Els noms fan la cosa en la lluita per la Independència

Independència, independentisme tranquil, independentisme pacífic, independentisme no violent, independentisme violent, independentisme combatiu, catalanisme d’esquerres, l’esquerra independentista

Com havia comentat en un altre escrit, el terme independentista havia restat marginat un cop es va aprovar la Constitución i l’Estatut. Fins i tot, el terme Autodeterminació, un dels punts de l’Assemblea de Catalunya, fou escombrat del vocabulari periodístic i polític.

Mediàticament, l’independentisme havia quedat arraconat només per a grupets que es manifestaven de tant en tant i sobretot, per aquells que omplien el Fossar de les Moreres l’Onze de Setembre.

[@more@]

Tan era així, que fins i tot, la cúpula dels Independentsites dels Països Catalans fou detinguda i empresonada per portar una pancarta que posava Independència durant la manifestació anti-loapa. (març de 1982)

Ara bé, La Crida a la Solidaritat no va poder reprimir els crits d’Independència i de Llibertat Patriotes Catalans a l’acte del Camp Nou (24 de juny de 1981), però si que Àngel Colom ho va fer a l’Acte del Pi de les Tres Branques d’aquell any, mentre celebrava les accions d’ETA amb cava a Prada de Conflent.

Malgrat la repressió policial i la marginació de polítics que actualment es troben dins d’ERC, es va forjar un moviment independentista de la mà d’IPC, PSAN, Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans i Terra Lliure. Més tard, tot això va configurar el Moviment de Defensa de la Terra. Fins i tot, la Crida va haver de canviar de terminologia, van abandonar el terme Autodeterminació pel d’Independència i es van haver de posar-se al costat dels independentistes repressaliats.

Aquest substrat va donar peu al reconeixement mediàtic de la paraula Independència, però la van intentar diluir com van poder, fins al punt de criminalitzar el seu contingut i a tota la gent que s’anava organitzant al seu si.

Precisament, l’entorn de Nacionalistes d’Esquerra (ara dirigents d’ERC) intenten marcar diferencies en relació al moviment independentista que s’estava generant, amb una nova terminologia independentista basada amb els adjectius de pacífic, trànquil i no violent

Més tard, en plena repressió contra el MDT i Terra Lliure, els sectors Nacionalistes d’Esquerra entran a formar part d’ERC amb l’Àngel Colom al davant de la formació.

És quan ERC es defineix com a independentista pacífic en contraposició de l’anomenat independentisme violent.

Però la cosa no s’acaba aquí, mentre ERC monopolitza mediàticament el mot d’Independència diluït de contingut, hi ha personatges del seu entorn que viuen a costa d’aquest sentiment arrelat sociològicament al si d’amplis sectors de la societat catalana. No sols viuen sinó que adquereixen un cert prestigi. Ara bé, per mantenir aquest modus vivendi fan que els plantejaments independentistes no vagin més enllà i es quedin reduïts en una mena de reivindicació folklòrica camuflada de víctimisme: És que Madrid no es dóna més.

Per mantenir la cadireta, organitzen jornades espirituals amb els sectors més nacionalistes dels socialistes i d’Iniciativa, per mantenir distancies també del pujolisme. Parlen de refer l’Estatut i escombren al Colom, que es retira amb els convergents, el lloc que no havia d’haver sortit mai.

Per bastir tota aquesta estratègia que els asseguri el modus vivendi cerquen aliances amb els sectors de l’independentisme que havien donat suport a la lluita armada que també s’hi troben a gust en aquest plantejament sense haver de renegar d’un passat que consideren una aventura juvenil.

Uns i altres es troben a gust, d’enemics han passat a amics de tota la vida i monopolitzen la lluita de molta gent que fins i tot a donar la vida. Es fan amb el nom d’Independència, això si diluït de tot contingut polític. El que no havia assolit el Pujolisme ni el seu dofí Colom, ho ha fet en Carod i en Sellarès.

Parlen d’Independència com si res, però per apropar-se a Iniciativa i els socialistes es posen la careta de catalanisme d’esquerres.

Per diferenciar-se d’aquest monopoli, aquell independentisme que fou qualificat de violent i de terrorista ha hagut d’utilitzar els termes d’Independentisme combatiu i ara el de l’Esquerra independentista.

Aquesta visió terminològica de la història ens diu que hi ha una èlit al si de la societat catalana que no vol que s’assoleixi la plena Independència nacional. Una èlit que es meravella de la lluita dels bascos però que posa pals a la roda als Països Catalans.

Una èlit que ja li va bé, aquest joc polític amb Espanya de l’estira i arronsa i del víctimisme per mantenir la cadireta, el prestigi, les editorials i el sou assegurat cada mes, per això per no tenir no tenen ni projecte de país.

És la diferencia a tota aquelles persones que lluiten des de l’anonimat, posant diners propis i tot i pagant hipoteques, fins al punt no fer ni vacances, passant nits sense dormir, fent reunions, organitzant festes per guanyar un euro per invertir en un acte polític.

A totes aquestes persones que no tenen nom mediàtic els hi vull oferir el meu homenatge i convidar-los a mantenir-se ferms en aquesta línia perquè amb el seu esforç a l’ombra, el nostre país assolirà la plena Independència

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els noms fan la cosa en la lluita per la Independència

Els comentaris estan tancats.