Alenar

Hem de començar a trencar les barreres internes i aglutinar-nos tots. Establir lligams entre el nord i el sud, entre els de terra endins i els de mar enllà. Posar en marxa el nostre imaginari col·lectiu. Fer-ho des del món de l’associacionisme fins els sectors de l’economia, passant pel món educatiu i local. Establir agermanaments entre els diversos pobles de la nació. Tenir present aquest mapa mutilat per les diferents ideologies espanyolistes. Dels estatuts, no vull ni parlar-ne i crec sincerament que la premsa hauria de fer el mateix.

Parlem del futur de la nostra nació. Comencem a dir pel nom les coses i trenquem els esquemes provincians i autonòmics. Passem a dur a la pràctica tot allò que els nostres estudiosos han plasmat en diversos llibres.

Per això trobo molt encertada la iniciativa del PSM d’editar aquest llibre Països Catalans, en plural, en uns moments que semblava que erem uns iluminats aquells que només parlem de Països Catalans les 24 hores del dia.

[@more@]

Desitjo tenir el llibre a les meves mans per devorar-lo apasionadament per fer fluir el pensament i veure com podem portar a la pràctica algunes coses.

Tot i el desig, d’entrada em preocupa el seu contingut, ja que la col·laboració de certs personatges, en aquesta iniciativa molt lloable, em causa reticències, ja que el seu possible pensament en defensa de la nació no es correspon a la seva pràctica quan tenien responsabilitats de poder. Em refereixo sobretot al Vicens Villatoro, ja que la seva estada a TV3 com a directiu no es va notar gens per articular mediàticament la nació. També tinc les meves reticències amb en Sellarès, home acostumat a escalfar cadires, pregonar com el capità aranya, enlluernat per Euskadi, controlador del món independentista perquè no emprenyi gaire i amic íntim d’aquell republicà que sempre s’agenolla. I segur que hi ha algun personatge més. Perdoneu que sigui tant dolent, però és un ja portar alguns anys en aquesta història i sempre donem voltes i voltes a les mateixes coses, i no avancem gaire.

En canvi tinc un gran respecte pel Josep Gifreu i comparteixo moltes de les coses que diu. Ha estat una de poques persones que s’han mullat pel país en la seva teorització sobre de l’anomenat espai comunicatiu català i quasi ningú del món mediàtic la fet cas.

Esperem a llegir el llibre, no avancem esdeveniments sense saber-ne el contigut.

Tweet

Per a molts que van participar en el Moviment Català d’Alliberament Nacional dels anys 80 ho van considerar un joc infantil, però quan van veure i patir la repressió es van adonar que la cosa anava de debò i es van encarrilar al si d’organitzacions de caire de possibilista que més o menys recollien aquells ideals. Altres joves, ni van entrar s’ho van veure de lluny, eren els més espavilats, ja que no volien veure perillar el seu modus vivendi. Dins d’aquests havien persones no tant joves que sempre s’havien adonat que allò del MCAN era rebre, però com cada vegada anava a més posaven pals a la roda ja que sinó perdien el seu estatus d’intel·lectuals i pensadors d’un anomenat independentisme tranquil.

Tots plegats s’han retrobat al si d’una organització que s’autoploclama d’esquerra, republicana i independentista que es pensa que des del despatx i amb reunions canviarà les estructures d’un estat que ha estat Imperi i que després de fer aquest favor viurem tots plegats sota el paraigües de la madre patria, això sí cada 28 de desembre tindrem el partit de costellada nacional. I a més a més, com a gran contradicció de tots els seus esquemes s’enlluernen del Pla Ibarretxe i el passegen com a un gran heroi, defensen als del diari Egunkaria i només esmenten de passada als de l’Egin.

El gran problema és que es viu massa bé i es té por a perdre el sillonet.

[@more@]

Vau desmantellar una organització important del MCAN, perquè això implicava reconèixer el conflicte amb Espanya i implicava un enfrontament. I quan es viu massa bé no interessa barallar-se, ja que es pot perdre bous i …

Ara que la vostra aposta estratègica se’n va en orris com la justificareu?

Els que hem quedat fora, per què ens creiem encara allò del Moviment Català d’Alliberament Nacional i tot el que representa, només en resta de moment la paraula i en espais lliures com aquests. A més ens considereu uns necis, textual del Senyor Carod. Potser som necis, però amb la dignitat de prendre el relleu per obrir de nou el procés d’alliberament i no considerar-lo com unes jornades espirituals, aquelles que organitza de tant en tant els vostres amics de Tribuna Catalana, per recordar-nos que cal ser independents “durant el temps que dura les jornades”. Una manera de treure el mort de sobre i mantenir la clientela que pagui els dinars.

Son reflexions en calent després de celebrar una nova costellada, com si no hagués passat res.

Tweet

Que la dreta em barri el pas en algunes coses, ho entenc, és la seva ideologia, però que l’esquerra em castigui amb repressió, prohibicions, multes, més policies de tot tipus, més presons no ho acabo d’entendre.

Ara em direu que si no és així, això seria Can seixanta. Possiblement, no ho nego pas, però me n’adono que estem construïm una societat dura, una mena de selva per sobreviure enlloc de conviure.

Allò que no s’ensenya a la majoria de les famílies, ni a moltes escoles ni molt menys als centres laborals és a ser una bona persona, perquè això no és quantificable i això no dóna diners.

[@more@]

Potser per vosaltres això és “kumba”, però ho considero primordial al si d’una societat democràtica amb valors d’esquerra, més enllà de la repressió que en el fons genera tensió i odi.

Una bona persona és començar dia amb alegria, aixecar-se del seient de l’autobús i oferir-lo a una persona gran, entra a la classe o a la feina content. Si la teva feina es darrera d’un taulell sé amable amb usuaris. Practicar constament la salutació…

Que té que veure tot això amb les polítiques d’esquerra i les retallades de llibertat, doncs que abans de qualsevol mena de repressió el que cal fomentar són polítiques socials per acabar amb els desequilibris econòmics.

Abans de qualsevol pla coactiu, cal promoure valors de solidaritat, de compromís, de respecte, d’amor…

Tot és molt complexe, d’acord, però ser una bona persona és un dels principis per la convivència en una societat autènticament democràtica i amb valors d’esquerra, molt més enllà de la repressió.

Ho sento, però prefereixò ser un “Kumba” i si és possible fer una BO cada dia. I és que la llibertat no és regula amb lleis escrites. Construim entre tots un entorn més humà

Tweet

En aquests dies que tothom parlar de solidaritat i de justícia social, no estaria malament que els periodistes i molt especialment els mitjans de comunicació fessin una autocrítica de la seva actuació com actors que incideixen al si de la ciutadania. D’una manera o altra, estableixen l’agenda i defineixen els temes de conversa en bars, tertúlies i llocs de treball.

Avui parlem del Carmel, perquè hi ha famílies que tornen a la seva llar, però hem estat mesos no saben res d’ells. Avui, ja no parlem de

Txetxènia, quan la guerra encara no s’ha acabat. Avui parlem dels acomiadaments de la Seat, però d’aquí dos dies ni sabrem el que ha passat, i així…

[@more@]

Tweet

L’anomenada societat civil catalana ha donat una nova lliçó a les organitzacions polítiques parlamentaries, ha demostrat que amb convicció es pot assolir qualsevol repte. I a més, en aquest cas, és un d’aquells reptes que fan història: el reconeixement de la nació cultural catalana a la xarxa.

L’associacionisme català sempre anat molt més enllà i ha obert camí. Josep Gifreu s’ha atrevit a dir que van “més enllà de les restriccions constitucionals. Més lluny de les servituds dels partits amics. Sovint contra la pressió asfixiant de l’Estat.”

[@more@]

I si alguna vegada s’han trobat amb un obstacle és perquè el món polític no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Em refereixo molt especialment al cas de les seleccions catalanes i el Comitè Olímpic Català. En aquests casos que els conec prou bé, sobretot el del Comitè Olímpic ja que vaig ser un observador de primera mà en el moment de la seva gestació. Vaig veure la il·lusió d’aquelles persones, els seus arguments jurídics i les seves primeres passes i després vaig veure la frustració per la manca de convicció dels polítics que avui enlairen la bandera de l’independentisme. I és algunes vegades, el problema no és Espanya, som nosaltres mateixos que no ens creiem que podem ser una nació normal.

Però aquest any que acaba i el que comença, l’associació PuntCAT ens ha situat allà on ens correspon, en la normalitat d’una nació cultural al món, i això és el que hem de celebrar. El món reconeixerà la existència de la cultura catalana generada al si dels Països Catalans. I això si que és una victòria. Aquest gran triomf ens ha de servir per assolir d’altres per legitimar la nostra nació

Tweet

Una gran part de polítics i periodistes tenen una facilitat per buidar de contingut les paraules que molt aviat necessitarem un diccionari per desxifrar allò que volen transmetre a la ciutadania.

Ara resulta que retallar el text de projecte d’Estatut aprovat pel parlament significarà millorar-lo.

[@more@]

Tweet

Els que se senten espanyols són els que haurien de reconduir el llenguatge de la COPE, si realment s’identifiquen amb un estat plurinacional, fent servir la terminologia del tripartit. Mentre aquesta emissora tingui l’audiència que té a Espanya, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya es complica la seva existència donant-li tocs d’atenció.

No es un problema nostre, és un problema que han de resoldre els espanyols, si veritablement volen aglutinar totes les sensibilitats culturals.

Nosaltres ja vam fer la nostra feina expulsant de Catalunya a cert personatge, ara han de ser ells, els qui han de jutjar-lo i ho tenen molt fàcil, no escoltant l’emissora.

[@more@]

Llibertat d’expressió, cap problema, però també existeix la llibertat d’escoltar, de llegir i la llibertat d’elecció. És aquí on es veu si una societat és madura o no, i de moment una gran part dels espanyols estan demostrant que no ho són.

Ara no em posaré amb el grau de maduresa de la gent que va al futbol, hi ha de tot, però el dia del 0-3, una part de les persones que van assistir al Bernabeu van aplaudir el joc del Barça, amb aquella acció van aïllar a personatges com el de “que verguenza, una cosa és que jueguen mal, però otra es la de aplaudir a los putos catalanes”.

Com es pot veure son els espanyols els que han de resoldre aquesta qüestió i és molt difícil que ho facin, la COPE només és la part visible de l’iceberg.

Mentrestant, nosaltres hem d’anar treballant fent pedagogia al conjunt de la nació catalana i preparar-nos per assolir la Independència. Res d’apostes estratègiques i de modernitzar Espanya. No perdem més el temps.

Tweet

El Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya té indexats 520 documents sobre els Països Catalans. Només la Biblioteca de la Universitat de Barcelona té 341.

Possiblement ara amb el domini CAT, podrem saber el nombre de pàgines web del conjunt de la nostra nació.

Joan Fuster deia a Països Catalans: problema i programa

“L’expressió "Països Catalans", malgrat tot, es feia inevitable. Hi havia precedents: el més antic que fins ara coneixem és valencià i del 1875. Basta que un valencià o un mallorquí – de tot l’arxipèlag, s’entén – pensi cinc minuts en ell mateix i en la història dels seus perquè perdi l’escrúpol de dir-se "català". Algunes publicacions dels anys 20 o dels 30 ja empraven això de "Països Catalans". L’alternativa més raonable era "Països de Llengua Catalana". En la penosa penitència de la Guerra d’Espanya, em sembla que fou Alexandre Cirici Pellicer qui va ressuscitar la denominació "Països Catalans". Jo m’hi vaig apuntar de seguida. En un paper titulat precisament Qüestió de noms vaig justificar la tria. La histèria provinciana que al País Valencià i a les Illes ha suscitat el progressiu ús de "Països Catalans" ve a confirmar-me en l’encert d’aquella promoció. No pas provocació. Perquè hi ha un "fet", que hem d’anomenar. Si no és "Països Catalans", com? Hi ha molts valencians i molts mallorquins que s’irriten, si se senten dir catalans. I moltíssims catalans estrictes que mai no han pensat que els valencians i els mallorquins – i els rossellonesos – som nacionalment uns amb ells.”

[@more@]

Tweet

Poques (o cap?) veus sento des de la nomenada intel·lectualitat i/o generadors d?opinió del país contra la Marató de TV3. I és que aquest rebuig no ha de significar, ni molt menys presentar-se com a insolidari. Tot el contrari, ha de ser un acte de valentia per provocar la reflexió i de pressió perquè les administracions s?esforcin a invertir en investigació i en sanitat. No podem pagar més del que ho fem per la incapacitat dels polítics per gestionar els nostres diners. Això per una banda, sense voler entrar en temes del finançament autonòmic, ja que em defineixo com a separatista. Ni tampoc entrarem en el famós 3%, ni en el finançament del partits, ni en els sous dels càrrecs públics

Un altre qüestió és la trista imatge que dóna la que hauria d?ésser la nostra televisió, fen de les malalties un espectacle per generar la llagrimetes de les catalanes i els catalans. En aquest punt em sap molt de greu com s?actua, per totes aquelles persones de molt bona voluntat.

[@more@]

En tercer lloc, m?entristeix encara més, l?actuació de periodistes, artistes, cantants, polítics… que fan possible tot aquest espectacle. I que la Melero digui és un repte professional, presentar la Marató, és per caure-li la cara de vergonya.

A tots aquest apunts, voldria afegir el comentari que l?any 2003 feia en Salvador Sostres a l?Avui, que és que combregui amb la majoria dels seus articles, però en aquest cas si. Encara el podeu llegir a la xarxa. D?aquest escrit destaco aquestes frases:

?Ni la sanitat és una tómbola ni les malalties són un espectacle?

?Que la investigació científica depengui a Catalunya de la beneficència em sembla realment vergonyós i lamentable, i diu poc a favor de la solidesa d’una nació que aspira a ser normal?

?La sanitat és un deure del govern?

?si els malalts d’esclerosi múltiple, de càncer o del que sigui han de dependre de les trucades d’un dia anem molt malament.?

Tweet

Passen els anys i anem obrint pas. Cada cop fem més escletxes, però no ens aturem, perquè continuem fidel al teu record i de tots aquells que ens heu deixat l’empremta del vostre gest.

Avançar no es pas fàcil, tu ja te n’havies adonat per això vas prendre aquesta opció. Quan anem guanyant terreny, sempre hi ha algú que es despenja perquè creu que hem assolit graus de sobirania suficients i volen que anem al seu pas, però no els hi fem cas, tot i que ens barrin el pas. S’ha de continuar, no podem trair el teu gest. I cal recordar-los que no es això companys perquè varen morir tantes flors.

És per això que no podem acceptar un nou estatut per moltes competències que ens porti, quan ja van rebutjar l’altre. S’ha criticat a Convergència per la seva implicació en la governabilitat de l’estat espanyol i ara, aquells que ho criticaven ho estant fent en nom de l’Independentisme.

[@more@]

Tu saps molt bé Quim, que aquest no és el nostre tarannà. Si l’any 1979 vam iniciar aquell larg camí, recollint les experiències passades, tenint molt clar que calia fugir d’aquell catalanisme com a pactista i que fou la clau en la definició del nou independentisme. I vam reivindicar el nom d’independentistes per marcar les diferències.

Possiblement ara, haurem de tornar al nom de separatistes per diferenciar-nos dels nous pactistes, per això cap problema si el que importar de veritat és obrir el camí.

I ho vam fer en temps difícils, quan es creia que amb l’estatut de Sau s’havia acabat amb les reivindicacions nacionals del poble català, però no van poder amb nosaltres Quim.

I ara tampoc no podran amb nosaltres, malgrat que en aquesta nova transició que diuen ens tornin a barrar el pas, perquè amb la teva llavor hem fet l’escamot dels qui mai no reculen.

Recorda les paraules de Joan Salvat-Papasseit al pròleg de llibre La Batalla de Daniel Cardona:

“Amb la dominació, millor, amb la corrupció dels espanyols, aquí, els catalans perderen la vergonya i el desig de tenir-ne. Sols va quedar-los viu un sentit d’ésser pràctics, i oblidaren els furs, com primer oblidaren que eren una nació. El sentit d’ésser pràctics els dugué als millors llocs de l’Espanya política, deixant arraconada llur missió veritable. […] No parlem del temps nostre, on, fins fent-los honor, a tot separatista se li dón el bell títil de boig del patriotisme. […] Cal que el qui no ha pactat amb l’enemic, el qui no és dispost a donar-li les filles ni el tribut de la sang quan els seus fills són homes, es situï en la guerra. La invasió, no és un fet? ¿L’escarni, no és constant? ¿És que noeu un pas que no sigui traint-vos? ¿Sou boigs perquè us ho diuen quan així us expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d’ésser separatistes."

Quim, malgrat tot guanyarem !!

Tweet