Endinsar-nos mar en dins cap a Ítaca

Tot i la campanya del NO érem conscients que el Sí guanyaria, ho havia repetit en diverses ocasions en aquestes pàgines, fins i tot abans que ERC apostés oficialment pel NO, i és que el referèndum estava viciat d’entrada i l’elevat índex d’abstenció només s’explica per la mediocritat de la classe política i el món mediàtic:

-Una campanya que traslladat l’enfrontament PSOE-PP a Catalunya, espanyolitzant d’aquesta manera la política catalana.

-Un PSC que ha actuat de subordinat del PSOE amb els suports d’ERC, IC i CiU.

-Un tripartit que no ha governat

-Una Espanya intolerant i una classe política catalana submisa

-Uns mitjans de comunicació que construeixen escenaris virtuals, ja que sembla que el país comença al Parlament i s’acaba a la Moncloa.

-Uns personatges mediàtics que segueixen les directrius de periodistes i polítics

-La direcció d’unes entitats cíviques com Òmnium Cultural que prenen partit quan els interessa sense haver de consultar als seus socis

Ara bé, qui ha perdut realment en aquesta consulta ha estat ERC, millor dit la seva direcció que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies, ni l’endemà de les passades eleccions autonòmiques ni quan estava al govern. Han perdut per la seva aposta estratègica de voler encaixar Catalunya a una virtual Espanya plural amb un nou text estatutari sense tenir present que calia canviar les regles de joc, és dir, la Constitución.

[@more@]

Han perdut, també, aquelles persones mediàtiques que defensaven el text de l’estatutet aprovat pel Parlament 30 de setembre passat.

Han perdut, també, totes aquelles persones que s’havien enlluernat el 18 de febrer per l’anomenat “efecte Gran Via”. I és que una cosa és la mobilització en si i l’altra el treball compromès del dia a dia. En aquest sentit sempre poso l’exemple dels botiguers del meu poble, que en privat i també públicament en mobilitzacions es manifesten contraris a la política municipal del PSC però alhora de votar sempre els hi renoven massivament la seva confiança. Per què passa això aquí i en qualsevol indret del món? Per una senzilla raó, que cal engrescar a la gent en un projecte sòlid i seriós. Cal oferir confiança, en definitiva cal fer-los còmplices del nostre projecte, és a dir que l’assumeixin plenament, si és així segur que després no hi ha sorpreses. Per tant, no ho fet així, ja que d’entrada partíem des d’òptiques diferents.

En aquesta línia, l’Esquerra Independentista i l’independentisme en general ha intentat reconduir “l’efecte Gran Via”, però també érem conscients de les nostres mancances en el camp organitzatiu. També ha mirat d’aprofundir en la Campanya per l’Autodeterminació i la del Diguem No dins de les nostres possibilitats. Què s’hauria d’haver estat més ambiciós, tenint en compte l’ofensiva propagandistica del partidaris del Sí? És obvi que sí. I que s’havia d’haver marcat més diferències en relació a ERC? Naturalment. I que s’havia d’haver portar la iniciativa amb campanyes com el “vot nul vota Independència”? També és veritat. Ja vaig dir en el seu moment que s’havia perdut una oportunitat en aquesta direcció, però també era conscient que la proposta havia d’haver estat consensuada pel conjunt de les forces independentistes.

També vaig dir que el resultat del referèndum, fos quin fos, no ens havia de frenar ni fer-nos recular, sinó tot el contrari. És a dir, que ens havia de donar l’empenta per dissenyar el full de ruta cap a la ruptura.

Ara ja no tenim cap excusa, ara ja no tenim cap pressió a sobre, ara ja no cal treballar a la defensiva, per tant hem d’aglutinar totes forces sota uns mateixos paràmetros per imposar la nostra agenda política.

Ara bé, ja no podem anar amb timidesa ni amb por ni molt menys amb una visió molt simplista. Ni tampoc perdre més el temps en debats estèrils ni amb actuacions infantilistes.

Avui, hem de tornar de nou al vaixell i endinsar-nos de nou mar en dins cap Ítaca en un viatge sense retorn a la recerca de la Independència total. De port a port anirem recollint les complicitats i anirem defint i redefinit el full de ruta. El viatge per si mateix ja és engrescador.

I és que davant de tota aquesta mediocritat que manifestàvem a l’inici de l’escrit, si l’Esquerra Independentista i l’Independentisme en la seva projecció més amplia estigués organitzat amb cara i ulls, ja no s’hauria donat aquest trist espectacle, perquè a hores d’ara, estaríem negociant la Independència

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.