Josep Lluís Carod-Rovira, aquell que sempre s’agenolla

Va perdre la dignitat el dia que va dimitir com a conseller en cap, tot i que una gran majoria de catalans i catalanes el van pujar als altars. S’ho va creure i es va considerar el messies, fins i tot es va posar la corona d’espines, però quan torna a la realitat se n’adona que no pot morir en la creu. Per això, sempre demana perdó.

No llegeix mai la premsa, això és el que afirma constantment, però s’assabenta de tot, sap de tot, opina de tot i, fins i tot, escriu als diaris.

[@more@]

D’apostes estratègiques ha fet unes quantes, totes elles en fracàs. Això sí, ha provocat escissions en diverses coalicions, organitzacions i/o partits. Sempre que ho ha fet ha estat cap a la dreta. Del PSAN va anar a fundar NE, deixant a l’estacada a companys de lluita compromesos amb el país. NE va ser un fracàs, ja que van voler imitar a Euzkadico Ezquerra. En aquells moments es van difuminar, perquè CiU va obtenir la majoria absoluta, el PSC navegava i l’independentisme combatiu s’estenia com a una taca d’oli. Moltes persones que havien format part de NE van passar al PSC i a CiU.

Carod i d’altres es van mantenir al marge sense renunciar als plantejaments inicials de NE. Organitzaven jornades espirituals a la recerca de quadratura del cercle sobre l’independentisme català, que qualificaven d’independentisme tranquil.

Va entrar ERC de la mà de l’Àngel Colom amb la idea de defenestrar-lo i fer-se amb la direcció per imposar les seves tesis d’Euskadico Ezquerra. Tot i així, sempre ha estat una persona de segona fila.

Però ben considerat al si d’una intel·lectualitat –i segment social- que s’ha forjat en mantenir uns anhels de llibertat de la nostra nació en abstracte. Això fa, que tinguin un cert estatus de privilegi i siguin respectats.

Un prestigi mediàtic que volen conservar, per mantenir-se en llocs claus de la política catalana, com a pares ideològics de la lluita per la independència i barrar així, el pas a qualsevol intent d’alliberament nacional. De mans netes, res de res.

Darrera d’en Carod i d’aquesta suposada intel·lectualitat*, no hi ha projecte de país més enllà, ni ells mateixos es creuen que algun dia els Països Catalans seran lliures.

D’en Carod sabem que té la clau, però potser sigui la de casa seva, si és que hi ha cases d’algú.

*Caldrà parlar de personatges com Miquel Sellarès, Josep Huguet …

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Josep Lluís Carod-Rovira, aquell que sempre s’agenolla

  1. Deixant de banda el seu afany de protagonisme, en un país on no dimiteix ningú i tothom s’aferra al càrrec, que en Carod dimitís no crec pas que el fer perdre la dignitat, és un fet que l’honora. I si llegixis la premsa, sabries que la corona li va posar en Maragall.

  2. Snop diu:

    Doncs jo estic d’acord amb la síntesi de l’Alenar, en carod i ERC en general fan pena…
    I ara volen modificar l’estatut!! Hipòcrites…

Els comentaris estan tancats.