Alenar

Durant els darrers anys, els socialistes han estat un grans defensors de les escoles concertades i privades, mentre públicament mantenien un discurs obertament a favor de l’escola pública. No cal anar més lluny, els fills i les filles de destacats militants socialistes van a l’escola privada. Però com diria en Maragall això és una anècdota.

La problemàtica és més de fons, la gestió socialista no li interessa una escola que generi valors de solidaritat, compromís social i respecte pel medi ambient, en canvi ha apostat per un ensenyament que fomenti la competitivitat.

Ho deixo aquí per estirar algun dia el fil.

[@more@]

Tweet

Amb la idea de voler fer pedagogia a Madrid, s’ha oblidat de fer-la al país. Ni Convergents ni socialistes ni els pseudoindependentistes d’ERC han tingut ni tenen una concepció clara del país.

Es va voler evitar el leurroxisme amb la fusió del PSC-PSOE però seguint les directrius de PSOE, ja que els socialistes catalans se’ls ha marginat a poc a poc. S’ha volgut evitar un conflicte social que aplaudeixo però s’han equivocat en la manera de fer-ho, ja que en el fons no s’ha aconseguit integrar la totalitat de la immigració dels anys 50 i 60. Ho veiem si fem una passejada per l’àrea metropolitana barcelonina. I ara ens hem adonat amb la poca participació en el referèndum sobre l’estatutet. Són persones que no se senten seu el projecte autonòmic, només cal observar la projecció de vot i partipació en les eleccions a les Corts i al Parlament.

Les campanyes de normalització lingüística tampoc no han ajudat a la integració. El bilingüisme com afirmaven els sociolingüístes ha enfortit la llengua forta, que era l’espanyol, mentre que el català esdevenia la llengua de l’administració en tot el seu àmbit. No fa gaire un programa de TV3 que reflectia la vida d’un barri de Cornella de Llobregat, ens adonàvem que llengua de comunicació a l’àrea pública era l’espanyol, la llengua que escolto als bars universitaris és majoritàriament espanyol.

En el fons són persones que majoritàriment votaran una opció catalanista perquè no se senten representats ni Convergència a la que veuen com els “señoritos” i s’ho han guanyat a pols ni tampoc opcions de cert tarannà “esquerranoso”, tot i la transversalitat que propugnen els d’ERC, això no vol dir que hagin excepcions, però són molt poc representatives.

[@more@]

Dins d’alguns ambients de la immigració dels anys 60 ja es van enfadar amb el PSC perquè els càrrecs que es van repartir el tripartit no havia masses cognoms d’origen espanyol.

Amb la prudència d’evitar un conflicte social i lingüística, ningú (globalment) fins aquests moments han tingut la gosadia de fer pedagogia al si del país, ni a l’escola, ni a l’institut, ni a les facultats ni als centres de producció. Ara ens trobem en una societat molt fragmentada si afegim les noves onades d’immigració, pel que fa a la idea de país.

ERC des del poder ha apostat per la transversalitat però ha fracassat rotundament, ja que aquesta aposta s’ha de fer des de la base primer i després des del poder. S’ha de generar una cosmovisió de país amb l’objectiu de demostrar que la majoria del país es faci seu allò que sona en català. Cal fer-lis veuere que el país són ells i no un patrimoni exclusivament dels ells anomenen “señoritos” o de les dretes catalanes. Cal fer-lis veure, que aquest país que és el seu tampoc no el defensaran els PSC ni molt menys els PP, ni tampoc com s’ha demostrat ERC.

Cal fer-lis veure que són ells els que s’han d’anar fent més seu el país, el nostre país. Un país format per homes i dones autòctons i d’altres indrets de la península i també d’altres llocs del món. Un país que vol sumar des de la personalitat i la cultura pròpia.

Amb la prudència de tots plegats, han deixat el país en mans d’Espanya i no deixarem mai de ser una província espanyola amb una certa particularitat folklòrica, si no fem pedagogia al si de la nació.

Tweet

Bona gent,

De nou us portem des de la Catalunya del Nord la Flama del Canigó per a encendre els focs de Sant Joan a tots els Països Catalans.

Enguany celebrem la seva transmissió ininterrompuda durant 40 anys pel Coll d’Ares. Retem homenatge als Pares de la Flama a l’Osona i al Ripollès i en particular doncs al Sr. Martí Cassany de Vic, «responsable de l’organització general per tot Catalunya» el 1966.

Fem un balanç i renovem el compromís: què impliquen 40 anys de fidelitat a l’esperit de la Flama a banda i banda del Pirineu?

És la flama de la tradició pel solstici d’estiu, a l’entorn de ritus pagans nascuts del respecte ancestral a la mare terra; ha d’incentivar arreu la lluita indefugible pel desenvolupament sostenible.

És la flama de la resistència, dipositada tot l’any al Castellet a Perpinyà on foren torturats els herois de la lluita contra la mutilació de Catalunya per l’annexió francesa el 1659.

És tanmateix la flama de l’amor i de la pau vinculada per l’espiritualitat cristiana.
El Canigó inspirà al segle XI l’abat Oliba, promotor de «Pau i Treva» i del concepte de pàtria a les nostres terres, així com inspirà al segle XX els poemes patriòtics més emblemàtics de Mossèn Jacint Verdaguer. Els anys 60 patriotes nordcatalans, mantenidors d’aquest ideari mil·lenari feren de la flama «abans signe de divisió i de guerra» un «signe d’unió, d’amor i de pau».

[@more@]

És doncs la Flama que ens uneix de Salses a Guardamar, d’Andorra a l’Alguer, de Fraga a Maó, la flama d’una nació de 12 milions que legítimament aspira als mateixos drets que les altres nacions europees, a la reunificació i a la sobirania.

Al nord ens empeny a reivindicar la identitat negada – com ho vam fer l’any passat amb èxit quan volien suprimir la denominació «Rosselló» a canvi de «Septimanie», – a defensar l’ensenyament del català actualment amenaçat a la universitat de Perpinyà, a denunciar les maniobres de les autoritats franceses en contra de la «Trobada» al Canigó una setmana abans de Sant Joan, per tal de limitar l’accés legítim, lliure i popular al «cim i far de la nació». No suporten que la Flama sigui el símbol de la unitat dels Països Catalans.

Per consegüent en aquesta nit festiva de pau, alegria i germanor ens hem de comprometre a difondre participativament l’esperit de la Flama, a reafirmar els anhels de llibertat.

Visca la Flama del Canigó! Visquin els Focs de Sant Joan! Visquin els Països Catalans!

Associació «Flama dels Països Catalans»

Escampeu la flama

Tweet

[@more@]

Tweet

Una persona intel·ligent, del no res ha arribat a ministre i ara pretén ser President. Astut, perspicaç sap el que ha de fer en tot moment i no comet errors. Amb la seva tenacitat ha construït un partit que funciona com a una empresa i amb la seva fredor, la nit de les passades eleccions autonòmiques va reflotar l’organització que es trobava tocada i enfonsada.

Ha fet president a Maragall i va gestionar la fórmula del trifàsic. No perd mai els papers, fins i tot la nit de l’ombra del 3%., va sortir a donar la cara, amb tot el cinisme del món, dient que aquí no havia passat res.

Ho té tot controlat, fins i tot que el galliner quan es revolta. Ha frenat més d’un cop les ingerències del PSOE en la política catalana i ha aturat el trencament del partit. Ho ha fet com espanyol que ha entès que per desarmar l’independentisme i espanyolitzar Catalunya, no s’ha de fer des de la crispació i amb polítiques barroeres, sinó amb intel·ligència, amb un tarannà d’aquells oberts i tolerants. En aquesta direcció ha donat lliçons a Zapatero i la cúpula del PSOE.

[@more@]

Un home respectat en el món de les constructores, diria més, l’home de confiança de les constructores. Amb ell i el Rañe, les finances del partit funcionen. I és que amb ell, l’esquerra que pregona el socialisme ha deixat de tenir sentit.

Si no s’hagués dedicat a la política, seria una persona normaleta, ja que no sembla divertida i no és massa brillant que diguem. Seria el clàssic funcionari que descriu Larra, aquell del vuelva usted mañana.

A més amb el sou de funcionari no podria lluir i segur que no arribaria a final de mes si hagués de pagar la hipoteca i els estudis als seus 5 fills.

Algú ha dit que si arribés a President, la política seria avorrida i sense cap interès més enllà del ciment i la totxana, un jovi que sembla que l’encanta.

L’home de marbre. L’home de la trista figura.

Tweet

Hem de començar a dir les coses pel seu nom i sense amagar-nos de res, per què és trist molt trist que entre el món mediàtic català s’estigui exaltant la figura d’uns periodistes que treballen al Periòdico per haver donat la notícia en primícia que en Maragall no es presenta a les eleccions.

Amb aquesta exaltació, el món mediàtic català està prenent el pel a tota la població. S’ha de dir prou a tota aquesta mena de corporativisme que no fa més que embolica la troca i fer-nos combregar en el que ells volen.

Els periodistes d’El Periòdico si volen realment donar prestigi a la nostra feina, el què haurien de fer és d’investigar per què la població de Santa Coloma de Gramenet i de Sant Adrià no va anar a votar diumenge? S’haurien de preguntar també pel 3%.

Crec que els catalans i les catalanes no som tan ingenus per tenir un mitjans de comunicació com els que tenim, per això hem de començar a fer rodar caps i reconvertir la feina del periodista en una tasca professional de prestigi que ara no té.

[@more@]

Tweet

Ho ha dit en Miquel Sellarès a l’Actual, i penso que ho ha dit molt bé. Aquesta afirmació rotunda és l’inici del camí, el que em sap és que s’hagi perdut el temps i sobretot esforços i s’hagin generat moltes males històries entre el conjunt de catalanes i catalans que volem exercir plenament de ciutadans d’una nació reunificada, independent i solidària.

Si tenim clar aquesta afirmació, només cal endinsar-nos mar en dins cap Ítaca a la recerca de complicitats per incidir amb el nostre tarannà al conjunt de la població del país per reforçar el teixit social.

Ara no és el moment de pensar en eleccions. La via electoral no ha de ser la nostra prioritat més immediata. Hem de tenir present que el nostre projecte, passa en primer lloc, per reconstruir i consolidar el nostre teixit social. I és que hem d’assolir un base sòlida, militant i activa. Per assolir-lo hem de fer molta pedagogia al si de la nació.

Ens hem de re-armar políticament, dia a dia. Hem de tenir clar que la nostra nació no necessita cap Líder mesiànic, ja que l’hem de anar re-construïnt amb l’esforç de cada un de nosaltres, només necessita aglutinar esforços en aquesta línia per generar un referents nacionals.

[@more@]

Tweet

Tot i la campanya del NO érem conscients que el Sí guanyaria, ho havia repetit en diverses ocasions en aquestes pàgines, fins i tot abans que ERC apostés oficialment pel NO, i és que el referèndum estava viciat d’entrada i l’elevat índex d’abstenció només s’explica per la mediocritat de la classe política i el món mediàtic:

-Una campanya que traslladat l’enfrontament PSOE-PP a Catalunya, espanyolitzant d’aquesta manera la política catalana.

-Un PSC que ha actuat de subordinat del PSOE amb els suports d’ERC, IC i CiU.

-Un tripartit que no ha governat

-Una Espanya intolerant i una classe política catalana submisa

-Uns mitjans de comunicació que construeixen escenaris virtuals, ja que sembla que el país comença al Parlament i s’acaba a la Moncloa.

-Uns personatges mediàtics que segueixen les directrius de periodistes i polítics

-La direcció d’unes entitats cíviques com Òmnium Cultural que prenen partit quan els interessa sense haver de consultar als seus socis

Ara bé, qui ha perdut realment en aquesta consulta ha estat ERC, millor dit la seva direcció que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, ni l’endemà de les passades eleccions autonòmiques ni quan estava al govern. Han perdut per la seva aposta estratègica de voler encaixar Catalunya a una virtual Espanya plural amb un nou text estatutari sense tenir present que calia canviar les regles de joc, és dir, la Constitución.

[@more@]

Han perdut, també, aquelles persones mediàtiques que defensaven el text de l’estatutet aprovat pel Parlament 30 de setembre passat.

Han perdut, també, totes aquelles persones que s’havien enlluernat el 18 de febrer per l’anomenat “efecte Gran Via”. I és que una cosa és la mobilització en si i l’altra el treball compromès del dia a dia. En aquest sentit sempre poso l’exemple dels botiguers del meu poble, que en privat i també públicament en mobilitzacions es manifesten contraris a la política municipal del PSC però alhora de votar sempre els hi renoven massivament la seva confiança. Per què passa això aquí i en qualsevol indret del món? Per una senzilla raó, que cal engrescar a la gent en un projecte sòlid i seriós. Cal oferir confiança, en definitiva cal fer-los còmplices del nostre projecte, és a dir que l’assumeixin plenament, si és així segur que després no hi ha sorpreses. Per tant, no ho fet així, ja que d’entrada partíem des d’òptiques diferents.

En aquesta línia, l’Esquerra Independentista i l’independentisme en general ha intentat reconduir “l’efecte Gran Via”, però també érem conscients de les nostres mancances en el camp organitzatiu. També ha mirat d’aprofundir en la Campanya per l’Autodeterminació i la del Diguem No dins de les nostres possibilitats. Què s’hauria d’haver estat més ambiciós, tenint en compte l’ofensiva propagandistica del partidaris del Sí? És obvi que sí. I que s’havia d’haver marcat més diferències en relació a ERC? Naturalment. I que s’havia d’haver portar la iniciativa amb campanyes com el “vot nul vota Independència”? També és veritat. Ja vaig dir en el seu moment que s’havia perdut una oportunitat en aquesta direcció, però també era conscient que la proposta havia d’haver estat consensuada pel conjunt de les forces independentistes.

També vaig dir que el resultat del referèndum, fos quin fos, no ens havia de frenar ni fer-nos recular, sinó tot el contrari. És a dir, que ens havia de donar l’empenta per dissenyar el full de ruta cap a la ruptura.

Ara ja no tenim cap excusa, ara ja no tenim cap pressió a sobre, ara ja no cal treballar a la defensiva, per tant hem d’aglutinar totes forces sota uns mateixos paràmetros per imposar la nostra agenda política.

Ara bé, ja no podem anar amb timidesa ni amb por ni molt menys amb una visió molt simplista. Ni tampoc perdre més el temps en debats estèrils ni amb actuacions infantilistes.

Avui, hem de tornar de nou al vaixell i endinsar-nos de nou mar en dins cap Ítaca en un viatge sense retorn a la recerca de la Independència total. De port a port anirem recollint les complicitats i anirem defint i redefinit el full de ruta. El viatge per si mateix ja és engrescador.

I és que davant de tota aquesta mediocritat que manifestàvem a l’inici de l’escrit, si l’Esquerra Independentista i l’Independentisme en la seva projecció més amplia estigués organitzat amb cara i ulls, ja no s’hauria donat aquest trist espectacle, perquè a hores d’ara, estaríem negociant la Independència

Tweet

La immensa majoria de la classe política,
periodística i els anomenats intel·lectuals mediàtics han de fer una profunda
reflexió i autocrítica. No en la direcció de mesurar el seu catalanisme, sinó
en la concepció de país que volen i el que fan realment per assolir els seus
objectius. Dic això perquè penso modestament que s’han oblidat del país i es
dediquen més a perpetuar-se i reproduir-se per consolidar el seu estatus
social.

L’esfera pública on s’han
instal·lat no és digna d’ells per la seva manera de manifestar-se i actuar. No
se n’adonen que estan jugant d’una manera o altra amb sentiments de milers i
milers de persones, i d’altra banda, estan empobrint el país pel que a valors.

Ja no parlem de la llengua
i del llenguatge (de baixa qualitat), sinó de les actituds i dels compromisos
públics que prenen davant de les masses. En aquesta línia no m’estranya que els
programes mediàtics com “Alguna preguna més” o “Polònia” funcionin davant
l’audiència i és molt trist per a una societat que s’autoqualifica d’adulta i amb ser nivell cultural, que això
sigui així.

[@more@]

Encara és molt més trist
que polítics, periodistes i els anomenats intel·lectuals mediàtics puguin viure
amb sous desortbitats de les classes populars, ells són els nous rics de la
societat del segle XXI.

Per totes aquestes
qüestions he estat callat aquests dies i ensopit de la trista imatge que estan
tota aquestes persones a través del mitjans de comunicació. Uns mitjans que
necessiten aquesta classe política i aquests intel·lectuals per omplir els seus
espais sense cap mena d’esforç, ja que els donen la feina feta.

En aquest gran circ, la
discrepància resta diluïda com a un fet anecdòtic i és considerada com a
antisistema, com a provocador o una persona anclada en el passat i que no
evoluciona o el que és mol trist, et tracten de dictador o intolerant per voler
imposar les teves idees, i aleshores fan una apologia de la democràcia i et
pregunten a qui representes i amb quants vots comptes. Aquesta és la teva
cotització i com no et formes part fora de l’escena pública.

Com a recurs, només en
resten les paraules, el meu compromís pel país, els meus valors de solidaritat
i respecte amb el meu entorn, per això crido ben fort, en aquest moments contra
tota la farsa de l’estatut i les seves conseqüències col·laterals. Crido ben
fort perquè no em faran callar ni avui ni l‘endemà del 18.

I crido ben fort i us miro
a tots vosaltres polítics, periodistes i intel·lectuals de poca monta:
Botiflers !!

Tweet

Passi el que
passi amb els resultats del referèndum, el que cal és enfortir el bloc
independentista arreu de la nació. Hem de deixar passar aquest mal son que ens
ha dut l’anomenada aposta estratègica i hem d’anar col·locant les coses al seu
lloc.

El resultat sigui
quin sigui, serà un resultat viciat, ja que no podrem comptabilitzar els vots
d’una manera qualitativa. L’abstenció, el No, el Sí, el blanc i fins i tot l
Nul tindrà el Nul tindran múltiples lectures. I el que comptarà a l’hora de la
veritat serà el nombre de vots. I és que la campanya i la pre-campanya ha estat
viciada des de tots els punts de vista.

Ara bé, és
evident que, amb un hipotètic triomf del No o una hipotètica victòria del Sí
molt ajustada és un dels resultats que esperem i desitgem els independentistes
per afrontar l’endemà del referèndum. Però el món no s’acaba si l’hipotètic
triomf del Sí és per una majoria aplastant, en tot cas ens haurem d’esforçar
més en construir i consolidar mée el nostre bloc rupturista. D’altra banda, des
d’una òptica nacional caldria fer un seguiment dels resultats poble a poble i
comarca a comarca.

El que cal evitar
són els triomfalismes i/o desmoralitzacions desorbitatades, ja que no
condueixen a enlloc. És per això que cal afrontar el resultats, siguin els que
siguin amb una aptitud reflexiva.

[@more@]

Cal ser modestos
com modesta és la nostra campanya en comparació amb els deplegament mediàtic
que estan fent les forces parlamentàries i els mitjans de comunicació. Un fet
aquest que cal denunciar obertament, en el sentit que no tenim les mateixes
oportunitats per exposar el nostres objectius. Sort que comptem amb internet,
però no deixar de ser encara un canal minoritari si ho comparem amb la
projecció que fa la televisió.

Després d’una
setmana de campanya és por afirmar rotundament que és una campanya amb poc
entusiasme, una campanya completament televisiva i mediàtica amb poca
assistència de públic als actes. Una campanya que reflecteix cada cop més, una
Comunitat Autònoma Catalana més provinciana, per les seves constants
comparacions amb Espanya i un camp de batalla
bipolaritzada entre el PSOE i el PP rodejats de partits de signe
provincià com son ara Esquerra, CiU i els ecosocialistes. Per tant, 18 de juny,
sigui els resultats, Catalunya no serà més o menys provinciana dels que és ara.

Tot i així no hi
ha res perdut

PS. Com deia
ahir, no em serveix ara que ERC defensi l’Autoderminació dels Països Catalans.
El vent s’emporta les paraules i el que resta són els fets, i els fets
manifesten que hem patit dos anys de claudicacions una darrera l’altre. És de
savis rectificar, però en una campanya electoral es diuen moltes barbaritats
que després ningú reconeix com allò de les mans netes i la clau.

Tweet