Aquest migdia, com feia bo, he pujat a la Penya del Moro –indret emblemàtic del poble-, des del cim he vist el municipi al meus peus. M’he apropat a la rosa del vents i m’he anat situant mentre anava re-descobrint el meu poble.
He agafat tabac i paper de fumar, m’he fet una cigarreta i mentre fumava, tancava els ulls per recordar el Sant Just Desvern dels anys 70 i 80.
Veia situacions i personatges que intentava resituar-los en l’actualitat, però no tenien cabuda. I és que Sant Just Desvern actual ha perdut la seva personalitat com poble.
No és tracta d’anar a un passat no massa llunyà per dir que era millor que ara, es tracta d’anar al passat per retornar la vitalitat que hi havia.
Sense anar més lluny, la Comissió de Cultura de l’Ateneu, l’Associació de Veïns, l’Agrupament Escolta i el Congrés de Cultura Catalana van ser uns revulsius que van commocionar el poble. Fins i tot, Sant Just Desvern havia esdevingut un punt de trobada de les diverses corrents artístiques d’avantguarda.
[@more@]
També s’ha de dir que el poble havia sobreviscut a les onades d’expansió urbanística dels anys 60 al Baix Llobregat i precisament, per evitar un possible caos en la planificació de futur, hi va haver un pacte no signat entre les forces progressistes del poble. Llegiu des de Convergència fins al PSAN, passant naturalment pel FNC, PSC(PSC-PSOE) i PSUC
Un pacte que els socialistes van trencar quan van assolir l’alcaldia. Ells són els que van obrir la llauna amb la història demagògica que els joves no tenien habitatges. Van començar a l’urbanisme i van continuar amb la cultura. Com l’Ateneu era un bastió hostil a la política socialista, van procurar escombrar-la, i ho anant fent en aquests anys. En lloc de potenciar l’entitat com a centre generador d’iniciatives ho han anat ofegant a cops de talonari, dirigint la Cultura des del govern municipal i/o construint o adequant altres edificis per desactivar el focus de resistència.
Han tingut la sort de recollir el desencís generalitzat al país que ells i els comunistes del PSUC han provocat . D’això en sap molt en Josep Maria Rañé veí del poble que ha viscut tota aquesta evolució, de militant de la Lliga Comunista fins arribar a conseller de Treball.
Torno a la realitat, i des de la Penya Moro ja no començo a veure el bosc, el bolet del poliesportiu, les diferents cases aparellades i l’edifici Waldem projecten una gran ombra que enfosqueix el meu poble. Serà l’ombra del 3%?
Apago la cigarreta, miro a l’horitzó, veig una escletxa de llum i no la deixo escapar m’endinso amb ella…
el podem trobar dins de l’excel·len