Si els estats en la darrera cimera Euromed no s’han posat d’acord amb en definir el terme “Terrorisme” és que realment hi ha un greu problema de percepció per plantejar obertament les arrels dels conflictes. La qual cosa fa que la confrontació s’allargui i es vagi enverinant encara més.
I quan des del més feble es manifesta públicament la violència, sempre es descriu l’acció, els danys, el nombre de víctimes, els ferits, el què ha passat i allò que podia haver passat, però mai, s’analitzen les causes ni el perquè ni el com es podia haver evitat. (en aquest punt no em refereixo a mesures policials).
[@more@]
I és que del més fort, quasi mai és manifesta la violència obertament. Quan ho fa, sempre és una violència subliminal i fins i tot, acceptada dins de la seva àrea d’influència com a element d’autodefensa i per focalitzar el suposat enemic.
Tot i que s’han escrit moltes teories i s’han fet tesis electorals, la majoria de vegades es pren com a premissa el punt de vista de la suposada legimitat hegemònica i s’intenta descriure el suposat terrorista com a una persona que no té escrúpols a l’hora de cometre les seves accions. Però com no s’analitzen –o no es volen analitzar- les causes del conflicte, el suposat terrorista és aquell criminal que vol pertorbar la pau ciutadana.
I quan el més feble, assoleix tots o gran part dels seus objectius, què passa? Què aleshores, és considerat un heroi o si no mireu la història. I jo em pregunto, si aquest era el final, com és que des del poder suposadament legitimat no es podia haver resolt el conflicte i així evitar una gran perduda de vides humanes?
Per això crec que el mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat social a l’hora de plantejar els conflictes, en el sentit de no aguditzar-los, tot al contrari de perfilar vies de solucions. I els polítics ha de procurar sempre canalitzar les vies del diàleg, analitzat el problema i saber obrir vies de diàleg per evitar la confrontació.
I és que les posicions de força d’uns i altres genera la guerra no declarada, la violència, és a dir, el terrorisme.
Cal evitar arribar aquesta situació? No hi ha cap dubte que si. Per tant, el gran repte del segle XXI ha de ser la superació de qualsevol tipus de violència per la via del diàleg
