I després de l’entrevista al president de
Barça emesa aquesta nit per TV3, ha arribat l’hora de reflexionar sobre la
professió periodística a la nostra nació, i més concretament al Principat. Ho
dic perquè m’ha semblat fora de lloc tot el desplegament periodístic que s’ha
realitzat a l’entorn d’aquest esdeveniment.

Que el Barça és més que un club i que
arrossega masses, no és nou. Que una final de la Champions és notícia i si la
juga el Barça encara ho és més, tampoc no és nou. Ara bé, és necessari tot
aquest desplegament de mitjans de comunicació i em refereixo molt especialment
als de titularitat pública? Modestament penso que no, tot i que considerant que
la meva nació no viu en plena normalitat. I modestament penso que s’ha perdut
l’oremus.

Ja trobo exagerat el temps que dedica TV3 i
Catalunya Ràdio al Barça, com molt bé expressa el bloc de Locutori Públic precisament quan el
Barça va jugar contra el Madrid en l’article “Com el Barça mata la
informació” i en l’article “Qui ha guanyat la lliga?”.
A tot això cal afegir l’article de Jaume Risquete, “La lenta agonia del periodisme” a Comunicació 21.

[@more@]

D’aquest article m’agradaria remarcar dos
punts, un quan parla del tractament de la

final copa d’Europa de Rugby, celebrat el
passat cap de setmana, entre el Biarritz Olympique (Euskadi Nord) i el Munster
(República d’Irlanda) pel canal públic de televisió irlandès RTE. Tenint en
compte que el rugby és l’esport nacional a Irlanda, la televisó pública va
oferir només 3 minuts en el telenotícies del migdia del 19 per parlar dels
preparatius del partit. Si ho comparem amb el tractament deTV3, només dels
preparatius de la Campions, ens adonarem de la gran diferència de temps

Oblidem-nos tots plegats de l’Espanya plural

L’altre punt de l’article del Jaume Risquete,
tracta del tractament de TVE sobre la final de la UEFA i la importància que li
va donar aquest canal al triomf del Sevilla, 3 hores d’emissió en directe.
Tractament que no va fer amb el triomf del Barça.

L’article parla d’altres qüestions que un
altre dia comentaré, però m’agradaria remarcar un altra tractament informatiu
exagerat per TV3. Em refereixo a les curses de motos i els gran premis de
Fòrmula 1. En aquest camp, trobo que és fa un gra massa. D’acord que són
esdeveniments esportius que arrosseguen moltes persones, però considero que no
és per tant, em faig aquella pregunta tonta, que és primer l’ou o la gallina?
Tot i tenint en compte que no hi ha preguntes totes, sinó respostes
intel·ligents.

Tweet

No estava massa convençut d’anar a votar a les
eleccions per degà i la nova junta, però un correu electrònic que vas rebre des
de la candidatura de Huertas em va fer decidir dipositar el meu vot a favor de
la candidatura de la Pilar Antillach i els companys del Grup de Periodistes
Ramon Barnils que es presentaven.

El correu de Huertas Claveria em va fer
reflexionar i em vaig adonar com els socialistes van a per totes per evitar
perdre certs llocs de poder. A tot arreu on son actuen de la mateixa manera. Ho
volen tenir tot controlat i sobretot el Col·legi de Periodistes, entitat que
representa un referent de prestigi al si de món de la comunicació del
Principat, tot i que hagi perdut una certa credibilitat darrerament, per això
tenia dubtes per dipositar el meu vot. Però no volia deixar en mans d’aquestes
persones el futur del Col·legi.

[@more@]

Aquesta reflexió també se l’han fet companyes
i companys de professió, però no han anat a votar, com una acció de protesta.
És legítima aquesta postura, però s’ha perdut una oportunitat de trencar la
monopolització del poder per donar entrada a la renovació, un alè de frescura a
l’entitat per reformar la casa per dins i per fora i sobretot per donar
prestigi a la nostra malmesa professió. En canvi, els socialistes han tancat
files a l’entorn de la candidatura de Huertas Claveria i han jugat molt fort.
Ho saben fer, mentre nosaltres ens perdem pel camí cercant certs purismes.

Amb el control del Col·legi, el progressisme
mal entès encapçalat pels socialistes s’han assegurat, entre altres coses, que
l’entitat no pugui desenvolupar un reflexió crítica sobre el periodisme pel que
fa a les seves relacions amb el poder de les institucions. És a dir, que és
poden donar més casos com el famós protocol com el Carmel o que el famós codi
deontològic resti paper mullat.

Només ens resta, dignificar la nostre
professió amb el dia a dia i ser molt rigorosos amb l’actuació del Col·legi per
generar contradiccions al seu si per les seves possibles complicitats amb el
poder polític i les empreses periodístiques.

Tweet

La temàtica del
passat diumenge despertava unes certes
expectatives, malgrat que inicialment l’acció se centrava en dos indrets molt
concrets: el Maresme i el Priorat.

Tot i així, com era
de calaix, s’havia de contextualizat en el conjunt de la nació. Però el país
sempre es trosseja, i allò que van poden veure és només la Catalunya oficial,
és a dir, la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Tot i que va
parlar, en algun moment del reportatge, Ramon Folch, no es va fer esment del
llibre esment del llibre Natura ús i abús? Llibre Blanc de la Gestió de la
Natura als Països Catalans, com a mínim no ho vaig sentir. I això que
enguany es compleix el 30 aniversari de la seva publicació. On més 80 científics
del nostre país -tots ells de reconegut prestigi en l’àmbit de la biologia, la
geologia i les ciències agronòmiques i forestals- es van unir per elaborar una
obra col·lectiva que destacà els importants valors ambientals dels Països
Catalans i feu una crida urgent a les institucions públiques i a la societat en
general a gestionar correctament el territori per tal de mantenir la seva
riquesa natural.

[@more@]

Un llibre que ha
estat marginat per les institucions i que ha restat, en definitiva, paper
mullat. Un llibre que ens parla del conjunt de la nació i que demana a les
diferents institucions autonòmiques, en la seva reedició, actuacions conjuntes
per preservar el paisatge.

Per això és
interessant que des de la televisió pública es facin reportatges en aquesta
direcció (però amb una visió amplia de país, la nostra nació) amb l’objectiu de
despertar les sensibilitats pel nostre entorn més immediat i exigir a les
administracions que juguin el seu rol en preservació del paisatge. Però que ho facin més sovint i que s’informe en el
seu moment dels possibles perills que poden haver com a elements de prevenció,
ja que segons quines actuacions es pot donar el cas que siguin irreversibles.

Naturalment que
s’ha de gestionar el nostre entorn, però amb quins criteris? En el reportatge
s’apunten alguns que van en la bona direcció, però es podrà continuar en
aquesta línia? Existeix aquesta sensibilitat al si de les administracions?
Personalment i després d’haver escoltar les paraules d’en Nel·lo i d’haver vist
el 30 minuts sobre les urbanitzacions, tinc els meus dubtes. Sense anar més
lluny, el cas de la Vall de Sant Just a Collserora i que he anat informant en
diverses ocasions és un exemple de la manca de sensibilitat de l’administració
local.

Un altra qüestió,
des del punt de vista formal del reportatge de diumenge passat, pel que fa al
reconeixement de les imatges. Hauria estat de gran interès pels espectadors
anar informant amb subtítols impressionats a la pantalla de les imatges que
apareixien de diferents indrets del país.

Una recomanació,
el llibre que us he esmentat, caldria que el tinguéssim molt a prop nostre i
que anéssim visitant poc a poc la nostra nació i anem comparant el que diu el
llibre amb el que hem vist.

Tweet

D’ençà els actes
dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, no havia assistit a un
esdeveniment com el de dissabte passat a Berga. I després d’escoltar al Martí
Majoral d’Alerta Solidària, segur que aquesta organització, que representa la
continuïtat del comitès, ha protagonitzat més d’un acte com el de dissabte
passat, pel que fa a la seva tasca de situar la repressió i la solidaritat en
el context polític del conflicte nacional.

Em refereixo a
l’acte que Alerta Solidària i Free Catalonia van organitzar en la línia de
recuperar la memòria històrica pel que fa al miler llarg de companyes i
companys que hem patit directament la repressió dels diversos cossos policials
de l’estat espanyol i francès.

A part d’haver
representat una trobada de companyes i companys que feia temps que no ens
veiem, les diverses exposicions van posar sobre la taula elements de reflexió
de l’existència d’un conflicte nacional, del rearmament ideològic en el camp
estratègic i tàctic per superar-lo i les maneres de com actua la repressió
(detencions, tortures, judicis, llargues condemnes, trencament generacional,
silencis informatius) per aniquilar-lo.

En aquest sentit,
David Bassa, Carles Sastre, Xavier Barberà, Blanca Serra, Martí Majoral i Joan
Rocamora van defugir parlar de batalletes per situar el seus discursos en el
terreny polític, que és la millor manera d’entendre el desenvolupament de
l’independentisme en els darrera 30 anys. Dins d’aquest marc, es van contextualitzar
els fets de Torà, explicats per una de les persones que els ha patit
directament, en Jordi Vilaseca.

[@more@]

Ja m’agradaria
que el contingut d’aquest acte es pugui recollir en un llibre o es pengi a
Internet, ja que els companys i companyes van fer una brillant disertació de la
trajectòria del moviment independentista amb els seus encerts i els seus
errors. Van exposar unes anàlisi que ens han de fer reflexionar per continuar
el camí. Trobo que seria un encert poder posar a l’abast del conjunt del moviment
el contingut d’aquest acte com a una eina de formació i una manera de no
trencar el fil generacional i assegurar la continuïtat en la resolució del
conflicte nacional.

També seria una
manera de combatre el contingut de certs llibres que han aparegut recentment
com la Temptació Armada i De les armes a les urnes. El primer
descriu l’experiència de Terra Lliure com a un element perturbador , quan és
impossible entendre l’expansió simbòlica de l’independentisme sense aquesta
organització, és un llibre que se situa amb els arguments del regionalisme i
els pseudoindependentistes, batejats de sobiranistes. El segon llibre dóna
arguments als mitjans de comunicació per situar-nos en la marginalitat i situar
la nostra lluita com a un joc juvenil per passar l’estona. D’aquest llibre
només se salva les declaracions que fa Josep Mª Cervello.

Com deia al
principi, aquest cap de setmana he assistit a un acte de maduresa política de
l’independentisme. Un acte que ens ha de fer reflexionar a tots i a totes per
cercar elements de confluència per bastir el projecte nacional amb cara i ulls,
seriós i rupturista. I com deia dissabte en Martí Majoral, guanyarem

PS. Des d’aquí
m’agradaria felicitar Alerta Solidària i Free Catalonia per haver organitzat
aquest acte i a totes les persones que l’han fet possible.

Tweet

L’anomenat govern
catalanista i d’esquerres ha estat una fal·làcia des de la seva signatura al
saló del Tinell i no podia mai arribar a la fi de la legislatura. Més enllà de
la declaració de bones intencions només els unia una cosa, la de tocar poder.
Així, Maragall està on està per decisió de Montilla i Puigcercòs. I els
d’Iniciativa han estat una comparsa per acabar d’arrodonir l’embolcall
esquerranós de la fórmula.

En un país normal
és possible que aquesta via hagués funcionat, però un país normal no hagués
comptat mai amb una força política amb la marca independentista. I aquí és on
radica un dels punts febles que ha tingut aquest pacte.

Mentre, PSC i
Iniciativa tenen molt clar el seu marc d’actuació al si d’una Catalunya
autonòmica, Esquerra feia un gir cap a aquestes posicions amb la reforma d’un
estatut en la direcció de cercar un encaix dins d’una Espanya plural. Una
aposta estratègica que tenia com a objectiu transformar el conflicte nacional
entre Espanya i Catalunya en una simple qüestió de compentencies.

D’aquí les
famoses frases del president del Parlament, de Puigcercós i de Carod a Madrid: No
venimos a romper nada, este projecto no és una declaración de Independència.

[@more@]

Paral·lelament,
Esquerra cercava també la hegemonia dels sectors progressistes a Catalunya per
escombrar del mapa polític al PSC. Una ambició en benefici de tocar poder i
aguantar la poltrona, com a trampolí per a les properes autonòmiques. I han fet
riure, millor dit pena de com han dut a terme la discussió de l’estatutet, i
sobretot en la seva recta final. Ara sí
crític, ara nul tècnic, ara no.

Per dignitat,
hauríen d’haver dimitit fulminantment el dia després del pacte Mas-Zapatero i
la direcció del partit, també havia d’haver dimitit en el moment que les bases
del partit diuen una cosa diferent al partit. I com no ho han fet en el moment
que tocava, no hem fan cap pena.

D’altra banda, Esquerra
no ha tingut mai una àmplia visió política sobre el que representa el PSC-PSOE,
una maquinària electoral, millor dit una empresa que controla la majoria dels
sectors claus del país, des de l’urbanístic fins als mitjans de comunicació,
passant per la Diputació de Barcelona i la majoria d’Ajuntaments de l’àrea
metropolitana.

En aquest sentit
ha anat amb el lliri a la mà, i ha deixat el país en mans de PSC-PSOE amb el
seu consentiment. La clau d’Esquerra ha servit per espanyolitzar més el país.

Per tant a mi no
em fa cap mena que els hagin foragitat del govern. El que si que em sap greu es
que s’hagi deixat el país en mans d’especuladors i espanyols a discrecció.

Esquerra tampoc
té cap legitimitat d’anar de víctima, perquè ja no tenen les mans netes. Si
quan estaven en el govern veien irregularitats les havien d’haver denunciat
en el seu moment i no ara.

Des de la meva
modesta opinió, el que s’ha de fer és la d’aglutinar esforços a l’entorn d’uns
referents que ens portin per la via rupturista per encapçalar un projecte
d’alliberament nacional ambiciós. És a dir, fer creible un projecte
independentista.

No hi ha dubte
que el parlamentarisme és una via oberta, però sense deixar el carrer. Hem de
pensar, que allò que ens cal és fer pedagogia a casa nostra, hem cercar al si
de la nostra nació les complicitats per presentar-nos a Madrid amb un full de
ruta per negociar la Independència. És la única negociació que cal fer i no hi
ha res impossible.

Per aquest camí m’hi
trobareu.

Tweet

Per la memòria
dels independentistes represaliats entre 1974-2006, 13 de maig a les 7
de la tarda al Centre Cívic de Berga
Aquest acte és
una mostra més de l’existència del conflicte nacional, allò que han volgut i
ens volen amagar per resituar-lo en una simple qüestió de competències. Ens
volen fer creure que vivim en un país normal i que s’ha d’actuar com un país
normal.

On el centre se
situa a Madrid. Aneu al quiosc i veureu
que la majoria de la premsa diària és en espanyol i dins de la secció política, us
parlen de Marbella al costat d’una informació del tripartit. I és que València,
Perpinyà, Fraga, Andorra i Palma es veu que han desaparescut del mapa. Com volen fer amb
el miler llarg de companyes i companys que hem estat detinguts pels diferents
cossos policials. Com també volen fer amb el conjunt del moviment
indenpendentista.

Ho van intentar a
la dècada dels anys 80 amb la criminalització, posant etiquetes mediàtiques
d’independentisme radical o violent, dibuixant sempre a l’independentista com a
un marginal i les organitzacions indenpendentistes com a grupets minoritaris,
però ni la repressió ni el món mediàtic amb el seu silenci o el seu menyspreu han aturar aquesta
opció legítima com és la lluita per la
Independència.

[@more@]

Fins al punt que
la simbologia independentista s’ha estes més que mai al si de la població
catalana.

Fins al punt que
una organització parlamentaria sota l’etiqueta d’independentisme ha vist com
s’han incrementat els seus vots i la seva militància. Tot i així, la via
possibilista els ha dut a no qüestionar la normalitat del país, tot el
contrari, a diluir el conflicte com un simple qüestió de competències i a
defensar la governabilitat d’Espanya per avançar a un estat plurinacional.

És per això que
actes com aquests ens han de fer reflexionar i adonar-nos que no vivim en un
país normal i que existeix un conflicte nacional latent.

Un conflicte que
cal resoldre obrint un procés d’alliberament nacional. Per fer-ho hem de cercar
complicitats en tots els estaments de la societat catalana, professors,
mestres, periodistes, advocats…Hem de comptar amb
arquitectes i urbanistes per planificar el nostre territori abans que resti un
desert asfàltic… i així amb tots els àmbits socials.

Hem de conèixer la
nostra història i la nostra geografia, la nostra cultura. Ens hem de
rearmar de nou ideològicament i és que hem de refer el país.

El millor homenatge que podem oferir a tots els companys i companyes que ens han deixat en el camí és la d’obrir un procés d’alliberament nacional sense retorn

Visca la terra.

Tweet

Sigui quin sigui el resultat, hem d’aglutinar
esforços per refer de nou els referents de l’independentisme. Hem de re-armar
de nou l’estratègia del procés d’alliberament nacional. Poc a poc, malgrat
sembli una feina de formigueta, però és així, ja que caldrà superar nombrosos
obstacles al sí i fora del moviment.

Dins del moviment caldrà superar inèrcies de
treball que no porten enlloc, com la simple agitació per l’agitació, sense una
planificació on cal anar i com cal anar-hi.

I fora del moviment, per la de presentar-nos
amb un programa engrescador que penetri al conjunt de la població, fent
pedagogia independentista amb l’objectiu cercar les complicitats per extendre
el procés d’alliberament nacional.

Amb la força simbòlica que representem cal
saber donar un cop de timó per emergir a la superfície i fer entendre que la
via autonomista està morta, només cal enterrar-la definitivament.

L’altra via que cal enterrar definitivament és
la de creure’ns que amb els partits de l’esquerra espanyolista o amb els
autonomistes es pot aglutinar un bloc rupturista , ni que sigui per reformar
Espanya o per construir l’Espanya plural.

El nostre camí, l’hem de fer nosaltres solets,
les forces que cal aglutinar són les que estiguin sota les nostres coordenades.

Com veieu no partim de zero, tenim una experiència
acumulada, el que cal és donar credibilitat el projecte independentista i
reconstruir el país.

[@more@]

Tweet

Estaria bé
començar a pensar-hi. En primer lloc no crec que la campanya institucional
sigui massa neutre i en segon lloc, penso que ens contarà un bon grapat de
cèntims. No vull fer demagògia, però segur que ens ho podíem haver estalviar. Penseu
que a la campanya cal sumar-hi, la tasca de la comissió redactora de
l’estatutet i tota la campanya prèvia dels famosos autocars. O sigui que la
broma, no serà pas barata. Per tant, no crec que estiguin disposats a perdre el
referèndum.

Per la seva
banda, el PSOE aterrarà amb tota la seva artilleria mediàtica, tornarem a
sentir allò del tarannà del ZP i les frases d’estimació, com aquella que fan
servir: pareces que no seas catalan. Ja s’encarregaran de visitar tota
l’àrea metropolitana i de mobilitzar a tot aquest personal. És en aquesta zona
on el PSOE treurà la majoria del Sí (s).

I l’artilleria
pesada del PP suposo que serà encara molt més forta i la seva dialèctica
amenaçadora farà que alguna gent que
havia decidit al dia d’avui votar No és passi al Sí.

Tot plegat serà
una campanya digne d’estudi, per la manera de com s’ha generat el procés, per
les barbaritats de discursos que sentirem (a veure qui serà el més banal), per
les diferents actituds dels votants i per la monopolització que cadascú farà
dels resultats.

[@more@]

Tweet

En la línia dels meus darrers escrits i deixant al marge l’actuació d’ERC en tot el procés de l’estatutet i la seva aposta estratègica errònia, els catalans i les catalanes de l’actual “Comunitat Autònoma de Catalunya” hem perdut una ocasió de demostrar al món els nostres anhels de llibertat exercint lliurament el vot per la Independència sense embuts.

Uns i altres s’han enlluernat pel món mediàtic d’aquesta part de la nació en la direcció que cal tombar aquest estatutet sigui com sigui i proclamen a tot vent que l’única manera de fer-ho és votar NO. Aquestes veus pensants i que tenen una certa credibilitat en grans sectors de la nació descriuen un país normal, amb unes institucions consolidades i un sistema de partits que representa al conjunt de la ciutadania i també manifesten que allò que no funciona són les persones que encapçalen aquestes organitzacions.

Amb aquesta premissa dibuixen un país que funciona i que va endavant, i allò que només ens cal és un altra estatut i que les persones que han dut a terme aquest projecte s’han baixat els pantalons o com a mínim una gran part d’ells.

Aquest món mediàtic ha apostat per aquesta via sense tenir cap consideració als anhels d’Independència del nostre poble. Discurs que ha quallat en la majoria del sectors independentistes de tots els signes.

[@more@]

Amb els No(s) trobarem a una part molt amplia de l’independentisme (per no dir la majoria), els pseudoindependentistes i molta gent que vol castigar al tripartit per la seva ineficàcia. Naturalment que trobarem peperos i catalans que se senten espanyols, però aquest no em preocupen. Tot plegat, serà una resposta que tothom voldrà monopolitzar. Una resposta segurament massiva però que no guanyarà al Sí, com alguns del món mediàtic ens volen fer creure.

Un altre cop, l’independentisme globalment no ha estat a l’alçada de la circunstancies en el sentit d’encapçalar una proposta revolucionària i que trencava esquemes com la del vot nul vota per la Independència. Hem perdut l’oportunitat de capgirar un referèndum imposat per la d’un plebiscit per la Independència. Hem perdut l’oportunitat de dir NO a qualsevol estatut i que la via estatutària és un camí que cal bloquejar per sempre. Com es diu futbolísticament no hem estat en el joc i ens ha colat un gol. I això és el que haurem de reflexionar el dia després del referèndum, quan ens adonem que el món mediàtic disfressat d’un cert catalanisme no ens haurà portat a guanyar al Sí. I és que aquest referèndum no es pot comparar amb el de l’OTAN ni amb els del No a la constitució europea de l’estat francès.

I hem perdut l’oportunitat perquè la suma dels vots nuls vots per la Independència no respondrà als veritables anhels de llibertat del nostre poble, perquè hi mancaran molts vots.

Com he dit abans, allò que calia haver valorat en aquest referèndum des d’una òptica independentista és la transforma-lo en un veritable plebiscit per la Independència i fer callar d’una vegada per totes a l’autonomisme i al regionalisme.

Tweet

El problema dialèctic per afrontar el proper referèndum no el tenim els independentistes, en tot cas el tenen aquells que han apostat pels estatutets, és a dir, els regionalistes, els pseudo-independentistes i els que senten espanyols.

El que hauria de fer ERC és una autocrítica per haver-se equivocat en la seva estratègia de l’Espanya plural. És obvi que han fracassat. I em pregunto, quina és ara la seva estratègia? Senzillament la d’embolicar més la troca amb falsos debats sobre l’orientació del vot i la de bloquejar qualsevol iniciativa popular. Resultat, que ens trobem amb un panorama de total desorientació. El seu problema l’han traslladat al conjunt de la ciutadania favorable a endegar un veritable procés d’alliberament nacional.

Tot plegat és el resultat d’una manca de referent polític per encapçalar aquest procés cap a la Independència. I és aquí, on l’independentisme i principalment l’Esquerra Independentista hem de fer també una autoreflexió i autocrítica.

I és que no és tracta només de dir que som independentistes, es tracta d/exercir com a independentistes, navegar cap a Ítaca, cap a l’Alliberament, i si és possible millor en un vaixell que en dos.

[@more@]

Tweet