Alenar

És aquí on hi ha la diferència entre el bloc format per pseudo-independentistes i regionalistes amb l’independentisme. La formació Independentistes del Països Catalans (IPC) ja ho va deixar ben clar l’any 1979. I és en aquesta premissa que cal treballar, qualsevol altra cosa és tornar enrera.

Sóc conscient que dins d’ERC hi ha antics militants d’IPC, allà ells, però ja sabem que allò que perdura són les idees i no les persones, però també hi ha militants d’aquella formació política que encara no hem abandonat aquests principis, entre els quals el que signa aquest bloc.

D’ençà el 79 hem donat un passet endavant, no amb la llargada que molts haguéssim volgut, però hem obert el camí. En el curt trajecte tot han estat dificultats, per això encara som optimistes. Penseu que al 80, després de l’aprovació de l’actual estatut tothom ens donava per quasi morts.

També som conscients que hem comès errors, per això estem a on estem. Ara bé, el que ens molesta és que ens posin més pals a la roda. Sobretot quan aquests són els que es presenten a la societat catalana com a independentistes, millor dit com a sobiranistes, un terme que s’han tret de la màniga per adaptar-se, diuen als temps moderns. Ells mateixos estan reculant els plantejaments per arribar aviat al regionalisme. I a la majoria de mitjans de comunicacions li sembla correcte, ja que no trenca res i se situa en la centralitat, en definitiva en pa sucat amb oli, ja que consideren a l’independentisme com el llop.

[@more@]

El tramat pseudo-independentista o sobiranista comença per ERC i s’acaba en l’Associació Catalana de Treballadors passant per Tribuna Catalana, entre altres com també Omnium Cultural. Totes elles organitzacions que han posat sempre pals a la roda a l’independentisme. Organitzacions que han gaudit d’una centra simpatia de les institucions ja que frenaven l’indeoendentisme combatiu. És per això i només per això, que després del fiasco de l’estatutet, quan s’han vist acorralats han optat dignament pel vot nul, però ho han fet sense comptar amb els que s’estaven organitzant en aquesta línia i van passar olímpicament el dia de la presentació al Col·legi de Periodistes de Barcelona.

Ja sé que el que dic no serveix de res, però com a mínim si algú ho llegeix se n’adonarà que a casa nostra, ens posen més pals a la roda que els propis espanyols i francesos. I veritablement això és una llastima. I aqui no és tracta de qui és el primer, sinó de trencar les cadenes que ens opremeixen. Per sort, les trencarà el poble català, nosaltres només volem col·laborar modestament i per això no necessitem almirants.

PS,. Si torno al passat no massa llunyà, és perquè sembla ser que entre nosaltres hem perdut la memòria històrica i no diguem entre les noves generacions que la desconeixen. La nostra lluita no és nova, té un passat que es vol amagar

Tweet

I això que som una minoria molt més gran de la que reflecteixin els diversos mitjans de comunicació. La qüestió és que els periodistes ja no trepitgen el carrer i molt de nosaltres han abandonat el compromís de ls lluita per esdevenir uns simples espectadors de la política.

Per això, la lluita per la Independència s’ha convertit per uns quants en un simple joc de infantesa, pintades i a vegades s’ha llançat algun còctel molotov. Ja sé sap que quan un és jove fa bestieses. Aquesta és la imatge que va donant l’independentisme al si del moviment (i amb una exteriorització de quatre arreplegats). No s’ha entès que la lluita per la Independència és un compromís social a llarg termini per consolidar-se durant el procés d’alliberament nacional. Per això l’agitació per la simple agitació ens porta a la frustració, a l’abandonament de la lluita i fins i tot a l’aillament.

No dic que no s’han de fer manifestacions ni agitació, sinó que cal mesurar les nostres forces per treure el major rendiment possible. I més en uns moments que cal configurar escenaris per difondre el missatge de l’Esquerra Independentista. I és que em nego a acceptar que siguem una simple minoria

[@more@]

Tweet

S’ha entrat en un carreró sense sortida, en un veritable cul de sac. Periodistes, opinadors i polítics ens han portat fins aquí. No se salva ningú, ja que entre ells es van realimentant. Uns sense altres no són ningú.

Mentrestant és possible que el país s’ho estigui mirant com deia el Partal, per què el país funciona, però ho fa per inèrcia. També és possible que se’n vagi cap a casa, com diu algun blocaire i que l’efecte Gran Via s’hagi esvaït del tot. Ara bé, confio que una part del país reaccioni i digui prou a tanta mediocritat.

Ara bé, el problema és que hi ha 4 maneres de concebre la nació, ho he dit en diverses ocasions i cal començar a dit les coses pel seu nom:

Ens trobem amb una concepció espanyola, una concepció regionalista o autonomista, una concepció pseudo-independentista i una concepció independentista. I no entrarem pas en la dicotomia esquerra-dreta, perquè el problema principal en aquest moments és la contemplar l’existència o no del conflicte nacional entre una part de la nació i Espanya

Al si del tripartit conviuen les concepcions regionalistes, pseudo-independentistes i una part de l’espanyola amb les seves diferències en clau sempre electoralistes avalats per periodistes i opinadors. I allò que tenien en comú fins l’aprovació de l’estatut a les Corts espanyoles era la reforma d’Espanya, és a dir, la concreció d’una Espanya plurinacional, però això ha mort, i per tant ha mort el Pacte del Tinell.

[@more@]

Ara s’obrirà un conflicte per veure qui és la força hegemònica entre els tres partits, però això comporta un desgast polític que no sé si ho podran assumir, perquè la tasca de govern està totalment bloquejada.

La qüestió és que opinadors i periodistes ja els hi està bé aquesta pugna, ja que és una font de literatura per omplir fulls de diaris i espais informatius. A més a més, és troben còmodes en aquesta situació amb l’etiqueta de catalanisme i d’esquerra, sobretot dins de l’òrbita del PSC-PSOE i paral·lelament marginant de l’agenda política l’independentisme sociològic Un independentisme que es mou entre el pseudo-indepèndentisme i l’independentisme pròpiament dit.

En aquest entramat, les actuacions de Maragall amb les opinions diverses de periodistes i opinadors reforcen subliminalment a ERC.

Mentrestant, l’independentisme amb dificultat va trobant forats per generar contradiccions i fer arribar el seu missatge de l’existència del conflicte. Si ERC opta pel vot nul ha estat gràcies persistència d’un independentisme que no defalleix davant de tanta mediocritat, com va ser en el seu moment les manifestacions del 11 i 18 de febrer. És aquesta força de l’independentisme sociològic amb la que confio i espero que trenqui els esquemes i estableixi uns mínims per encetar un procés d’alliberament nacional. Aquest és el cop de timó que necessita la política catalana per sortir del cul de sac..

Tweet

Abans de tot vull fer un clam per la Llibertat d’Expressió, tothom té dret a manifestar-se de la manera que més li agradi. Ara bé, no trobo correcte que la gran majoria de mitjans de comunicació públics facin difusió de llibres escrits per personatges que s’han fet un nom per la seva aparició en determinats programes televisius. I més quan aquests llibres s’han escrit amb sol objectiu el guany econòmic amb el mínim esforç.

I és que allò que s’està potenciant és una cultura efímera i paral·lelament la perduda de valors, sobretot aquells com el del compromís social i la solidaritat.

Amb aquest tarannà s’està descontextualitzant l’entorn. No sabem distingir entre esfera pública i privada, entre món del treball i món d’oci, entre el llenguatge col·loquial i formal. Tot ho posem al mateix cas.

Aleshores qualsevol actuació té una justificació i trobem normal. És a dir l’ètica ha perdut el camp de la vida i el seu mot desapareixerà, i és que les paraules estan deixant de tenir la seva força, estan perdent el seu contingut.

[@more@]

Amb aquesta línia no hi haurà res que ens sorprengui, perquè res en farà reflexionar.

Fins i tot, allò que tan vam lluitar durant l’època antifranquista de potenciar una literarura en majúscula en català s’ha esvaït, primera pel baix contingut literari de les obres i després per la proliferació de la literatura espanyola en detriment de la catalana. Només cal veure els referents que té el personal. Això també ho veiem en la cultura mediàtica que s’està imposant. Fins fa poc, podíem gaudir en català d’un cert prestigi en la manera de fer, però ara ho hem perdut, perquè allò que s’està imposant és la mediocritat. Criticaven les tardes televisives espanyoles, però això també ha arribat en català, fins i tot a l’entorn de comunicadors que pensaven que tenien una certa cultura.

I no parlem de contertulians i polítics, per això triomfen programes com “alguna pregunta més”. La reflexió està servida i el mal sabor de boca també. Què podem esperar d’una nació que acceptar tenir el polítics que té al nord, al sud i a les Illes?

Bona diada de Sant Jordi, des d’un petit racó

Tweet

Aquesta era una frase de la campanya electoral de la Candidatura d’Esquerra Catalana a les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, ara fa tot just 75 anys. Una candidatura encapçalada per Daniel Cardona Civit i que aglutinava a totes les organitzacions patriòtiques i republicanes del poble. La candidatura va guanyat àmpliament les eleccions enfront dels representants de la Lliga Regionalista.

El que és curiós, és que 75 anys després, el conjunt del programa electoral de la Candidatura d’Esquerra Catalana seria assumible per una Candidatura d’Unitat Popular. I és que, tot i el pas del temps, encara no hem arribat a una Ítaca.

Fixem-nos: El programa polític d’Esquerra Catalana ens parlava de catalanitzar l’Ajuntament, d’intensificar una obra d’educació popular, que vagi dels infants als adults mancats d’ensenyaments culturals, en definitiva d’educar al poble i donar-li un ensenyat sentit polític, basat en el respecte personal i en la llibertat i independència d’opinions més àmplies i més lliures… El programa també ens parla que volen acabar amb l’oligarquia i que l’Ajuntament sigui el portaveu de tot el veïnat

[@more@]

La Candidatura remarca explícitament que participen en les eleccions per la llibertat de Catalunya i sobre el futur de la nació, el programa expressa que “Volem una Catalunya mestressa dels seus destins. Volem la garantia de llibertat per tots els homes, com a base de tot ordre jurídic i social… quan diem que volem la llibertat de la nostra terra, volem dir també llibertat per a tots el Catalans”.

75 anys després estem demanant pràcticament el mateix, que esperem per exercir de catalans, esperar 25 anys més per tornar a llegir-nos i veure que res ha canviat?

Avui tothom parlarà de la República, però ningú posarà en qüestió la monarquia. Fins i tot, Sant Just Desvern no ha esmentat la figura d’en Daniel Cardona en el Manifest que s’ha elaborat per commemorar el 75 aniversari de la proclamació de la II República. Un manifest redactat en català sota clau espanyola que exalta el valors republicans però que enlloc qüestiona la monarquia espanyola.

Ens quedem amb el titular d’aquest escrit, com a element de reflexió. .

Tweet

La mobilització de l’11 de febrer va mostrar les potencialitats que tindria la unitat de l’Esquerra Independentista. És va donar una imatge de coherència i d’organització seriosa, però no hem sabut canalitzar de moment aquesta projecció, fins al punt que en un mes i mig, hem donat un altre cop un petit pas enrera.

I és que el passat 1 d’abril, amb les concentracions que es van fer a amb molts indrets de la nació vam deixar una trista imatge, que no es corresponia amb l’èxit de l’11 de febrer.

Hem de ser exigents amb nosaltres mateixos i en tot moment posar el llistó més alt. Si amb les manifestacions de l’11 i 18 es va donar un pas endavant, amb les concentracions de l’1 d’abril haurien d’haver d’acabat fent el cim.

[@more@]

Segur que alguna cosa fem malament. Es tracta de reflexionar-hi, perquè el potencial hi és, i cada cop més. A la nació, cada cop més hi ha dones i homes disposats a vertebrar un procés d’alliberament nacional. Ho van veure a la manifestació de ll i 18, també ho veiem amb comentaris a diversos programes de TV3 i Catalunya Ràdio. És veu per Internet.

Veiem també, com la societat civil s’aplega amb iniciatives com la de vota per la Independència. O sigui que no tenim el pas barrat, sinó que bufen vents als nostre favor.

Suposo que ens fa falta una petita empenta, per acabar de creure’ns que el camí cap a la Independència és possible. Segur que ens ho miraríem d’una altra manera, deixaríem a casa vells perjudicis i aleshores teixiríem un referent per bastir tots plegats un autèntic procés d’alliberament nacional.

PS. Com he rebut algunes queixes de companyes independentistes sobre la utilització del gènere masculí en els meus escrits, voldria comentar que sempre cerco paraules neutres per evitar posar tot i totes, per posar un exemple. Ho faig així, ja que no m’agrada escriure: companys/es. Us tinc en compte i no em refereixo mai, només als homes, sinó al conjunt de dones i homes.

Tweet

En els diversos llocs que he hagut de treballar al llarg de la meva vida, quan he manifestat la meva ideologia independentista sempre m’han mirat amb mals ulls i m’han arraconat.

El que resulta és curiós és que allò que reivindicava en aquest llocs de feina en el seu moment, com és la normalització de la nostra llengua, al llarg del temps ho han anat assumint, a poc a poc

Podria explicar tot un seguit d’exemples, potser algun dia ho faré, però el que vull remarcar ara, tot recordant el meu escrit anterior és que ha estat una minoria de persones les que han mantingut el caliu de la llibertat del nostre poble.

Ha costat empresonaments, i encara avui la repressió no s’ha aturat (Franki, els tres de Gràcia, Torà…), hem vist com companys han caigut en la lluita, però d’una manera o altra hem mantingut la flama.

[@more@]

Segur que hem fet moltes coses malament, ja que si no estaríem a punt d’assolir la Independència, tot i així ha valgut la pena re-emprendre aquest viatge cap Itaca.

I ha valgut la pena, per què amb la nostra presència, el conflicte amb Espanya no s’ha pogut amagar ni arraconar, tot al contrari s’accentua cada cop més.

En aquesta línia l’Associació d’Historiadors i Historiadores dels Països Catalans organitza el Primer Congrés sobre l’Independentisme Català, tot convidant a l’anàlisi, la reflexió i el debat, sobre la influència d’aquesta ideologia en la nostra història contemporània. El Congrés se celebra aquest cap de setmana a Reus.

Com la Història oficialista passa olímpicament de nosaltres, hem començar a recuperar la nostra memòria històrica. Una història protagonitzada per dones i homes del nostre país que han renunciat mai l’alliberament nacional del nostre poble. Una història que hem de recuperar per què la nostra actual lluita és fruit de la seva tasca silenciosa i moltes vegades silenciosa. Una història que hem de conèixer per obrir debats seriosos que ens facin avançar.

M’agradaria felicitar a tots els ho han fet possible aquesta iniciativa. I com diu en Josep Sort a Reus hi manca gent

Tweet

L’Oriol Junqueres diu en un article a Vilaweb que: “I el fet cert és que tenim molta sort, perquè tot aquest procés estatutari ha posat en evidència el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya. Un conflicte que per a les classes treballadores del nostre país és, també, una causa de justícia social. I ara som més que mai aquells qui ja no s’alimenten amb molles…, aquells qui volem el pa sencer.

La manifestació del 18 de febrer va demostrar que ‘res no podran contra un poble alegre, unit i combatiu’. Va demostrar que estem en disposició de construir una majoria social, que ens condueixi al nostre alliberament nacional. I el dia que siguem una majoria social, guanyarem a les urnes allò que ens van arrabassar per la força i ens neguen per egoisme. I aquell dia veurem clar que, de la mateixa manera que el dret de la vida no és negociable, la independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa.”

Llegiu tot l’article: Oriol Junqueras: ‘Nosaltres volem una constitució’

El que cal és canalitzar tot el procés, és a dir, posar fil a l’agulla, amb referents clars i sense embuts. És una tasca col·lectiva, l’únic protagonista el poble de català.

Un primer pas demostrar els nostres anhels llibertat és votar per la Independència

[@more@]

Tweet

Acabo de fer una llambregada per l’espai català a la xarxa i me n’adono que cada cop més que si encara existim com a poble és per la tasca silenciosa i voluntarista del teixit social. Persones i/o grupets de persones que treballen dia a dia en mantenir viva la catalanitat.

Ahir eren els del punt Cat, avui és la CAL i demà seran uns altres. Tota aquesta lluita disseminada pel país no acaba de confluir en un gran moviment que ens obri el camí cap l’alliberament nacional.

Anem tapant forats, com podem, però sense aixecar el cap. Els polítics de l’arc parlamentari i els periodistes orgànics viuen a esquenes de tot aquest teixit social. Tot i així, imposen la seva agenda temàtica. I allò que discutim al cafè o a la feina, és si ERC dirà sí o no a l’estatutet. Allò que discutim és si tal polític ha dit això i tal altre ha dit allò. Mentrestant la CAL ens planteja sens embuts que només hi ha un camí davants els estatutets, és el camí de l’Estat independent i sobirà.

[@more@]

Globalment tornarem a cridar un altre dia Independència o Som una nació. Ara ja no es dirà l’efecte Gran Via, sinó l’efecte del Palau i després tothom a casa a veure-les venir. Haurem cridat molt, però després alguns dels que cridaven votaran Sí a l’estatutet. Tota aquesta comèdia ja me la conec, l’ha he viscut des de que tenia 14 anys. I com sempre passa… i tal dia farà un any. I tornarem a començar, i tornarem a caure amb els mateixos errors.

I és que no acabem de funcionar tots plegats amb clau de país.

M’agradaria que es trenqués aquesta inèrcia, per a fer un pas endavant i que veritablement tremolessin tots aquells que ens ha posat en aquest atzucac.

De moment no fem por a ningú, per això Madrid amb la complicitat de l’arc parlamentari català s’han rigut de tots nosaltres. Cosa que no faran amb els bascos. La manifestació de dissabte a Bilbo ha estat una veritable exhibició força i Zapatero no s’ha atrevirà a dir, alegrament amb el seu tarannà, que donarà suport a la voluntat dels bascos, va molt en compte amb el que diu sobre ells.

Tweet

Ho he parlat moltes vegades en tertúlies de cafè amb les companyes i companys, algun cop ho deixat anar en aquest bloc i en una assemblea del Casal Independentista de Sants vaig defensar públicament aquesta proposta.

Cada dia que passa veig més aquesta necessitat. Dissabte passat, quan estava a la plaça Sant Jaume defensant l’Autodeterminació ho vaig tornar a dir amb a la gent que estàvem concentrats.

Barcelona ha de recollir les diferents veus de l’independentisme com a caixa de ressonància de la nació. Hem de comptar amb informàtics, arquitectes, mestres, professors, periodistes…. que vagin perfilant quin model de ciutat volem per entrar a l’Ajuntament de Barcelona. Tothom amb qui parlo veu aquesta necessitat, però no posem fil a l’agulla.

Les CUPs en molts indrets estan fent una bona feina.Una CUP a Barcelona ens ajudaria molt potenciar les campanyes arreu de la nació, sense caure en el centralisme. Això també s’ha de tenir en compte

Com visc actualment a Barcelona, però encara tinc un peu a Sant Just Desvern, estic disposat a col·labora-hi en la formació d’una CUPs a la capital de la nació

De moment hi ha alguna gent disposada a tirar-la endavant. Aviat ens reunirem i farem una pàgina web i esperem que la resta de l’Esquerra Independentista que es belluga pels barris barcelonins se sumin.

Barcelonines i barcelonins a veure si us animeu. Ja sabeu on trobar-me.

[@more@]

Tweet