Mai no han estat un bon moment per les utopies, però si s’han assolit petits espais de llibertat és gràcies a la constància de moltes persones que no han defallit en la seva lluita, tot i trobar-se molts cops marginats d’allò que hem anat definint com a políticament correcte.
El món de la utopia és el món que ens va ser cada dia més joves, és el món que ens va néixer a cada moment, és el món de les il·lusions, és el món de les ganes viure, és el món de no donar cap batalla per perduda, perquè allò que sembla tan difícil d’assolir és possible.
La utopia és allò que ens fa avançar, en canvi el pragmatisme és fa recular, ens fa ser vells abans d’ara, ens fa ser panxuts, conservadors i carques. Ens fa explicar històries de joventut com si haguéssim estat els grans herois del país. Ens fa dir aquelles frases tòpiques: Això no toca o ara no és el moment.
[@more@]
Sort de la utopia i de la constància per trencar barreres. Sort que sempre hi ha un o més somiatruites al nostre país, si no fos així, avui ja no estaria escrivint amb la meva llengua ni hauríem assolit el domini CAT i moltes altres coses.
He dit tot això, per sumar-me activament amb el grup de persones que desinteressadament estan promovent la campanya del vot per la independència amb la tàctica del vot nul al referèndum de l’Estatutet. Serem els que serem i punt.
Que ho tenim difícil, ja ho sé, però això no em preocupa, perquè moralment estic en guerra contra Espanya i França.
La campanya és acte imaginatiu per expressar la nostra veu sense complexes i el que és més important no juguem la típica carta de victimisme.
I és que la Independència és possible, això no ho he dubtar mai. Només hi manca més imaginació i més il·lusió per assolir-la.
