I qui ha sentit la llibertat, té més forces per viure…
Sempre que vaig a Catalunya Nord percebo un alè de llibertat, tot i tenir consciència que aquesta part del territori es troba en mans franceses.
Percebo un alè de llibertat, perquè em retrobo amb molts companys i companyes que m’han ajudat en temps difícils i amb els que tinc una estimació
Percebo una alè de llibertat, perquè tot i l’entorn d’aculturització que pateix aquesta part del territori, aquests companys i companyes mentenen el caliu de la catalanitat.
Amb ells i amb el Correllegua, aquest cap de setmana a Catalunya Nord he sentit més a prop meu l’alè de llibertat. Ho necessitava.
Després d’una setmana, on una gran part de catalans i catalanes “conscienciats” del Principat, s’han apropat a Madrid per demanar almoina. I s’han trobat amb una Espanya intolerant (42% dels vots més els que no voten i més una part important de l’electorat del PSOE).
Necessitava sentir de nou la llibertat per tenir més forces per viure.
[@more@]
Necessitava més forces per reflexionar i adonar-me que el 2-N marca un punt d’inflexió en l’estratègia de l’Esquerra Independentista.
Sort tenim del Correllengua, que es perfila, a hores d’ara, com a un referent obert per redreçar el país.
Des d’aquí felicito a tots i totes que han fet possible la celebració del Correllengua en aquesta immensa mar blava de confusionisme. Com a mínim amb els actes d’enguany s’han començat a marcar les diferencies sobre aquells que consideren que la nació s’acaba a l’Ebre i els que considerem que la nació són els Països Catalans.
I com tinc més forces per viure, i per tant per lluitar, en el viatge de tornada reflexionava sobre unes paraules de la meva amiga i historiadora Eva Serra que estan recollides al setmanari El Temps, que acabava de llegir a Cotlliure. Més o menys deia, que la monarquia havia de jurar els furs dels catalans, havia d’acceptar la manera de com volien viure i organitzar-se. I em preguntava, si això era així, per què s’ha d’anar a Madrid per demanar almoina.
