Que la prudencia no ens faci traïdors

Davant l’Estatut de Núria, la posició de Nosaltres Sols fou clara i diàfana; fou l’única organització nacionalista que rebutjà el plebiscit, fonamentalment amb els següents arguments:

En primer lloc, el caràcter no català de la Vall d’Aran, tot denunciant el possible perill de caure en un imperialisme: "Quan, doncs, li concediren l’autodeterminació sobre els seus destins? El que nosaltres siguem esclaus no ens autoritza a esclavitzar els altres".

–En segon lloc, "La necessitat de reincorporar a Catalunya tots els pobles catalans avui inclosos dintre de les províncies aragoneses".

–En tercer lloc, "Les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera són part integrant de Catalunya i, que si els reis antics jutjaren no separar-les mai de nostra terra, és avui necessari que la República Espanyola ens reconegui aquest imprescindible dret".

–Finalment es feia referència al País Valencià: «si no és possible obtenir una confederació amb nostres germans de València quan menys s’estableixi amb ells uns llaços de cordialitat i bon veïnatge superiors als que ens lliguin amb els pobles d’Espanya". I a la Catalunya Nord: "no esmentar tan sols que el Rosselló és tan Catalunya com el Gironès o el Camp de Tarragona (…), no us avergonyeix capdavanters del Catalanisme, la vostra covardia? Quan tindreu la dignitat catalana d’exigir-los a França? El Rosselló és nostre! L’exigim".

[@more@]

Dins el nacionalisme català no fou aquesta l’única reacció contra els atacs a la unitat nacional dels Països Catalans. Com davant la prohibició per la Constitució espanyola en el seu article 13 que "las Regiones autónomas" es poguessin federar entre elles (prohibició destinada molt especialment als Països Catalans, com va admetre el president de la República Niceto Alcalá Zamora en un discurs al Congrés de Diputats espanyol pel setembre del 1931), s’alçà la veu, entre d’altres, de Pompeu Fabra president de Palestra (entitat cultural i excursionista creada per Batista i Roca amb la intenció d’educar el jovent català en el coneixement del país i que no amagà mai la seva orientació de caire paramilitar de cara a la construcció d’un exèrcit nacional català), que digué en l’assemblea de l’entitat: "d’una manera especial voldria que en aquests moments recordéssiu els nostres germans de València i Mallorca units tots ells amb nosaltres pel lligam multisecular de la nostra llengua. Uns articles de la Constitució de la República Espanyola –obstacles legals nous, inexistents fins ara– volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les ternes catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguirà essent-ho demà per la voluntat dels seus fills".

També mostraren el seu refús a aquest precepte constitucional homes com el mallorquí Gabriel Alomar, l’alcalde de Ciutat de Mallorca Francesc de S. Aguiló i l’ajuntament de Felanitx, que en plena redacció del text estatutari illenc proposà que hi constés que les Illes eren terres catalanes i, per tant, tenien tot el dret a formar part de l’Estat Autònom de Catalunya.

[Publicat originalment a Lluita (IPC), núm. 115/116 (abril 1985), p. 32-37], sota el títol:Daniel Cardona i el separatisme insurreccional

Tweet