La trista nit del franquisme, que va sacsejar la nostra nació, va eliminar tota una intel·lectualitat compromesa amb el nostre poble. No és una afirmació gratuïta, tenim nombrosos exemples per contrastar-ho.
Hem de definir primer que és un intel·lectual. Per això ens hem de remuntar al temps d’Emile Zola i el seu manifest titulat “J’accuse” (1898), a favor de la revisió del procés en què Dreyfus, capità d’ascendència jueva, havia estat condemnat per passar informació als alemanys. Zola també va ser processat, i amb la seva presa de posició crítica davant el poder es convertia en el primer intel·lectual (terme que es va començar a usar aleshores) de la història.
[@more@]
Aquesta presa de consciència del paper crític que havien d’exercir escriptors, columnistes, autors teatrals, científics, historiadors, periodistes, educadors no la veiem en l’actualitat a casa nostra. Tot al contrari, tots ells estam molt bé com a intel·lectuals orgànics del sistema.
L’any 1978 no es va tenir la suficient valentia per oposar-se al procés constitucional i es va acceptar un estatuet per anar vivint i criant pel. Tot i així, uns poquets vam fer trontollar aquella tranquil·litat.
Aquell esforç, que ha costat vides humanes i algunes situacions dramàtiques com la repressió, donava els seus petits fruïts amb una conjuntura favorable per començar a desfer-nos d’un dels estats que ens oprimia. I tot d’una, ho engeguem tot a dida col·locant al Principat un president espanyol i acceptem un projecte d’estatut que ens uneix més a Espanya amb l’objectiu de tancar qualsevol procés d’alliberament del nostre poble.
Davant d’això, no he sentit cap veu crítica. Ni d’aquells que anomeno mediàtics (tot i que són veritables sofistes) que surten a tots els mitjans de comunicació. És una feina com un altra, però aquests suposo que hi van perquè han de pagar moltes hipoteques.
Algun que altra ha insinuat que aquest projecte d’estatut no és el seu, però que cal defensar-lo a cap i espasa, per dignitat. Personatges com en Terricabras ha fet aquest plantejament més d’un cop. I és que tornem un altre cop als plantejaments que fa en Francesc Marc-Àlvaro en el seu llibre, sembla que tothom es vulgui resituar en una nova conjuntura com si aquí no passes res. O sigui que com tothom és d’esquerres i progre volen que defensem els lligams que ens oprimeixen
Del tot d’acord amb el que dius.
És necessari instituir, d’urgència, un dia per honorar com és el nostre deure el soldat català mort en combat (que, per diverses raons no ha de ser l’Onze de setembre, en què ja homenatgem els patriotes del 1714).
El paper dels intel.lectuals a casa nostra es patètic, excepte contadíssimes excepcions. Son “la voz de su amo” Es troba molt a faltar un compromís com el d´en Pedrolo.