Alenar

[@more@]

Tweet

No cal esperar més, ni fer més grans discursos, penso que ja s’ha dit tot el que s’havia de dir sobre els estatutets. Com els polítics de l’arc parlamentari i mitjans de comunicació es necessiten mútuament aquests dies per justificar la seva existència jugaran per veure qui la diu més grossa i els altres per tenir la primícia, si entre mig no surten més filtracions que ataquin a uns i altres. Amb aquest circ de mones com a fons, els que nos ens creiem res d’aquest món anomenat oficial hem d’anar fent la nostra.

I la nostra passa per potenciar la campanya del vot per la Independència en el referèndum del 18 de juny. És una campanya engrescadora, d’aquelles de la imaginació al poder, perquè trenca esquemes i per primera vegada l’independentisme en molts anys llança una iniciativa que s’avança als esdeveniments, és a dir, que no anem a remolc de ningú ni de res.

[@more@]

Una campanya sorgida al si de la xarxa, entre persones que no s’havien conegut mai presencialment i que allò que els uneix són els anhels de llibertat del nostre poble. Una campanya on l’independentisme pot marcar la pauta de la seva tasca.

Sense menysprear qualsevol altre idea generada per l’independentisme per donar una resposta clara i contundent a la manera de fer de la política anomenada oficial i als diferents pactes estatutaris, estic convençut que el vot nul que es proposa amb la papereta de Voto per la Independència farà trontollar els esquemes oficials.

Només cal teixir el país perquè el poble català se n’adoni de la existència de la campanya. Cal estendre la proposta arreu i posar-s’hi a treballar.

Els que portem anys en aquesta llarga lluita per assolir la independència haurem de rescatar de l’oblit aquella Marxa per la Llibertat que tant ens va unir en aquells moments, quan els líders de la resistència antifranquista començaven a trair al poble per assolir un xic del patís anomenat democràcia espanyola. I com els temps no han canviat gaire, trec de la caixa dels records aquell lema de Poble català posa’t a caminar

Tweet

Socialistes, convergents i eurosocialistes surten al carrer amb tota la seva maquinària publicitària amb pressupostos per molt de les seves possibilitats per convèncer als que ja estan convençuts de votar Sí i amb la complicitat dels mitjans de comunicació, mentre la Campanya per l’Autodeterminació, la Pel dret de decidir i Vota per la Independència es belluguen amb l’esforç econòmic i modest d’una militància de pedra picada i amb la marginació de la premsa. Marginació que en alguns extrems arriba a la criminalització.

On és la democràcia?

Només amb la militància dels partits de l’arc parlamentari és impossible assumir les despeses del bombardeig publicitari de la campanya en favor de l’Estatutet. Qui la paga? L’ombra del 3% planeja de nou. I em pregunto, quantes pressumptes “Fileses” funcionen al país per cobrir aquestes despeses?

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

El dia del Pacte del Tinell s’havia generat una gran il·lusió, molts consideraven que s’havia tornat al orígens, pel que fa a reformulació d’un govern d’esquerres i catalanistes. Alguns opinadors, periodistes i entitats socio-culturals veien en el tripartit com l’inici d’una nova manera de política al país. Es parlava de transversalitat i del desenvolupament d’una autèntica política d’esquerres que acabaria amb el monopoli de la dreta arreu de la Comunitat Autònoma Catalana.

És va prendre com a bandera del Pacte del Tinell, la redacció d’un projecte d’estatut que definiria el nou encaix de Catalunya dins d’Espanya. Amb el triomf de Zapatero, el tripartit i els seus partidaris, van creure que es donaven unes condicions immillorables per caminar cap a una España plural.

Els que vam quedar al marge de totes aquestes maniobres van ser titllats de convergents, de posar pals a roda i fins i tot de persones que no havien acceptat ni de bon tros la nova conjuntura, ni que havien evolucionat.

Però el temps ens ha donat la raó, perquè no hem confiat mai amb els socialistes. I és els hem conegut massa a prop per saber de quin preu calçaven. Teníem l’experiència de com actuaven als Ajuntaments de l’àrea metropolitana. Havíem constatat les seves maniobres brutes per mantenir-se i assolir més poder. Ens havíem adonat com els regidors d’ERC s’havien diluït dins governs socialistes al si dels diversos municipis.

Els socialistes també han fiscalitzat la política informativa i cultural del Baix Llobregat. Han boicotejat les iniciatives d’entitats alienes als seus interessos en favor d’aquelles que venien de la seva òrbita i han practicat una homogeneïtzació cultural i urbanística. Es donava la casualitat que la mateixa empresa que posava llombardes en la teva població les posava també en la població veïna. Fins i tot diria més, s’ha potenciat més a les entitats culturals foranies que a les del país, amb el vist i plau dels republicans.

[@more@]

Al Baix Llobregat han practicat i desenvolupat la indústria del totxo, amb molt bones relacions amb els constructors. Més tard, hem vist com la comarca esdevenia un mur de ciment.

ERC no va aprendre la lliçó de la seva experiència de treballar conjuntament amb els socialistes als Ajuntaments. O possiblement van aprendre amb massa rapidesa, és a dir, els volien imitar, en el sentit conservar les cadires de regidors i d’aconseguir-ne més, fins i tot conselleries. Per això van fer el Pacte del Tinell

Però com han anat amb el lliri a la mà estan veien com el seu somni es va esvaint. Tot i així em preguntaria, on son tots aquelles persones que van suport al Pacte del Tinell en el seu moment. Començo a llegir que hi ha hagut una errada de càlcul, però és molt fàcil fer l’autocrítica a posteriori.

Ho he dit moltes vegades, el PSOE és una empresa sota l’etiqueta d’esquerra i progressista que només pretén conservar el seu poder per mantenir la cadira. Amb aquesta perspectiva si és necessari s’alia amb el dimoni. Ho controla tot, té comisaris polítics a tot arreu. Al principat, tenen prou en controlar l’àrea metropolitana per mantenir-se en el poder. Tan que han criticat a CiU de monopolitzar el poder en 23 anys, mentre els socialistes l’han cristalitzat amb els Ajuntaments i la Diputació barcelonina. Han construït un veritable bunker quasi inexpugnable. Amb el tripartit, s’ha anat consolidant i els republicans han ajudat a fer-ho.

Per canviar totes aquestes inèrcies, s’ha de fer un varitable canvi, actualment ni el tripartit, ni els socialistes, ni CiU, ni molt menys el PP tenen legitimitat ètica per fer-ho.

Només amb una nova manera de concebre la política i una nova manera de fer periodisme podria acabar amb el control dirigista que exerceix PSOE sobre la societat catalana.

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Encara recordo que enmig del debat del Pla Ibarretxe, en Puigcercós només parlava de la via catalana i donava lliçons als bascos. Ara resulta, que encara els bascos ens donaran lliçons i d’aquelles que poden assolir matrícula.

El camí que s’ha encetat sembla molt senzill sobre el paper, però en realitat ha ser molt complexe. Però hi ha un punt d’avantage en comparació amb el procés de l’estatutet. I és que el bascos han treballat d’entrada des d’una perspectiva sobiranista.

El seu procés serà el d’aglutinar esforços per plantejar el dret d’autodeterminació, un camí que no ha estat encetat a casa nostra.

Pel pacte i les renúncies, s’ha perdut l’establiment d’un diàleg de tu a tu, de nació a nació. I aquí és on radica la gran errada d’ERC. No ha estat capaç de mobilitar el carrer en aquesta línia i ha preferit jugar la carta de l’estatutet i ens han volgut enredar amb el finançament.

I a més a més, el diàleg que s’ha establert ha estat entre PSOE i quatripartit, o millor dit entre el PSOE i CiU. No s’ha tingut els nassos d’anar més enllà de l’estatutet i plantejar una via independentista, parlant amb els Estats de tu a tu.

Si aquesta ha estat la via catalana, la heu ben cagat. Fins i tot, la via catalana ha fracassat en el moment que cada un dels quatre han anat per separat.

[@more@]

Tweet

Mentre se cerca l’escenografia del diàleg, amb cautela i mesurant les passes, la majoria de la premsa catalana només parla de víctimes, de presos, de reconcialiació…

No se n’adonen que en un procés com el que s’iniciarà, la fractura social s’anirà soldant amb la maduresa política conforme es vagi desenvolupant la negociació. Llegiu el procés d’Irlanda del Nord

I és que aquesta premsa no ha madurat prou, tot i que el cessament de la violència estava cantant, sembla ser que la majoria dels periodistes catalans s’han quedat bocabadats. I diria més, s’han quedat descol·locats.

Si en un temps no massa llunyà, afirmàvem que havia diferències entre la premsa de Madrid i de Barcelona, ara crec que no és així. En lloc de plantejar el tema basc com a una qüestió política, ho estan plantejant com a una qüestió d’ordre públic. No es poden empassar que allò que s’ha reconegut sobre la taula és l’acceptació d’un conflicte polític.

[@more@]

Les lectures que l’organització armada ETA es trobava en el seu pitjor moment estan a l’ordre d’aquests dies, em recorden allò que es deia quan havia una detenció a Iparralde, ja que sempre agafaven al número 1 i l’Organització quedava sempre orfe de comandaments. O quan es deia, són los últimos culetazos.

No tinc elements per jutjar com està ETA, però si el moviment abertzale i el veig més més viu que mai. Per què?

És tanca un diari i surt un altra, s’empresona a le mesa d’Herri Batasuna i surt un altra, il·legalitzen l’organització i el poble encara el vota. Una gent que és capaç de sobreviure a tota l’opressió policial, mediàtica i judicial, cal treurens el barret. Sel’s s’ha reconegut la constància en una lluita. Tot i que ara toca la part més difícil, l’ha d’encarrilar el procés d’alliberament cap a la victòria final.

De tot això, no parlen els mitjans de comunicació de casa nostra, i és que aquesta història no toca. No toca, perquè és reconèixer la renúncia al compromís social vers al nostre país.

Tweet

Reconec que la notícia d’aquests dies se centra a Euskal Herria, però sembla que de la nit al dia l’Estatutet ha desaparescut, bé ja no parlem de la política del tripartit, la qual fa temps que s’ha esvaït de qualsevol agenda, així com tota aquella història de filtracions d’informes. És a dir, en vint-i-quatre hores, el Principat ha deixat d’existir.

Començaven la setmana amb una nova crisi del tripartit i l’acabarem amb el plat cuinat entre ETA i el govern espanyol. En el camí, ens heurem deixat les mobilitzacions de la Campanya Unitària per l’Autodeterminació i la presentació de la Campanya Vota lliure, vota per la Independència.

Hem traslladat l’agenda mediàtica allà on vol el govern espanyol, desplegaments de mitjans, entrevistes a dojo, debats, tertúlies. I tot això, en la majoria dels casos sense entendre res de res i confonen encara més a l’opinió pública.

Des del Principat no s’ha sabut actuar amb la fredor del moment i ha buscat l’excusa fàcil per abandonar el país i els seus problemes, i traslladar-nos a un nou marc geogràfic.

Però el que és més greu és que els polítics convencionals de casa nostra no hagin reaccionat ni abans ni després de l’anúnci d’ETA, perquè aquesta notícia estava cantada, només mancava la data.

[@more@]

No han sabut reaccionar abans, perquè s’han perdut el temps amb un estatutet que ni ens va ni ens bé, no resolt el problema català, tot el contrari l’agreuja. I el que es més greu és que no han tingut la valentia de plantejar les aspiracions legítimes del poble català, sabem com anaven les coses pel País Basc. I és des del Principat s’ha actuat tenint clar que és província espanyola. De la mateixa manera que actuen la majoria de periodistes i opinadors de casa nostra.

Però, la ciutadania tard o d’hora els demanarà explicacions. És per això, que cada dia pren més força iniciatives com les del Vot lliure, vota per la Independència.

Tweet