Alenar

Hem d’estar contents perquè s’hagi cuinat un full de ruta a Euskalherria, tot i que desconeixem el seu contingut, però hi ha un punt de partida que és obvi, el reconeixement polític del conflicte. Allò que la majoria de periodistes, polítics i opinadors encara no volen admetre.

El que he vist i escoltat fins ara, en tot el desplegament mediàtic que s’ha fet des del Principat cap a Euskadi, és que fora d’alguna excepció molt remarcable, la classe periodística catalana no ha entès la problemàtica basca ni la vol entendre, perquè les seves anàlisis es fan des d’una visió espanyola i quan es troben al davant amb personatges de l’entorn abertzale o propers instiguen a la provocació. En aquest sentit, el Joaquim Roglan es va comportar ahir al matí com a un veritable inquisidor a la tertúlia d’en Josep Cuní.

I és que l’única violència que és reconeix mediàticament és la violència de l’organització independentista basca, l’altra no és vol reconèixer, fer-ho significaria canviar el xip que han mantingut fins ara, però tard o d’hora ho hauran de fer, ja que els futurs esdeveniments aniran en aquesta direcció.

[@more@]

Primer amb el tema dels presos i després hauran de recuperar paraules que havien restat en l’oblit com autodeterminació o independència, i deixar lliurament que els bascos decideixin lliurement el camí que vulguin seguir.

Ara bé, el marc constitucional no deixar marge per gaires coses, com tampoc la llei de partits, per tant alguna cosa haurà de canviar des d’Espanya. Vull creurem que tot això ja està cuinat i ben cuinat per presentar-lo a la taula, perquè de Madrid no em crec res.

I si tot està ben cuinat, els polítics convencionals catalans s’han adormit i no han tingut nassos d’anar més enllà de l’estatutet, no han estat a l’alçada de la circunstàncies. I des de Madrid ens ha tractat com a una província.

Bé, una gran part de la classes periodística i opinadors de casa nostra, no han estat tampoc a l’alçada. I és el gran problema que tenen tots plegats, és que els hi està bé el marc autonòmic per això s’escandalitzen que Euskadi camini lliurament cap a l’Independència.

I s’escandalitzen encara més, perquè aquest procés que s’ha encetat, pot ser un revulsiu per a la societat catalana que pot començar a qüestionar el paper de polítics, de periodistes i d’opinadors. Que poden qüestionar fins i tot, l’estatutet amb el vot lliure per la Independència.

És també per això que el debat independentista estarà present des d’ara a l’agenda política i mediàtica.

Tweet

I és que el trist espectacle que estan protagonitzant els dos partits d’orientació catalana a Madrid i a Catalunya ja no dóna per més.

A Madrid, trencant l’acord del quatripartit i tirant-se els plats pel damunt amb la rialla del PSC i Eurosocialistes, i la resta de partits espanyols, mentre que a Barcelona es filtren documents, a dojo, d’uns i d’altres, per demostrar, el que ja sabíem, que no hi ha un pam de net.

És per això que Tribuna Catalana, la gran defensora dels sobiranistes d’ERC i del pacte del Tinell, ara vol distanciar-se per guanyar la credibilitat perduda en la seva aposta inicial.

Repasem els seus darrers comentaris: En el seu darrer editorial: “Som uns provincians. Amb la mateixa tristesa que vam contemplar la batussa al Congrés dels Diputats entre els dos partits més representatius del nacionalisme català, ara, culminant una política sense cap mena de sentit d’estat, veiem com els nostres polítics s’entretenen retraient-se tota mena d’informes i estudis, que publiquem amb gran innocència i tota mena de detalls”. Com veieu parlar del dos partits més representatius del nacionalisme català, no fa gaire parlava dels dos partits sobiranistes

Però encara hi ha més, en la seva crònica sobre la discusió de l’Estatut, comenta la difícil situació d’ERC per haver optat per la via del pacte amb el PSC, i ho fa amb distanciament, com si aquesta publicació no hagués aplaudit mai el posicionament dels republicans: "La crua realitat de l’enfrontament obert entre CiU i ERC. …Els republicans tampoc ho tenen fàcil i massa cops donen la sensació d’actuar amb cert despit i ressentiment. La seva separació del consens estatutari és també el fracàs de la seva aposta sincera per José Luis Rodríguez Zapatero, el PSC i l’Espanya plural en el seu conjunt. Els republicans mai han admès renunciar a l’independentisme però si que, tàcticament, van optar per aconseguir un bon marc estatutari aliant-se amb els socialistes. Finalment, tot ha acabat en un gran desengany que, de passada, els aboca a una complexa situació política a l’hora d’afrontar el referèndum i gestionar la seva presència al Govern català. La clara divisió del nacionalisme a les Corts no és més que la conseqüència d’un Estatut que no ha satisfet ningú i ha perpetuat una certa sensació de fracàs col.lectiu (un més) entre el catalanisme”.

[@more@]

Per la seva banda, Jaume Rafart, secretari de l’Opinió Catalana, critica ineficàcia del tripartit en la seva gestió: "… les seves contradiccions, que fan que decisions importants s’ajornin de forma més o menys indefinida o que s’arribin a solucions estrambòtiques, moltes vegades pitjors i més cares que l’original, surt una frase que no entenc, “el País no té cultura de govern de coalició” i queden tan amples", per acabar tot dient: "…Així doncs el fet que el govern de coalició sigui ineficaç vol dir que aquesta coalició deixarà una hipoteca de quatre anys al País que difícilment podrem pagar en un període de temps raonable. Tota altra consideració, és voler enganyar al personal. Si us plau no més cultura de coalició per a tapar la ineficàcia."

Modestament, considero que Tribuna Catalana hauria de fer una autocrítica per haver defensat també aquesta tàctica o aposta estratègica d’ERC. Els catalans ho agrairïam molt, rectificar és de savis.

Tweet

El nou encaix de Catalunya dins d’Espanya = Estatutet . Aquesta és la gran premissa en la que treballen tots els polítics de l’arc parlamentari, la majoria de periodistes i opinadors i/o tertulians. Dins d’aquest marc, l’independentisme com a opció legítima de ruptura ha restat marginat i escombrat de l’esfera pública oficial dels mitjans de comunicació convencionals, però no d’Internet. Veure el bloc que recull els blocaires independentistes

A la xarxa, l’independentisme català és viu, més viu que mai. No és tracta de ser majoritaris o minoritaris, mentre hi hagi una sola veu, vol dir que encara la nació és viva i això és el que cal tenir en compte.

Ara només, cal ser conscients d’aquesta embranzida i organitzar-se amb idees engrescadores i imaginatives que preconitzin la via rupturista amb els estats francès i espanyol.

No hi cap dubte que la campanya pel vot per la Independència està en aquesta línia com d’altres iniciatives que s’estan duent a l’entorn de l’Esquerra Independentista i al si de la societat civil catalana.

Per aquesta drecera tornarem a irrompre de nou en el debat públic i la premsa oficial no podrà ocultar la nostra veu.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Mai no han estat un bon moment per les utopies, però si s’han assolit petits espais de llibertat és gràcies a la constància de moltes persones que no han defallit en la seva lluita, tot i trobar-se molts cops marginats d’allò que hem anat definint com a políticament correcte.

El món de la utopia és el món que ens va ser cada dia més joves, és el món que ens va néixer a cada moment, és el món de les il·lusions, és el món de les ganes viure, és el món de no donar cap batalla per perduda, perquè allò que sembla tan difícil d’assolir és possible.

La utopia és allò que ens fa avançar, en canvi el pragmatisme és fa recular, ens fa ser vells abans d’ara, ens fa ser panxuts, conservadors i carques. Ens fa explicar històries de joventut com si haguéssim estat els grans herois del país. Ens fa dir aquelles frases tòpiques: Això no toca o ara no és el moment.

[@more@]

Sort de la utopia i de la constància per trencar barreres. Sort que sempre hi ha un o més somiatruites al nostre país, si no fos així, avui ja no estaria escrivint amb la meva llengua ni hauríem assolit el domini CAT i moltes altres coses.

He dit tot això, per sumar-me activament amb el grup de persones que desinteressadament estan promovent la campanya del vot per la independència amb la tàctica del vot nul al referèndum de l’Estatutet. Serem els que serem i punt.

Que ho tenim difícil, ja ho sé, però això no em preocupa, perquè moralment estic en guerra contra Espanya i França.

La campanya és acte imaginatiu per expressar la nostra veu sense complexes i el que és més important no juguem la típica carta de victimisme.

I és que la Independència és possible, això no ho he dubtar mai. Només hi manca més imaginació i més il·lusió per assolir-la.

Tweet

“Ara podrem difondre la tasca de govern”, és el que deia el molt honorable president l’endemà del passat 30 de setembre, però es veu que aquesta frase ha restat en l’oblit.

I no s’entén, perquè des d’un punt de vista de mercat informatiu, l’estatutet no fa créixer la venda de diaris, més enllà de les persones que ja el comprem habitualment.

Però és veu que s’ha entrat de ple en practicar un periodisme de declaracions i contradeclaracions amb un tema que dóna molta morbositat, en el sentit de recollir a veure qui la diu més grossa. Per això, l’Espanya profunda dóna joc per practicar un periodisme fàcil, en recollir les animalades que diuen uns i altres. Així aviat es fa el diari, i s’omple de seguida els informatius.

La majoria de periodistes del meu país, es creuen que viuen en una comunitat autònoma que encara no ha trobat l’encaix amb el que ells identifiquen que és el centre de la seva nació, tant és així, que dediquen més pàgines i hores d’emissió d’allò que diuen els líders de l’oposició d’aquell anomenat centre, que del que passa realment al si del meu país. D’això diria provincianisme mediàtic. Un triste exemple fou el tractament de TV3 a la mediàtica convenció popular, fins i tot, com a primera notícia dels informatius.

[@more@]

Aquest provincianisme mediàtic està tan present en els mitjans de comunicació d’una part de la meva nació que s’han oblidat, en moltes ocasions, que existeix un president i una tasca de govern. Ara bé, es dediquen a parlar de trepijocs sobre enquestes i com no saben de que escriure sobre la província escriuen al dictat d’aquell que ideològicament tenen més proper. Prefereixen recollir aquest tipus d’informació, ja que si graten una mica se n’adonen que en lloc de difondre la tasca de govern haurien de parlar de la disbauxa que existeix al si de les diferents conselleries. I això que hi han temes per donar i vendre, i no estem parlant de papers de fa 23 anys, sinó de coses del dia a dia.

El titular de primera pàgina d’El Punt (6-3-06), : “Governar el tripartit és més difícil que fer l’amor en un Simca 1000”, declaracions del conseller Nadal a l’escola d’hivern del PSC. Un titular que dóna peu per començar a desplegar l’agenda temàtica i parlar de la tasca de govern. Només afegir que és una portada digne per conservar a les hemeroteques i que cadascú tregui les conclusions que vulgui.

Per acabar, remarco que els problemes reals de la meva nació es veu que no són notícia, com tampoc no són notícia aquelles organitzacions que plantegen els dèficits de la ciutadania o fan coses pel país però això sí quan hi ha temes típics que recollia aquell antic diari com “El Caso”, comencem a conèixer que la nostra nació té comarques, pobles, barris i persones.

Tweet

Aquest migdia, com feia bo, he pujat a la Penya del Moro –indret emblemàtic del poble-, des del cim he vist el municipi al meus peus. M’he apropat a la rosa del vents i m’he anat situant mentre anava re-descobrint el meu poble.

He agafat tabac i paper de fumar, m’he fet una cigarreta i mentre fumava, tancava els ulls per recordar el Sant Just Desvern dels anys 70 i 80.

Veia situacions i personatges que intentava resituar-los en l’actualitat, però no tenien cabuda. I és que Sant Just Desvern actual ha perdut la seva personalitat com poble.

No és tracta d’anar a un passat no massa llunyà per dir que era millor que ara, es tracta d’anar al passat per retornar la vitalitat que hi havia.

Sense anar més lluny, la Comissió de Cultura de l’Ateneu, l’Associació de Veïns, l’Agrupament Escolta i el Congrés de Cultura Catalana van ser uns revulsius que van commocionar el poble. Fins i tot, Sant Just Desvern havia esdevingut un punt de trobada de les diverses corrents artístiques d’avantguarda.

[@more@]

També s’ha de dir que el poble havia sobreviscut a les onades d’expansió urbanística dels anys 60 al Baix Llobregat i precisament, per evitar un possible caos en la planificació de futur, hi va haver un pacte no signat entre les forces progressistes del poble. Llegiu des de Convergència fins al PSAN, passant naturalment pel FNC, PSC(PSC-PSOE) i PSUC

Un pacte que els socialistes van trencar quan van assolir l’alcaldia. Ells són els que van obrir la llauna amb la història demagògica que els joves no tenien habitatges. Van començar a l’urbanisme i van continuar amb la cultura. Com l’Ateneu era un bastió hostil a la política socialista, van procurar escombrar-la, i ho anant fent en aquests anys. En lloc de potenciar l’entitat com a centre generador d’iniciatives ho han anat ofegant a cops de talonari, dirigint la Cultura des del govern municipal i/o construint o adequant altres edificis per desactivar el focus de resistència.

Han tingut la sort de recollir el desencís generalitzat al país que ells i els comunistes del PSUC han provocat . D’això en sap molt en Josep Maria Rañé veí del poble que ha viscut tota aquesta evolució, de militant de la Lliga Comunista fins arribar a conseller de Treball.

Torno a la realitat, i des de la Penya Moro ja no començo a veure el bosc, el bolet del poliesportiu, les diferents cases aparellades i l’edifici Waldem projecten una gran ombra que enfosqueix el meu poble. Serà l’ombra del 3%?

Apago la cigarreta, miro a l’horitzó, veig una escletxa de llum i no la deixo escapar m’endinso amb ella…

Tweet

Uns ja m’ho havien anunciat en comentaris de cafè, fins i tot, em diem que només amb els traspassos sobre l’Aeroport (a hores d’ara encara no s’ha votat aquest tema), ERC ja és donaria per satisfeta i votaria si a les Corts espanyoles, però no m’ho volia creure, encara confiava que guardarien les formes i que possiblement es decantessin per l’abstenció activa al referèndum bellugant cel i terra, amb la intenció de recuperar la confiança de les persones que es van mobilitzar el 18-F.

Però les declaracions d’ahir de Puigcercós a Radio Euskadi que deixava entreveure un sí crític a la campanya del referèndum i les de Carod-Rovira en el sentit que preveu un canvi d’actitud del socialistes avalen els posicionaments dels meus companys de cafè.

[@more@]

No és que m’hagi sobtat, però pensaven que com a mínim serien una mica més dignes. Ara bé, el que han demostrat és que s’han rigut de tots els catalans de bona fe que van anar a la manifestació del 18-F. I aixó ha de tenir un càstig a les urnes, pel que fa al referèndum sobre l’estatutet, també en les properes eleccions autonòmiques i municipals.

El que no entenc és que Tribuna Catalana es vulgui fer creure encara que ERC i CiU són sobiranistes, i més a més digui en el seu darrer editorial que aquestes dues forces s’han de posar d’acord. Per a què? Per a lligar-nos més a Espanya, no cal malgastar línies d’escriptura per dir-ho, en aixó, estan més units que mai. I és que l’enemic com he dit moltes vegades no només està a Madrid i Paris, sinó que també el tenim a casa nostra, camuflat de sobiranista.

Penso que el referèndum hauria de marcar un punt d’inflexió en la política catalana, en el sentit de dir adeu als regionalistes i als pseudoindependentistes, per una banda, i per l’altre banda adeu a una part molt nombrosa de periodistes i opinadors de poca talla que no han cregut mai en la força de la societat civil catalana ni molt menys en un procés d’alliberament nacional.

És per això que a partir d’aquest moment em poso a treballar amb tota la gent, molts dels qual no conec en persona, que s’han adherit a la campanya del vot nul, per dos motius en concret:

1.- Per què s’ha de donar una resposta com a poble. Una resposta contundent, perquè Espanya i el món sencer se n’adonin que com a catalans volem decidir el nostre futur, que passa per assolir la plena Independencia.

2.- Per què s’ha acabat de jugar a la puta i la ramoneta. Som un poble de Salses a Guardarmar i de Fraga a Maó.

A partir d’aquests moments comença un foc a discrecció. Aixó sí d’un forma organitzada i canalitzant esforços. Cal dosificar les energies, ja que ens resten uns mesos de molta moguda.

Tweet

L’Ajuntament ha aprovat provisionalment la modificació de planejament urbanístic a la Vall de Sant de Just. L’acord sentencía a mort l’ecosistema del torrent de can Biosca a l’alçada de can Candeler i dos sectors del Carrer Rosa Sensat, arran de l’espai protegit del parc de Collserola. L’aprovació ha estat gairebé unànim, tots els partits polítics a favor (PSC, CIU, ERC i PP, amb l’única abstenció d’ICV, que en l’acord inicial s’havia posicionat en contra (ho va fer per qüestions de matisos) i el vot no emès de la regidora de CiU amb vincles declarats amb un dels propietaris. A l’acabar el ple, tots deien “cínicament” que s’havia d’estar molt contents ja que entre tots hem salvat la vall.

Més informació a la pàgina d’Alnus

[@more@]

Amb aquest pas que s’ha dut a terme, el futur de Collserola es dibuixarà amb color de formigó, mentre altres ho faran presumptament amb euros. I és que la sospita o ombra del 3% planeja per Sant Just Desvern.

A mi només em resta recordar les paraules del cap indi Seatlle:

"…. Això sabem: la terra no pertany a l’home; l’home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.

Tot el que li ocorri a la terra, li ocorrerà als fills de la terra. L’home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l’hi fa a si mateix…

…Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s’exterminen els esbufega’ls, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l’alè de tants homes i s’atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants. On està el matorral? Destruït. On està l’àguila? Va desaparèixer. Acaba la vida i comença la supervivència."

Tweet

[@more@]

I es que els principals culpables de la situació, ja no són els polítics, sinó els periodistes i les empreses de comunicació, que s’estan convertint en veritables corretges de transmissió dels partits.

La qüestió és que no hi ha d’independència, empreses periodístiques i polítics es necessiten, per això es controla i se censura als professionals de la comunicació. Ho fan polítics d’un signe, com polítics d’una altra.

Enmig de la polèmica d’aquests dies, ens vam trobar la nit de dimecres passat amb un cara a cara a La Nit al Dia, entre Madí i Boada, que en lloc d’aclarir la situació, encara se’n va embolicar més i la sensació que va tenir la ciutadania, quan se’n va anar dormir és que li estaven prenent el pèl, convergents i el tripartit..

La Mònica va fer l’esforç de posar ordre, però l’afer estava viciat d’entrada, a causa de l’inici de les filtracions a la premsa escrita. I és que encara estem molt lluny d’aquell periodisme, que algú qualificaria de romàntic, que estava al servei i en defensa de la ciutadania. Tot i així, cal recuperar-lo per higiene democràtica i perquè s’identificaria amb anhels de llibertat del nostre poble.

Tweet