Dimissions i cultura política

En aquest país no dimiteix ningú. I si no ho fan és perquè hi ha una desmobilització de la ciutadania que ha estat generada per les organitzacions polítiques de l’arc parlamentari amb el suport dels mitjans de comunicació.

Amb els fets del barri del Carmel, per posar un exemple, tot Barcelona s’hauria d’haver mobilitzat exigint les dimissions de Clos, Nadal i Ferran Mascarell. Segur que en Nadal no continuaria dient les bestieses que diu encara sobre aquell esdeveniment, en el sentit que mai sabrem la veritat del que va passar i que el més important de tot és que no havia mort cap persona. I com aquestes moltes més. Si ens centrem només amb el tripartit, s’han desenvolupat un munt d’esdeveniments al país que haurien provocat tot un seguit de dimissions al si del govern.

[@more@]

Són reflexions en veu alta, després de veure la prepotència socialista amb l’afer de l’Aeroport. Prepotències “xulesques” que recorden altres temps, però és que així funciona tot.

Sort que per Catalunya Ràdio, aquest matí les persones que trucaven a l’emissora es manifestaven en aquesta direcció. Però no serveix únicament l’actitud de la protesta com aquest escrit, sinó va acompanyada de l’acció, com la de no anar a votar o votar en blanc

PS. Ara bé, qui no ha de dimitir ho va fer al dictat de Madrid. Sí una persona d’un cert tarannà sobiranista es va agenollar davant la metròpoli quan no havia fet res de dolent.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Dimissions i cultura política

  1. La història del Carmel no la van heretar d’una concessió convergent, diguem’ne un xic irregular? Perquè haurien de dimitir? I no ho dic perquè no tinguis raó, que en aquest estat i país no dimiteix ningú! Però també crec que s’atorguen les responsabilitats dels problemes de la mateixa manera: sense control.

    apa

Els comentaris estan tancats.