S’ha entrat en un carreró sense sortida, en un veritable cul de sac. Periodistes, opinadors i polítics ens han portat fins aquí. No se salva ningú, ja que entre ells es van realimentant. Uns sense altres no són ningú.
Mentrestant és possible que el país s’ho estigui mirant com deia el Partal, per què el país funciona, però ho fa per inèrcia. També és possible que se’n vagi cap a casa, com diu algun blocaire i que l’efecte Gran Via s’hagi esvaït del tot. Ara bé, confio que una part del país reaccioni i digui prou a tanta mediocritat.
Ara bé, el problema és que hi ha 4 maneres de concebre la nació, ho he dit en diverses ocasions i cal començar a dit les coses pel seu nom:
Ens trobem amb una concepció espanyola, una concepció regionalista o autonomista, una concepció pseudo-independentista i una concepció independentista. I no entrarem pas en la dicotomia esquerra-dreta, perquè el problema principal en aquest moments és la contemplar l’existència o no del conflicte nacional entre una part de la nació i Espanya
Al si del tripartit conviuen les concepcions regionalistes, pseudo-independentistes i una part de l’espanyola amb les seves diferències en clau sempre electoralistes avalats per periodistes i opinadors. I allò que tenien en comú fins l’aprovació de l’estatut a les Corts espanyoles era la reforma d’Espanya, és a dir, la concreció d’una Espanya plurinacional, però això ha mort, i per tant ha mort el Pacte del Tinell.
[@more@]
Ara s’obrirà un conflicte per veure qui és la força hegemònica entre els tres partits, però això comporta un desgast polític que no sé si ho podran assumir, perquè la tasca de govern està totalment bloquejada.
La qüestió és que opinadors i periodistes ja els hi està bé aquesta pugna, ja que és una font de literatura per omplir fulls de diaris i espais informatius. A més a més, és troben còmodes en aquesta situació amb l’etiqueta de catalanisme i d’esquerra, sobretot dins de l’òrbita del PSC-PSOE i paral·lelament marginant de l’agenda política l’independentisme sociològic Un independentisme que es mou entre el pseudo-indepèndentisme i l’independentisme pròpiament dit.
En aquest entramat, les actuacions de Maragall amb les opinions diverses de periodistes i opinadors reforcen subliminalment a ERC.
Mentrestant, l’independentisme amb dificultat va trobant forats per generar contradiccions i fer arribar el seu missatge de l’existència del conflicte. Si ERC opta pel vot nul ha estat gràcies persistència d’un independentisme que no defalleix davant de tanta mediocritat, com va ser en el seu moment les manifestacions del 11 i 18 de febrer. És aquesta força de l’independentisme sociològic amb la que confio i espero que trenqui els esquemes i estableixi uns mínims per encetar un procés d’alliberament nacional. Aquest és el cop de timó que necessita la política catalana per sortir del cul de sac..
ray ban
rayban
raybans