L’independentisme, un estil de vida

Amb l’aprovació de l’Estatutet sembla ser que es vol tancar definitivament el contenciós nacional. Un parany que he denunciat denunciar diverses vegades en aquestes pàgines.

I és així, Montilla ja ha anunciat que cal oblidar-se de qualsevol tipus de reivindicació nacional (dóna el tema per tancat), ja que ha arribat l’hora de desenvolupar polítiques socials. En aquesta línia, també s’ha manifestat Esquerra (per alguna cosa serà que ha abandonat el terme de Catalunya en el seu logo), que ha definit el quatre eixos de la campanya electoral, tots ells amb continguts socials. Per la seva banda, Iniciativa ja va comentar durant la campanya del referèndum que aquest Estatutet es caracteritzava pels seus valors d’esquerra, catalanista i ecologista .

A CiU ja li va bé aquesta situació, per jugar la carta del victimisme, estratègia que no ha abandonat mai, per treure rendiments electorals. I el PP intentarà espanyolitzar encara més la política catalana amb els seus atacs contra el PSC.

O sigui, que per la via electoral no es presenten caires canvis durant els propers anys, les maquinàries electorals reforçaran aquestes forces i faran del Principat, una província més espanyola. I no per què Montilla hagi nascut fora de Catalunya, si nó per què és el representant d’una opció espanyolista, però deixeu-nos d’històries, Això no deixa de ser un peix que es mossega la cua. Amb aquest panorama no es canvia res.

[@more@]

A no ser que el conjunt de l’independentisme, és a dir l’Esquerra Independentista i per extensió l’independentisme, obri una escletxa i qüestioni aquest model d’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Aquest és el repte que té l’independentisme a curt termini.

Ho ha de fer, tenint en compte, que els models d’irrompre en l’escenari polític han evolucionat i cal adaptar-se a les noves conjuntures. Amb això no vull dir que l’estrtègies que s’han dut a terme fins ara no siguin correctes, ni tampoc estic proclamant a tot vent una maquinària electoralista de tipus convencional.

A veure si m’enteneu, sempre he dit que l’independentisme va amb una sabata i una esperdenya i s’ha de passar a tenir dos parells de sabates, és a dir, ha se un moviment seriós, alegre i combatiu. Un moviment militant, amb dones i homes compromesos les vint-i-quatre hores del dia. Un moviment que esdevingui un estil de vida.

L’independentisme català no necessita líders, ni éssers mesiànics. En tot cas, el que necessita és compromís amb el país. No pot ésser que el conjunt de l’Esquerra Independentista proposi votar No al referèndums de la Constitució Europea i l’Estatutet, i els mateixos militants que han enganxat cartells no vagin a votar.

D’acord que l’EI encara ha de llimar moltes coses, pel que fa a unitat d’acció, llenguatge atractiu, actuacions amb coherència…, però hi ha molts home i dones en aquest país que estant per aquesta via.

S’ha de passar de les simpaties a la militància activa per enfortir encara més la unitat d’acció i donar credibilitat i consolidació al conjunt del moviment. I el que é encara molt més important, hem de posar la nostra professionalitat (la nostra tasca professional) al servei de la nació.

I és que no podem estar tota la vida criticant i denunciant, si no som capaços d’obrir un veritable procés d’alliberament nacional

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.