Alenar

Els socialistes han tingut poca ètica política per haver demanat a Montilla que anés a la llotja presidencial del camp de Barça en el partit del Gamper. Però és la manera de fer d’aquesta gent. I és que la nit passada, Montilla s’ha vist investit president de la Generalitat de dalt al costat del president del Barça. No obstant això, hem observat un Montilla incòmode per l’entorn i tens per la presència del president del Parlament al seu costat.

Avui, en Montilla em recordava a l’ex-alcalde del meu poble, el socialista Ramon López, quan assitia a un acte a l’Ateneu, se’l veia sempre fora de lloc. En Ramon també és nascut fora de Catalunya, però no vibra amb el sentiments de les nostres tradicions. De veritat no l’he vist fer-ho en actes de signe nacional. I recordeu que Sant Just Desvern és un dels bresols de l’insurgència de principis del passat.

[@more@]

El problema no és haver nascut fora del país ni tenir un cognom espanyol. No ho és. La qüestió de fons és sentir-se o no membre d’una comunitat amb uns costums i manera d’ésser molt característica. Identificar-se amb el col·lectiu, ser-ne un més.

Quan existeix aquest lligam de pertinença és quan es vibra i es participa de la festa col·lectiva. I és que ni Montilla ni López se senten identificats amb Catalunya, ni poden entendre que el Barça és més que un club. I ja m’agradaria saber si al Montilla li agrada el futbol.

Com deia al principi, planifiquen molt bé la campanya publicitària i ho fan, sense escrúpols. Endossen un personatge a la llotja del camp del Barça perquè el país es quedi amb la seva cara, màrqueting pur. No entenc com ningú s’ha oposat a la presència de Montilla a la llotja. Segur que la llei electoral no ho contempla, però és un fet que hauria d’estar penalitzat o com a mínim per ètica els socialistes no haurien d’haver jugat en aquesta decisió. Ja s’ho trobaran, per què en un país com en el nostre, els presidents no es fabriquen al laboratori.

Com és que el Montilla no va anar a Prada de Conflent?

PS.-

Tothom té el dret d’anar on vulgui, però penso que l’ètica està per alguna cosa. I Montilla no és una persona qualsevol. Es tracta d’un candidat a la presidència de la Generalitat de dalt.

Tweet

Desprès d’uns mesos molt agitats i d’un estiu molt calorós hi ha la percepció sobre un cert desencís al si del conjunt de l’Independentisme, tot i que tinc informació que no s’ha baixat la guàrdia i que s’estan movent moltes històries. Ara bé, les expectatives massa eufòriques que s’havien manifestat mesos enrere es van fondre la nit del 18-J.

Va passar el Pi de les Tres Branques, sense pena ni glòria, i la UCE tampoc no ha despertat massa emoció. És una percepció molt personal, però que també he contrastat amb altres companys i companyes.

En el seu moment, ja vaig criticar la eufòria desenfrenada durant la campanya del NO, i tenia por d’aquest refredament, ja que poquet a poquet ens han anat ficant golets sense que ningú o gairebé ningú no hagi dit res. I això no pot ésser. Hem de tornar de nou a primera línea de foc.

[@more@]

En tot fracàs sempre hi ha una lliçó positiva que hem aprés i aquesta és la lectura que hem de treure tant de la desfeta del tripartit com del resultat del referèndum. I si ara estem en un moment baix de moral, cal reforçar-nos de nou i adonar-nos que no hi ha res perdut.

Penseu que mentre molt de nosaltres ens perdíem entre la foscor d’un hipotètic fracàs com el referèndum, a les illes no han parat de mobilitzar-se contra la piscina d’en PJ i a la Costera continua la batalla cos a cos contra les instal·lacions de les línies d’alta tensió.

Penseu que la democràcia no es pot institucionalitzar per acabar amb la veu popular. En tot cas la democràcia s’ha d’anar construint maó a maó i amb un ciment resistent, però això no es pot fer de la nit al dia, i cal un sacrifici.

Tweet

De corredor de curses atlètiques a diputat al Parlament espanyol amb un cert síndrome d’Estocolm, però corredor en el fons. Un gran corredor de llargues distàncies. Amb una gran resistència i sap atacar quan és el moment. Va avançar al Colom i la Rahola, i ara està esperant el moment per desbancar al Carod. No te presa en fer-ho i espera el moment com el gat que observa amb paciència la presa per evitar un desgast excessiu d’enèrgies no sigui que arribat el moment s’esvaeixi.

A Madrid desperta passions entre els joves i les joves nacionalistes (llegiu socialistes) que no el consideren català i escolta a dojo aquella frase típica “pareces que no seas catalan”. I no és per les convidades que fa, sinó per la seva reinserció a la Espanya de los pueblos, tot i que els del PP no se l’acaben de creure. Ara bé, somriu al “talante” de Zapatero i Pérez Rubalcaba.

Pragmàtic a Madrid, però idealista en el bressol del país, el lloc on va néixer, i on exalta als joves independentistes per assolir la plena sobirania.

[@more@]

Dues maneres d’ésser que el converteixen en el Dr. Jekyll i Mr. Hyde de la política catalana, però una de les dues és la que observem mediàticament i és la més creïble de totes.

És aquella que demana al lendakari que s’oblidi de provatures estranyes i que accepti la via catalana. És aquella que demana el Sí crític al projecte d’estatutet o millor dit no s’ha de votar No. És aquella que col·labora a gestionar Espanya. És aquella que pacta amb el Montilla. És aquella que parla d’equidistància… I és aquella que parla de nous escenaris postelectorals

Tweet

Eva Piquer va reflectir molt bé en el suplement de cultura de l’Avui del passat 19 de juliol, la darrera polèmica de la Fira de Frankfurt al Parlament, tot i que jo no hagués plantejat la disjuntiva Parlament/Col·legi, sinó que hagués definit el Parlament com un col·legi de nens i nenes molt mediocres que no necessiten millorar per què ja no donen més si.

Plantejar-se la qüestió sobre qui representa la literatura catalana, ja t’ho diu tot, però haver-ho de defensar amb un moció parlamentària, és de criatures i no defensar-ho a capa i espasa, és per tancar la paradeta i ja s’ho faran, per què com va escriure Isabel-Clara Simó, amb amics com aquests no necessitem enemics.

Si Esquerra no garanteix la defensa de la literatura catalana, quina credibilitat té o pot tenir?

I és que hi ha un munt de coses, tantes que he perdut la llista, però penso que la societat civil catalana hauria de castigar més a tots aquests polítiques que fugen alhora de defensar els interessos del conjunt de la nació catalana.

Com deia Iceta aquest migdia al Telenotícies, fent referència als atacs d’Artur Mas pels problemes PSC-Iniciativa, la qüestió és quin model de país volem. El PSC i Inciativa i PP ho tenen molt clar, però CiU i Esquerra encara no ho saben, però ens volen vendre la moto.

Desitjo que el tema de Fira de Frankfurt no s’hagi tancat, perquè a hores d’ara ho tenim massa pelut.

[@more@]

Tweet

Amb l’aprovació de l’Estatutet sembla ser que es vol tancar definitivament el contenciós nacional. Un parany que he denunciat denunciar diverses vegades en aquestes pàgines.

I és així, Montilla ja ha anunciat que cal oblidar-se de qualsevol tipus de reivindicació nacional (dóna el tema per tancat), ja que ha arribat l’hora de desenvolupar polítiques socials. En aquesta línia, també s’ha manifestat Esquerra (per alguna cosa serà que ha abandonat el terme de Catalunya en el seu logo), que ha definit el quatre eixos de la campanya electoral, tots ells amb continguts socials. Per la seva banda, Iniciativa ja va comentar durant la campanya del referèndum que aquest Estatutet es caracteritzava pels seus valors d’esquerra, catalanista i ecologista .

A CiU ja li va bé aquesta situació, per jugar la carta del victimisme, estratègia que no ha abandonat mai, per treure rendiments electorals. I el PP intentarà espanyolitzar encara més la política catalana amb els seus atacs contra el PSC.

O sigui, que per la via electoral no es presenten caires canvis durant els propers anys, les maquinàries electorals reforçaran aquestes forces i faran del Principat, una província més espanyola. I no per què Montilla hagi nascut fora de Catalunya, si nó per què és el representant d’una opció espanyolista, però deixeu-nos d’històries, Això no deixa de ser un peix que es mossega la cua. Amb aquest panorama no es canvia res.

[@more@]

A no ser que el conjunt de l’independentisme, és a dir l’Esquerra Independentista i per extensió l’independentisme, obri una escletxa i qüestioni aquest model d’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Aquest és el repte que té l’independentisme a curt termini.

Ho ha de fer, tenint en compte, que els models d’irrompre en l’escenari polític han evolucionat i cal adaptar-se a les noves conjuntures. Amb això no vull dir que l’estrtègies que s’han dut a terme fins ara no siguin correctes, ni tampoc estic proclamant a tot vent una maquinària electoralista de tipus convencional.

A veure si m’enteneu, sempre he dit que l’independentisme va amb una sabata i una esperdenya i s’ha de passar a tenir dos parells de sabates, és a dir, ha se un moviment seriós, alegre i combatiu. Un moviment militant, amb dones i homes compromesos les vint-i-quatre hores del dia. Un moviment que esdevingui un estil de vida.

L’independentisme català no necessita líders, ni éssers mesiànics. En tot cas, el que necessita és compromís amb el país. No pot ésser que el conjunt de l’Esquerra Independentista proposi votar No al referèndums de la Constitució Europea i l’Estatutet, i els mateixos militants que han enganxat cartells no vagin a votar.

D’acord que l’EI encara ha de llimar moltes coses, pel que fa a unitat d’acció, llenguatge atractiu, actuacions amb coherència…, però hi ha molts home i dones en aquest país que estant per aquesta via.

S’ha de passar de les simpaties a la militància activa per enfortir encara més la unitat d’acció i donar credibilitat i consolidació al conjunt del moviment. I el que é encara molt més important, hem de posar la nostra professionalitat (la nostra tasca professional) al servei de la nació.

I és que no podem estar tota la vida criticant i denunciant, si no som capaços d’obrir un veritable procés d’alliberament nacional

Tweet

No tenia la sort d’escoltar el programa a les 3 de la tarda, però me’l baixava d’Internet i l’escoltava a través de l’aparell d’mp3. Ha estat una llastima que la direcció de Catalunya Ràdio hagi decidit suprimir un programa que parlava de la nostra nació, des de totes les vessants, un programa que feia una autèntica pedagogia de la nació.

Amb la Rita i tot el seu equip, no només feien classes de geografia, sinó també d’història i llengua. Enteníem a la gent d’Eivissa, del País Valencià, de la Franja, d’Andorra, de la Catalunya Nord.

Amb la Rita tancaves els ulls i un dia et trobaves al Conflent i l’altra a la Costera, i ens hem enamorat de Pego. Programa a programa, hem conegut homes i dones que parlen una mateixa llengua i que tenen problemes comuns, i que allò que en Josep Gifreu va batejar amb el nom d’espai comunicatiu català restava molt lluny de considerar-lo com a una teoria de laboratori.

[@more@]

És per això que “Si més no” ha esdevingut un alè d’aire fresc que mai s’esvairà.

Torno a escoltar el programa de comiat, els somriures de tot l’equip, l’alegria d’una tasca ben feta al servei del país. Alegria que contrasta amb aquells catalans sense consciència nacional que s’han tret un pes que els hi feia nosa, i ho justifiquen dient que en una emissora pública no hi tenen cabuda programes carriclons ni programes dirigits per a minories que es miren el mèlic.

A tots aquestes persones no els hi fa por la llengua ni el país, el que veritablement els hi fa por és que hi hagi una consciència de pertinença a la nació, que hi hagin homes i dones de Salses a Guardamer i de Maó a Fraga amb uns ideals i amb una identificació de compromís arreu de la nació. Tenen por aquests sentiment d’escampin com a una taca d’oli i els hi qüestionin el seu provincianisme.

Tenen por que es mantinguin i s’escampin per les seves emissores uns ideals que ells han perdut i han abandonat per uns interessos de comoditat i servilisme amb l’economia, les constructores i Espanya.

Però com existim, “Si més no” és un alè d’aire fresc que mai s’esvairà

Tweet

Una de les diferències entre ERC i el moviment independentista és la manera d’afrontar el joc electoral i per extensió la política institucional. Mentre que per ERC, la via electoralista és una finalitat i per això reforça la maquinaria electoral i esdevé un partit convencional en un suposat país normal, per l’independentisme, les eleccions són un mitjà per fer pedagogia i consolidar espais de poder popular, on es combina la política institucional amb la mobilització al carrer obrint camins de participació ciutadana més directes.

Amb la idea d’ERC, el partit entra a formar part en un mecanisme de suport clar a unes regles –i les consolida- d’un país que no viu en plena normalitat, mentre que l’independentisme les vol canviar per afrontar una negociació directe amb l’Estat que ens permeti assolir l’autodeterminació i l’alliberament nacional.

Dues vies antagòniques, des de dues visions diferents del país: la consolidació i normalitat, per tant un visió provinciana versus l’anormalitat.

L’independentisme no està massa lluny de la seva aposta electoral. Als municipis ja està fent aquesta tasca i amb molta efectivitat, tot i els inconvenients, però poc a poc s’està fent la feina. En aquest procés de reagrupament de forces, molt aviat participarà en unes eleccions autonòmiques, per a superar l’etapa resistencialista i des del Parlament fer una caixa de ressonància per escampar com a una taca d’oli les legítimes aspiracions d’alliberament nacional. Una etapa, que s’utilitzarà per refer el país i caminar cap a la ruptura.

[@more@]

Tweet

Tots i totes sabem que l’objectivitat informativa no existeix. La jerarquització de les notícies en qualsevol mitjà de comunicació ja determina el seu posicionament. Això no és nou, però la majoria del meus col·legues sempre s’omplen la boca pel que fa a l’objectivitat i el dret a la informació.

Fa uns dies, viatjava pel cotxe escoltant el Cafè de la República i tot d’una, parlen de la treva d’ETA i de les negociacions, i es fan ressò d’unes notícies aparegudes a Gara i remarquen que Gara és un diari proper a Batasuna. El to de veu que fan servir, és a dir, la menera de fer-ho ho trobo despectiu o a mi m’ho sembla. Aleshores, em pregunto, molt bé, és correcte que digui que aquest diari estigui proper a les tesis de Batasuna? Naturalment és una informació per situar a l’oient. Però és diu el mateix d’ El País, El Periódico de Catalunya o TV3? No he escoltat o llegit mai en un mitjà convencional que El País o El Periódico són propers al PSOE o que TV3 és un canal governamental. Si ho fem amb uns ho hem de fer en tots, d’aquesta manera estem facilitant la tasca dels lectors i oïdors, perquè puguin mesurar el grau de credibilitat de la notícia apareguda en un determinat mitjà.

[@more@]

Reconec que no som perfectes, però la transmissió subliminal de la ideologia va fent la seva feina.

Altres adjectius que es fan servir el periodisme convencional és el de rebel, banda criminal, banda armada, terrorista per referir-se a militants o organitzacions armades.

I aquests dies ho estem escoltant o llegint quan ens parlen de Palestina o Euskadi. En aquests casos el qualificatiu ja el posaran els oïdors o lectors, perquè es dóna el cas que aquell que ha estat considerat un rebel de la nit al dia és considerat pels mitjans d’heroi nacional.

Tweet

Des d’aquestes pàgines ho he anat denunciant en repetides ocasions i m’estranya que en Terricabras s’escandalitzi per l’espanyolització de TV3 durant i després de tripartit.

Què esperaves que un govern supeditat a Madrid solucionés aquesta situació? De què t’exclames si estaves a favor de l’Estatut aprovat el 30 de setembre pel Parlament?

L’aposta estratègica que defensaves no anava enlloc, tot al contrari ha estat una perduda de temps i ha servit per deixar el país en mans del PSOE.

L’espanyolització no se situa només a TV3, sinó també a l’AVUI i a altres mitjans que es diuen catalans i escriuen en espanyol. Només cal veure la secció de política, allà hi cap tot el que es genera a Espanya i Catalunya, i ja no dic Països Catalans, per què això ha estat esborrat de la ment dels empresaris periodístics i també d’una gran part de col·legues.

Ho sento i em dol, però la mà d’ERC fora d’algunes subvencions que s’havien de donar per compromís al país, no s’ha vis en lloc. Em dol criticar i criticar a una formació que porta l’etiqueta independentista i a en Terricabras, però és no s’ha sabut estar a l’alçada.

[@more@]

Programes radiofònics que fan país deixaran d’emetre. Mireu, ara se’ls ha donat via lliure per carregar-se fins i tot el poc que queda i que anava fent la seva feina pedagògica. M’arriben veus que un programa de la primera hora de la tarda d’una emissora radiofònica de la Corporació deixarà d’emetre per donar pas a una tertúlia política dirigida segurament per algun periodista proper als socialistes. Això és el que s’ha fet, deixar-los el camí lliure per a l’espanyolització.

Reforçament el marc autonòmic i posicionament polític. D’altra banda, El Periódico de Catalunya es prepara per afrontar la propera campanya electoral i el desenvolupament del nou estatut, amb tot una sèrie de canvis amb l’objectiu de mostrar-se una miqueta més catalans dins del seu “cosmopolitisme”, però que no deixa de ser espanyola. Una manera de presentar Montilla en societat.

L’AVUI també es prepara amb l’objectiu de donar suport a Convergència i Unió

Morbositat a l’Àgora. És ridícul que una Televisió pública doni tanta canxa a tots aquells que estan barran el pas al procés de diàleg al País Basc. Sembla que a TV3 li agrada més la morbositat i el periodisme ben fet. No entenc com podem estar pagant a persones com la Pilar Rahola, però ara ja m’ho qüestiono de molta gent que treballa a Corporació.

De veritat, que es per agafar i fer boicot a tot una sèries de programes com l’Àgora i el dels Matins de TV3.

Tweet

L’escriptor del nord de les Alberes i guanyador del premi Crexells d’enguany va manifestar molt clarament el què és una obvietat sobre la cultura catalana, aquella que només s’expressa en català, però es veu que ho hem de fer cada dia, tot i que ens titllin de dogmàtics i fonamentalistes.

Joan Daniel Bezsonoff ho va dir en el pregó dels actes de la diada de Sant Jordi de l’Ateneu barcelonès, però es veu que les seves paraules com han estat ocultades pel món mediàtic no han tingut el ressò que personalment esperava.

Entre altres coses Bezsonoff deia que "Quin autoodi més estrany, quin encegament provincialista, quina obcecació extravagant empenyen certa gent a voler catalanitzar autors que, per una raó o una altra, han decidit escriure en una altra parla que la nostra?" (…) Si incorporem a les lletres catalanes Mendoza, Marsé, Goytisolo, Regàs, Cercas, Gironella i Laforet, demano que d’ara endavant s’estudiïn als instituts del Principat els escriptors catalans en llengua francesa, com ara Claude Simon, Ludovic Massé, Robert Vrassillach, Charles Trenet, Miquel Bolasell o Pere Camó. (…) La cultura catalana és tan pobre que hem d’aplegar tots els escriptors que viuen a Catalunya? A veure si Tom Sharpe, que passa tots els estius a Llafranc, és tan català com Mathew Tree!".

[@more@]

Mentrestant, el conseller de cultura, Ferran Mascarell es fa el suec, i pensa que la cultura catalana només es pot interpretar des d’una lectura àmplia de la diversitat.

I en aquest país, la diversitat sempre es manifesta en espanyol.

En aquesta pàgina podeu seguir la polèmica sobre la presència de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt

Tweet