut aquest vespre a l’Àgora. Dos d’ells han demostrat que són gats vells en aquest tipus de debat, em refereixo al Medi i al Zaragoza. Mentre en Medí afilava les ungles perquè la conjuntura jugava al seu favor davant la crisi que està patint el PSC-PSOE, en Zaragoza ha actuat amb prepotència i hipocresia seguint la línia PSOE. El pobre Guillot que volia centralitzar el debat ha quedat ofegat. El més aprenent de tots, en Xavier Vendrell volia posar-se medalles, d’un combat que ERC ha perdut per punts des de que iniciar la legislatura. I el Vendrell del Pp ha mirat d’arreplegar els plasts trencats.

Tot plegat ha estat patètic, I el que és més greu, tots aquests aprenents a bruixot són els que més o menys dissenyen les polítiques dels seus líders, pel que fa a la guerra de declaracions que tan ens té acostumbrat el món mediàtic. Són aquells que editen certs documents que després la premsa recull com a primícies o fan córrer falsos rumors i porten als periodistes de bòlit.

Quina trista lliçó ens han donat i és que el cartell de la nit, per defecte, ja ens donava quin seria el desenvolupament de l’escena. Històries per a dormir.

Jo també vull un estat propi! On no n’hi hagin de bruixots ni molt menys d’aprenents.

[@more@]

Tweet

Iniciem la campanya i m’agradaria fer-ho amb dues qüestions, la primera, fent referència a un article d’en Jordi Sánchez a l’AVUI on afirma que “La influència de la socialdemocràcia catalanista històrica comença a quedar molt lluny del present. Potser la foto de l’actual direcció socialista connecta més amb la realitat del país avui” . Només vull contestar-li que si realment l’actual direcció socialista connecta amb el la realitat del país és perquè el món mediàtic i pseudointel·lectuals han visionat uns marcs de referència que han penetrat al si de la societat catalana.

I l’altra qüestió que lliga amb la primera, pel que fa a la creació i re-creació de marcs de referència ho hem vist reflectit al migdia de diumenge en el Telenotícies cap setmana:

[@more@]

1a notícia: L’or espanyol al Japó
2a notícia: Arribada d’immigrats a les costes canàries
Publicitat
3a. Vessament tòxic a Galícia
4a. Sobre IRAN
5a Congrés de Cardiòlegs a Barcelona. Talls de veu en castellà
6a. Declaracions de Zapatero i Rajoy
Publicitat
Esports…..amb l’or espanyol al Japó
Un munt d’esdeveniments
………
Cap a la fi, dues informacions culturals relacionades amb Catalunya (Cinema i Teatre)

O sigui que l’únic esdeveniment informatiu de la nació catalana,deixant de banda els esports i la cultura, ha estat el Congrès de Cardiòlegs. En canvi, s’han remarcat les intervencions de Zapatero i Rajoy.

Quina vergonya !! Amb aquests telenotícies s’espanyolitza el país i després poden afirmar que és el país que tenim, o sigui, una regió d’Espanya.

Per canviar aquestes inèrcies: Jo també vull un estat propi!

Tweet

En aquest país no dimiteix ningú. I si no ho fan és perquè hi ha una desmobilització de la ciutadania que ha estat generada per les organitzacions polítiques de l’arc parlamentari amb el suport dels mitjans de comunicació.

Amb els fets del barri del Carmel, per posar un exemple, tot Barcelona s’hauria d’haver mobilitzat exigint les dimissions de Clos, Nadal i Ferran Mascarell. Segur que en Nadal no continuaria dient les bestieses que diu encara sobre aquell esdeveniment, en el sentit que mai sabrem la veritat del que va passar i que el més important de tot és que no havia mort cap persona. I com aquestes moltes més. Si ens centrem només amb el tripartit, s’han desenvolupat un munt d’esdeveniments al país que haurien provocat tot un seguit de dimissions al si del govern.

[@more@]

Són reflexions en veu alta, després de veure la prepotència socialista amb l’afer de l’Aeroport. Prepotències “xulesques” que recorden altres temps, però és que així funciona tot.

Sort que per Catalunya Ràdio, aquest matí les persones que trucaven a l’emissora es manifestaven en aquesta direcció. Però no serveix únicament l’actitud de la protesta com aquest escrit, sinó va acompanyada de l’acció, com la de no anar a votar o votar en blanc

PS. Ara bé, qui no ha de dimitir ho va fer al dictat de Madrid. Sí una persona d’un cert tarannà sobiranista es va agenollar davant la metròpoli quan no havia fet res de dolent.

Tweet

A mi ja m’està bé que en Clos marxi cap a Madrid de ministre, possiblement es poden fer moltes lectures polítiques sobre aquesta decisió del socialisme espanyol. Que si és una manera de carregar-se la part catalanista del PSC i deixar el camí lliure al sector espanyolista o que és una manera de desfer-se’n subtilment, ja que veuen perduda l’alcaldia de la ciutat, i que ha partir d’ara es dedicaran a promocionar un nou personatge per guanyar les municipals. No ho sé, per què el PSOE domina perfectament el PSC i ja no té cap obstacle per aterrar a Catalunya i d’altra banda, hi ha moltes altres fórmules per marginar-lo de la reelecció.

Tothom farà la seva lectura i segurament que cada una d’elles tindrà una bona argumentació. La idea que em faig és molt simple i amb connotacions molt més polítiques. I és que el socialisme espanyol no té quadres polítics per afrontar el que queda de legislatura. En Clos no és que sigui precisament la persona més idònia, però és el que tenen més a mà amb cert prestigi davant dels espanyols per haver estat alcalde de Barcelona. I com a Espanya no tenen constància que ha estat un alcalde inepte, ja els hi va bé. I a mi perfecte. Perquè com a ministre d’Energia, els hi donarà més mals de caps que beneficis electorals.

[@more@]

Tot plegat, per a mi, representa la decadència total de la política espanyola i la política catalana de retruc, en el sentit que no hi ha una renovació o com miním no es veu. El PSC també va haver d’anar a buscar a regidors i alcaldes per suplir les conselleries que va deixar Esquerra. Tot aquest desgavell polític ja m’està bé. El problema és que encara no hagi una força política de caire independentista que pugui aglutinar el descontent i el malestar que ha generat en Joan Clos a la ciutat de Barcelona. Tot i així, els catalans i les catalanes no oblidarem mai el fracàs del Fòrum de les Cultures ni el Carmel ni tantes altres malifetes del Sr. Clos.

Que se’n vagi a Madrid a veure si es fonen els ploms.

Tweet

En aquest cas el nom si que fan la cosa. No és el mateix celebrar que commemorar. Ho remarco, per què ja començo a escoltar la cançoneta de cada any, pel que fa al verb celebrem, com si l’Onze de Setembre fos una festa. No només al si de l’arc parlamentari sinó també en alguns sectors de l’independentisme, i sobretot en el conjunt del món mediàtic.

Segons el Gran Diccionari de llengua catalana, el verb celebrar és:

1 Acomplir segons un ritual, solemnement. Celebrar uns funerals. Celebrar la festa major. Celebrar missa Dir-la el sacerdot.

2 Acomplir (una reunió, un acte). Celebrar un congrés, una assemblea. Celebrar les eleccions.

3 Fer una festa, un àpat, etc (a propòsit d’un succés faust, d’un sant, etc). Celebrar un bateig amb una gran xocolatada. Diumenge vam celebrar l’aniversari de casament.

4 Alegrar-se (d’alguna cosa). Hem celebrat el teu guariment.

5 Lloar públicament. Un èxit molt celebrat.

[@more@]

I el verb commemorar:

Fer solemnement memòria, servir per a fer memòria, d’un esdeveniment, d’una persona. Avui commemoren el seu naixement.

Per tant, l’Onze de Setembre, el catalans fem memòria històrica dels fets ocorreguts el 1714 a Barcelona. Fets que simbolitzen la perduda dels drets nacionals de Catalunya i que recordem per assolir de nou allò que ens fou usurpat sota el dret de conquesta, o sigui la plena sobirania com a poble.

Per tant les catalanes i catalans no celebrem derrotes.

Tweet

Des de l’actual correlació de forces del marc parlamentari és impossible obrir una escletxa per caminar cap a la independència, és per això que la societat civil del nostre país sempre treu iniciatives per engrescar-nos a continuar treballant en l’assoliment de les llibertats nacionals de la nostra nació.

Ara seguint la iniciativa de Xavier Mir, els blocaires catalans tenim l’oportunitat d’expressar conjuntament els anhels d’Independència amb la idea d’exterioritzar-los a través de la xarxa i el món mediàtica. Totes aquestes iniciatives, cal valorar-les sempre positivament, ja que ens engresquen a tots plegats i ens adonem que no estem sols, que no som alguna cosa estranya que només volem embolicar la troca. I també és una manera de portar la iniciativa i no anar a remolc. Una manera de qüestionar la manera de fer d’alguns polítics o estratègies-tàctiques d’alguns partits de l’arc parlamentari que es mostren a l’opinió pública com a sobiranistes.

[@more@]

Ara bé, hem d’estar tota la vida practicant aquesta tasca de formigueta? No hi cap cap dubte que sí, tal com està l’actual conjuntura política, però no podem conformar-nos només amb això. Per això, el conjunt de l’independentisme ha començar a plantejar-se nous reptes d’una manera organitzada i trencar l’inèrcia de la política convencional.

No podem contentar-nos amb una simple mobilització d’una setmana, hem de tenir més ambició. Hem de ressorgir col·lectivament dia a dia, la nostra tasca ha ser militant a tots els fronts. Ho hem de fer pedagògicament i amb molta mà esquerra. Hem de fer allò que l’arc parlamentari català no ha fet durant tots aquets anys, refer el país d’ençà la mort del dictador i generar la ruptura amb tots aquest lligams que ens estan aculturalitzant.

I una de les primeres passes que cal fer en aquesta direcció és la d’evitar que Montilla arribi a la presidència de la Generalitat de dalt. La segona i paral·lelament és la d’enfortir un moviment popular més enllà de la política parlamentària per qüestionar l’autonomisme.

S’ha d’evitar fer creure que el procés sobiranista, millor dit el procés d’alliberament nacional és una pura reivindicació romàntica per a una tesi electoral.

Tweet

Com cap partit de l’arc parlamentari del Principat no té un projecte de país, no s’ha alçat cap del seus actors principals en contra de la programació de TV3 d’aquest estiu. Estan més interessats en ocupar espais al Telenotícies per acusar-se i rebatre declaracions que proposar línies de treball dirigides a la construcció nacional des de totes les vessants.

Mentrestant, el programa “Cantamania” es passeja per l’anomenada Comunitat Autònoma Catalana espanyolitzant i fent mal bé la nostra llengua.

És trist veure com encara a molt indrets del país es ven el brau i la pandereta com a símbols representatius i és encara és molt més trist que des de la televisió pública es faci servir el brau com a premi a la cançó en espanyol.

No dic que l’afer del Prat o el de la immigració sigui important, però el de llengua, la cultura i difusió comunicativa des dels mitjans públics també és molt important. Però sembla que quedi relegat a un segon terme, per tots aquests polítics tenen mentalitat espanyola i el seu horitzó no és Catalunya ni molt menys el conjunt de la nació.

[@more@]

I és que si tinguessin projecte de país de l’aeroport del Prat i de la immigració parlarien amb una altra terminologia que no fóssim només de les competències.

I tornant a TV3, la televisió faria un gran favor en catalanitzar al país en catalanitzar moltes cançons d’aquestes que anomenem d’estiu, deixant de banda naturalment temes com els pajaritos o viva… o a por ellos . D’aquesta manera es podrien catalanitzar moltes festes majors del pobles catalans, ja que és una vergonya escoltar el repertori de certes orquestres per indrets de la Cerdanya o el Berguedà i ja no diguem a l’Alt o Baix Empordà.

I la llengua, mentre el Buenafuente s’esforça en parlar bé l’espanyol a casa nostra juga amb els barbarismes per fer més gràcia, devaluant la nostra parla com si fos part d’una cultura de segona divisió. Tot això es fa amb el vist-i-plau de la classe política, aquella que juga a les eleccions com si jugués un partit de futbol o participés en una cursa de Fòrmula I, per cert ja parlarem d’aquesta qüestió.

Cada dia me n’adono que hi ha molta feina a fer

Tweet