L’anomenada societat civil catalana ha donat una nova lliçó a les organitzacions polítiques parlamentaries, ha demostrat que amb convicció es pot assolir qualsevol repte. I a més, en aquest cas, és un d’aquells reptes que fan història: el reconeixement de la nació cultural catalana a la xarxa.
L’associacionisme català sempre anat molt més enllà i ha obert camí. Josep Gifreu s’ha atrevit a dir que van “més enllà de les restriccions constitucionals. Més lluny de les servituds dels partits amics. Sovint contra la pressió asfixiant de l’Estat.”
[@more@]
I si alguna vegada s’han trobat amb un obstacle és perquè el món polític no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Em refereixo molt especialment al cas de les seleccions catalanes i el Comitè Olímpic Català. En aquests casos que els conec prou bé, sobretot el del Comitè Olímpic ja que vaig ser un observador de primera mà en el moment de la seva gestació. Vaig veure la il·lusió d’aquelles persones, els seus arguments jurídics i les seves primeres passes i després vaig veure la frustració per la manca de convicció dels polítics que avui enlairen la bandera de l’independentisme. I és algunes vegades, el problema no és Espanya, som nosaltres mateixos que no ens creiem que podem ser una nació normal.
Però aquest any que acaba i el que comença, l’associació PuntCAT ens ha situat allà on ens correspon, en la normalitat d’una nació cultural al món, i això és el que hem de celebrar. El món reconeixerà la existència de la cultura catalana generada al si dels Països Catalans. I això si que és una victòria. Aquest gran triomf ens ha de servir per assolir d’altres per legitimar la nostra nació
