Alenar

[@more@]

Tweet

En ple inici de campanya del referèndum sobre
l’estatutet s’han prohibit
actes que s’havien de fer aquest cap de setmana de la campanya Diguem No a Berga
i Sant Cugat del Vallès (com ens anirem adonant, no seran els únics actes que
prohibiran de la campanya), i això que
no feia ni vint-i-quatre hores que en Zapatero afirmava davant les
càmeres de TV3 que en democràcia es poden exposar totes les idees.

Mentrestant els periodistes de la televisió autonòmica
denuncien les directrius fixades pel Consell d’Administració de la CCRTV, que hauran de seguir durant la campanya del
referèndum .

I dos membres campanya Països Catalans
Insubmisos interrompen la sessió del parlament per reclamar el dret de
l’autodeterminació.

Ara bé,
Tribuna Catalana es manté en la neutralitat per evitar segons diuen de no prendre mal
entre nosaltres, com també ho farà Òmnium Cultural. Els seus arguments
estan línia amb el que
comentava dies passats.

Només em
queda remarcar l’aire espanyolista que prendrà la campanya, en el sentit de
traspassar la confrontació PSOE-PP a casa nostra. L’eslògan de campanya del PSC
va en aquesta direcció Sí guanya
Catalunya, No guanya el PP i el món mediàtic picarà l’ham, en lloc de
situar el debat en una confrontació Espanya-Catalunya.

De veritat,
que no és això, per què varem morir tantes flors.

[@more@]

Tweet

Mentre la Mònica Terribes parlava d’haver-se
retallat el projecte d’estatutet en Zapatero la corregia dient que s’havia
millorat. És veu que més enllà de l’Ebre, millor dit des del centre de la
península les paraules canvien de significat. Però aquestes transformacions
lingüístiques també es fan a la nostra nació, jo ho vaig denunciar tot just es va
aprovar aquest projecte el dia 30 de setembre.

Pel que fa al contingut de l’entrevista no
estic massa convençut que hagi estat una apologia de votar No pel referèndum com
algú ha expressat, ja que tothom que va la veure ja que tenia molt clar que
votarà el 18 de juny.

Sóc dels que pensa que si s’ha Zapatero ha dit
alguna cosa a la Terribés és la de que Maragall no té tots els números per
repetir com a cap de llista. Això també ho sabíem, però en boca del número del
PSOE té un cert valor.

Aquí ha seduït en Zapatero pel seu encanteri
és a Puigcercós i a ERC, malgrat el No a l’estatutet, ja ho hem vist al debat
que han aquest aquest dies al parlament espanyol.

Em va fer
gràcia el comentari que en Zapatero li va fer a la Terribes, més o menys
li va dir son buenos chicos pero se han equivocado al final con su oposición
al estatuto

Amb aquesta seducció es pot repetir de nou
l’aposta estrègica d’ERC per l’Espanya plural.

[@more@]

Tweet

Més o menys aquestes són les paraules d’un
historiador que es proclama independentista, em refereixo a l’Agustí Corominas.
No l’entenc, perquè ell sap molt bé com historiador que els moviments populars
han estat el motor de la història en moltes ocasions. I no fa gaire, a casa
nostra, la tossuderia d’unes quantes persones han assolit el domini .Cat. I ho
han fet al marge de les Institucions.

Com tampoc no entenc a Salvador Cardús quan
fan una defensa ferotge dels partits i afirma que totes les demandes populars
s’han de canalitzar per partits polítics. Com tampoc no entenc a Josep Maria
Terricabras que defensa aferrissadament el text de l’estatut aprovat pel
Parlament de Catalunya.

No s’entén per què des de posicions diverses sobre el referèndum s’està configurant un tancament de files en
defensa de l’establiment polític actual, o sigui l’autonomia. Allò que havien aconseguit fa temps definir
com a un carreró sense sortida, un cul
de sac per l’assoliment de la plena sobirania nacional.

[@more@]

I aquest és un discurs perillós que ha iniciat
ERC i tot aquest entorn que ha començat a quallar en sectors com ara Tribuna
Catalana, Associació Catalana de Professionals i Òmniun Cultural. Per exemple,
el triomf del Sí en el referèndum que s’ha fet al si d’Òmnium només s’explica
si tenim en compte aquesta lectura. O sigui que el pseudoindependentisme avança
entre els panxa contents. És l’independentisme que es mobilitza el l’11 de
setembe a Lluís Companys per quedar i per treure l’estelada de l’armari.

Com es pot veure, s’ha abandonat tot a la
màquinària electoral, les institucions i al sistema de partits i el món mediàtic
que d’una manera o altra difon aquest missatge per aniquilar amb el
desprestigi, la marginació i fins i la criminalització la discrepància. Aquella
veu insurgent que els qüestiona i que els fa perillar en el seu estament de
panxes contentes.

De nou ens trobem sols, però no ens ha de
preocupar gens si sabem fer bé la nostra tasca pedagògica.

Aquests són un elements de reflexió per
reivindicar el dret dels somiatruites.

Tweet

Aquest matí he rebut el projecte d’estatutet en bilingüe. Com no m’interessa, l’he tornat a col·locar en un sobre, però abans de tancar-lo he escrit en un paper i en lltres gruixudes, vull la independència i treballaré per assolir-la". Tot dins del sobre, on he posat l’adreça del Departament de Presidència i el meu remitent. He anat a comprar un segell i apa! a la bústia.

Així, m’he avançat a la ofensiva mediàtica. Si molts de nosaltres fessim el mateix, seria una bona resposta de l’indenpendentisme. A veure si colapsem el departament. Passa-ho!

[@more@]

Tweet

Si els mitjans de comunicació han menyspreat i
silenciat l’acte de la plaça Catalunya no ens ha de fer perdre la il·lusió i
les ganes dipositades en la campanya pel No a l’Estatut. Havíem de ser
conscients que l’efecte Gran Via i la manifestació de l’11 de febrer eren
flamarades d’una conjuntura molt especial i per mantenir-les en viu calia un
treball de formigueta als barris, als pobles, a les comarques i al conjunt de
la nació.

Una tasca que s’ha d’anar fent dia dia i pas a
pas d’una manera organitzada (tasca que ja es va fent). És per que penso
modestamente que el moviment independentista ha de passar a l’acció política
més enllà de la pura agitació i el discurs fàcil de caire resistencialista, és
a dir, no hem d’anar a la defensiva. Això no vol dir que aparquem aquestes
tasques, sinó cal obrir noves escletxes de lluita per mantenir la flamarada.

Només ho podem fer aprofitant la tasca que es
va desenvolupant a tot arreu, aglutinant tots aquests esforços d’una manera
alegre, combativa i també seriosament. Hem d’estar al carrer, en les
mobilitzacions i en les negociacions. Hem d’anar molt més enllà del discurs
fàcil de l’eslògan per afrontar reptes de futur. A tot això, el que estic dient
és que cal fer organització, cal que l’independentisme es doti d’un gran
engranatge organitzatiu per donar respostes i no per encaixar desencisos. Per
aquesta via portarem la iniciativa i podrem també definir l’agenda política. I
naturalment la flamarada continuarà viva. Aquest és el gran salt qualitatitiu
que ha de fer l’Esquerra Independentista.

I en cas de perdre el dia 18 de juny que sigui
per la mínima, ja que seria una gran victòria.

[@more@]

Tweet

Sobre el trasllat de l’Escola Montserrat, el Síndic de Greuges
de Catalunya recomana
a les administracions implicades (Ajuntament de Sant Just i Conselleria
d’Educació) que no es dugui a terme. Com l’informe no és vinculant l’Ajuntament
manté el trasllat prescindint de totes les recomanacions.

Tot i així els
pares i mares dels infants consideren que la veu del Síndic aixeca l’alarma
pel que fa a l’actuació de les administracions en el sentit d’estar actuant
correctament sobre la decisió de mantenir el trasllat.

La
Vanguardia en la seva edició del dijous 25 de maig s’ha fet ressò de
l’informe del Síndic.

[@more@]

Tweet

Sembla ser que els nous consellers del
bipartit, una de les primeres coses que han fet és pujar-se el sou (informació
que encara no he pogut contrastar), però si que recordo que la Manuela de Madre
i els seus companys de partit es van pujar el sou quan van accedir a la
governabilitat de l’Ajuntament de Santa Coloma. Aquests indicis serien un bon
començament per obrir una línia d’investigació periodística. L’evolució dels
sous de regidors, regidores, alcaldes, alcaldesses i càrrecs públics de
l’Administració pública sota l’etiqueta socialista. Una altra línia
d’investigació periodística seria de veure com moltes d’aquestes persones
perduren en els seus càrrecs des de la implantació del sistema de partits o com
han passat de càrrecs electes a tenir un càrrec en l’escala de funcionaris de
l’Administració. I naturalment, com d’algunes persones no han exercit una feina
fora de l’Administració. Segur que ens portaríem moltes sorpreses.

Fa temps, en una conversa informal amb el que era alcalde del PSC del
meu poble sobre aquests temes i molt concretament sobre el salari em va
justificar el seu salari i el dels seus companys regidors i regidores pel que a
la dedicació. Em va venir a dir que la tasca de l’Alcalde era de 24 hores al
dia i que això tenir un preu, però li vaig voler fer veure que la
responsabilitat de liderar el municipi no havia de comparar-se amb la d’una
feina qualsevol, ja que s’havia d’entendre com una tasca voluntària que ell
havia acceptat al servei de la comunitat i que en tot cas hauria de cobrar un
salari com el que tenia en la seva vida professional. Em va tractar d’il·lús.
Tot i que li vaig posar l’exemple d’en Daniel Cardona, alcalde durant el temps
de la república i que sembla ser no cobrava ni un real per la seva dedicació a
l’alcaldia.

[@more@]

Parlo en veu alta sobre aquestes coses, perquè
en les eleccions municipals de 1999
al veure poble vaig viure en
primera persona un fet curiós. El socialistes governen Sant Just Desvern d’ençà
l’any 83 i resulta que en les del 99, a una taula per escrutar estaven perden
les eleccions. Era una disputa emocionant que es vivia des de l’Ateneu on
s’havia reunit molta gent, alguns d’ells amb càrrecs de confiança socialista
que veien perillar la seva feina i que se’ls
veia deprimits i enfonsats, però aquella taula va canviar el resultat i
paral·lelament també van canviar de cara. Aleshores vaig reflexionar, tant de
bo el meu sou no depengui mai d’unes eleccions.

I mal gestors, per què? Una altra línia
d’investigació periodística que s’hauria d’obrir és la d’homogeneïtzació del
país, del paisatge, del tramat urbà i la política municipal. Allò que és valit
per Cornellà o Barcelona és vàlid per a tots el municipis amb govern
socialista. D’aquesta manera s’ha despersonalitzat el país.

Aquesta homogeneïtzació és fa des
d’empreses o entitats que fan programes
estandarts. El més sonat és quan es va fer el pla estratègic de Sant Just
Desvern, que es va vendre com a una eina participativa, en el que vam
participar molta gent de la trama social del poble, i amb molta mà esquerra
feien veure que la gent participava en el futur del poble, però després va fer
el que van voler. Encara recordo com vam rebutjar la idea de ciutat i al final
va quedar el lema de Sant Just, poble-ciutat.

He dit tot això, perquè en lloc de practicar
un periodisme de declaracions i contradeclaracions, estaria bé començar a
practicar un periodisme de compromís social, perquè la societat se n’adonés cap
a on camina la política anomenada d’esquerres en aquest país i no ho dic per afavorir a la
dreta. Ho dic en el sentit, de retornar la confiança amb la política
participativa i no deixar els afers públics en mans de qualsevol.

Ho dic també, perquè les Candidatures d’Unitat Popular allà on són han donat un exemple de transparència de la seva tasca municipal i estan demostrant que des d’una opció d’esquerra i independentista es pot fer política.

Tweet

Allò que venien denunciant des d’aquestes
pàgines, com el tramat socialista s’exten per perpetuar-se en el poder, eliminar
qualsevol insurgència i mantenir així el camí lliure per imposar la seva llei
sota la bandera del progressisme, ha quedat al descobert amb la troballa a la
xarxa que ha fet en Vicent Partal.

Ho havia dit moltes vegades a persones de bona
fe, a persones d’una manera o altra
m’havien titllat de convergent pel meu atac visceral als socialistes,
com si tingués un problema personal amb els socialistes.

No és així companys i companyes, el que em
sabia greu és que tothom quedava
enlluernat per l’esquerranisme socialista i per aquella famosa frase que més un
cop hem sentit dels seus dirigents, no som un partit nacionalista som ciutadans del món i aquella altra, som catalanistes i d’esquerra

D’altra banda, sense voler donar oxigen als
convergents, aquest entorn socialista s’alegrava de conquerir el poder de la
Generalitat per acabar amb 23 anys d’hegemonia convergent, però no he trobat a
ningú que parlés en el seu moment del poder socialista a l’entorn de
diputacions i Ajuntaments de tota l’àrea metropolitana.

I el que em sap més greu, és que un partit
que s’autoqualifica d’independentista
els hagi donat aquest poder que necessitaven per controlar tot el país.

[@more@]

No s’ha volgut reconèixer mai que des
d’aquestes administracions s’ha actuat amb prepotència, fent les coses perquè
s’havien de fer i sense una planificació, ara fent això i ara fem allò i amb un
dirigisme de partit clàssic, és a dir, marxista-leninista.

Des de l’Ajuntament de Sant Just Devern i alguns ajuntaments del Baix Llobregat he
vist com actua tot el tramat socialista. S’ha desmobilitzat a la societat
civil, s’ha fiscalitzat a les entitats locals. Han fet de la cultura un gran
negoci, creant circuits on només tenien cabuda els de la seva corda. S’ha
despersonalitzat la vida associativa
local.

Des dels ajuntaments s’han volgut fer creure
que es feien polítiques d’esquerres, quan en la realitat s’han pujat els
impostos, s’han potenciat les escoles concertades i s’ha desvaloritzat l’escola
pública, tot i que el discurs socialista era el de potenciar l’escola pública
mentre els fills de regidors i alcaldes portaven els seus fills a la privada.

Pel que fa a la indústria del totxo i la planificació
desorbitada de territori, principalment del Baix Llobregat, presumptament
alguna cosa han tingut a veure els ajuntaments socialistes.

Amb tot això i altres coses, al carrer
Nicaragua de Barcelona s’ha gestat una gran empresa que controla a tot un gran entorn
que d’una manera o altra viu de la gran mamella socialista. Empresa que aquest entorn vol conservar i fer-la cop
més gran per assegura-se com a mínim la jubilació. Per això han fet tot el
possible per evitar perdre el control d’entitats com ara el Col·legi de
Periodistes i faran tot el possible per no perdre el referèndum ni el control de la Generalitat.

Ho tenim molt difícil, però no impossible
davant d’aquest monstre hermèticament ben consolidat. Per això la lluita
independentista no és pot plantejar només com a una maquinaria electoral

Tweet

En un acte molt emotiu, familiars, amics i
alumnes ens hem acomiadat d’en Lluís aquesta tarda. En Lluís era un home
apassionat pel Berguedà, per la natura i sobretot per la recerca sobre el país.
No havíem parlat gaire, però les poques vegades que ho van fer les nostres
converses giraven a l’entorn dels àmbits esmentats. M’agradava escoltar-lo per
endinsar-me amb els ulls clucs per una comarca que estic descobrint poc a poc.
Encara recordo la darrera trobada, per setmana santa al passeig de la Pau, em
va passar el números dels mòbils per quedar i anar a veure les troballes d’un
poblat romà que s’havien descobert entre Gironella i Casserres. Quan hi anem et
tindrem present.

Les paraules de comiat dels seus amics i
familiars ens han fet conèixer encara més la personalitat d’en Lluís i m’hagués agradat poder-les reflectir en
aquest escrit. Ja que no ho he pogut fer, he donat un cop d’ull per la xarxa i
m’he trobat aquest comentaris en el seu record.

[@more@]

Moisès Rial de Gironella titula el seu bloc: “Lluís Viladrich, a reveure
per sempre, company. Has deixat petjada, i no serà en va “ .

Jordi Simón comenta a Tagast.net: “Em dol
haver de fer esment a la trista desaparició del company Lluís Viladrich, amic i
tertulià. Persones com ell ens ensenyen a viure millor, a disfrutar més del món
que ens envolta, a respectar-lo i fins i tot a estimar més, no només les coses,
les plantes i els animals sinó especialment a les persones que coneixem i que,
com ell, estan disposats a compartir… (+)
.

També el recorden l’IES Pere Fontdevila de Gironella i
l’IES Guillem de Berguedà de Berga.

Lluís, un ocell del Berguedà m’ha dit que
t’agradava molt la cançó d’Abril 74, aquesta tarda te l’hem cantada enmig de
les alzines de Santa Maria d’Avià

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l’aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n’he fet soldat.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Tweet