Per a molts que van participar en el Moviment Català d’Alliberament Nacional dels anys 80 ho van considerar un joc infantil, però quan van veure i patir la repressió es van adonar que la cosa anava de debò i es van encarrilar al si d’organitzacions de caire de possibilista que més o menys recollien aquells ideals. Altres joves, ni van entrar s’ho van veure de lluny, eren els més espavilats, ja que no volien veure perillar el seu modus vivendi. Dins d’aquests havien persones no tant joves que sempre s’havien adonat que allò del MCAN era rebre, però com cada vegada anava a més posaven pals a la roda ja que sinó perdien el seu estatus d’intel·lectuals i pensadors d’un anomenat independentisme tranquil.
Tots plegats s’han retrobat al si d’una organització que s’autoploclama d’esquerra, republicana i independentista que es pensa que des del despatx i amb reunions canviarà les estructures d’un estat que ha estat Imperi i que després de fer aquest favor viurem tots plegats sota el paraigües de la madre patria, això sí cada 28 de desembre tindrem el partit de costellada nacional. I a més a més, com a gran contradicció de tots els seus esquemes s’enlluernen del Pla Ibarretxe i el passegen com a un gran heroi, defensen als del diari Egunkaria i només esmenten de passada als de l’Egin.
El gran problema és que es viu massa bé i es té por a perdre el sillonet.
[@more@]
Vau desmantellar una organització important del MCAN, perquè això implicava reconèixer el conflicte amb Espanya i implicava un enfrontament. I quan es viu massa bé no interessa barallar-se, ja que es pot perdre bous i …
Ara que la vostra aposta estratègica se’n va en orris com la justificareu?
Els que hem quedat fora, per què ens creiem encara allò del Moviment Català d’Alliberament Nacional i tot el que representa, només en resta de moment la paraula i en espais lliures com aquests. A més ens considereu uns necis, textual del Senyor Carod. Potser som necis, però amb la dignitat de prendre el relleu per obrir de nou el procés d’alliberament i no considerar-lo com unes jornades espirituals, aquelles que organitza de tant en tant els vostres amics de Tribuna Catalana, per recordar-nos que cal ser independents “durant el temps que dura les jornades”. Una manera de treure el mort de sobre i mantenir la clientela que pagui els dinars.
Son reflexions en calent després de celebrar una nova costellada, com si no hagués passat res.
Som, també, i de vegades, afortunadament, un país de costellada. Crec que és força freqüent -no sé si normal- que quan les coses compten amb una determinada estabilitat no es vulgui fer massa soroll. Ara bé, hi ha mitjans pacífics i culturals per manifestar-se que tampoc s’utilitzen. Respecte als polítics, canvien força quan tenen poder, encara que aquest sigui una menudalla.
Em queixo que no es facin servir els mitjans pacífics i culturals per manifestar-se en aquesta direcció. Sempre hem de ser els que ells anomenen «cínics», els que donem la nota i restem així com els que sempre protestem de tot.