Alenar

El tractament de la informació sobre la mort de dos nois atropellats durant la cursa del Rally Dakar trobo que ha estat molt desafortunada. Considero que s’ha donat molta més importància al triomfadors de les etapes on han ocorreguts aquests fets que a les víctimes.

Si la cursa s’hagués desenvolupat en algun indret del món occidental i les morts haguessin estat dos noies europeus o nordamericans, segur que el tractament informatiu de la notícia hagués estat un altra. I d’altra banda, molta persones, entre elles professionals de la informació haguessin posat el crit al cel i criticarien aquests tipus d’esdeveniments esportius, però la cursa es feia al continent africà. Allà tot s’hi val.

La perduda de vides humanes no s’han de valorar pel seva classe social ni per la seva ètnia, per tant en un esdeveniment d’aquests tipus que mobilitza a molts sectors de l’economia i classe benestants, la mort d’una persona, qualsevol, hauria de qüestionar la continuitat del Rally Dakar. Uns mitjans de comunicació compromesos amb la societat haurien de ser els primers en denunciar el Rally, més enllà de la pura informació dels fets.

[@more@]

Si no ho fan els mitjans per generar consciència en aquesta direcció, els catalans no hauríem de participar en les curses d’aquest caire on no es respecta els països africans ni molt menys els seus habitants

Tot i lamentant les morts, el director de la cursa, Thierry Lavigne, encara s’atreveix a dir "Malauradament és un risc que entra dins del possible en aquest tipus de proves"

Tweet

Ha estat una setmana lamentable per l’entorn mediàtic, amb propostes i contrapropostes, negociacions, dinars i viatges. A més d’escoltar per activa i passiva la justificació que només un 16% de la població aposta per la Independència, amb un clara monopolització de la lluita silenciosa i ànonima, però combativa de molta més gent que no els vam votar.

Pensàvem que ens trobaven sols i que només amb aquest bloc podíem dir el que veritablement pensem, per cridar ben alt i cercar complicitats amb la resta de blogosfera, atrinxerats i recordant a Gerònim, aquell que es va resistir fins al darrer moment als ianquis, però aquest vespre hem assistit a l’acte de cloenda de la celebració de XVè aniversari del Casal de Sants, i per uns moments ens hem sentit lliures i hem palpat les complicitats. Ens hem adonat que no estem sols i que no formem part del 16%.

[@more@]

I el que ens més important de tot, ens sentim lliures amb les mans netes per decidir el futur del nostre poble.

Ha estat un acte senzill, però amb una verbalitat plena de contingut. Les paraules no eren buides, portaven al darrera un bagatge d’experiència en la lluita al si del barri. Una experiència que recollia una nova generació que no ha viscut el franquisme i que no vol saber-ne res d’estatutets.

Una generació disposada a prendre el relleu de tots aquells que hem mantingut el caliu de l’esperança per reprendre tots junts de nou el viatge cap Ítaca, sabent que allò que importa és el viatge per anar assolint més espais de llibertat. Recollint complicitats, quan més millors, per què ningú no ens pugui barrar el pas. Tal com va remarcar la xerrada de l’Oriol Jonqueres.

La projecció vídeo sobre la història de les lluites veïnals a Sants ha esta sublim. És el mot que he trobat més adient per qualificar-lo. Saber enllaçar les lluites veïnals del barri amb tota la retrospectiva de lluita del nostre poble ha estat una veritable classe d’Història per a totes les persones que hem assistit a l’acte. Una altre lliçó per no defallir en aquests moments.

La colla bastonera de Sants i el grup Rambla Amunt-Rambla Avall han arrodonit un acte que ens ha donat més forces per viure, per mantenir l’esperança i per lluitar.

Tweet

Després de veure el programa 30 minuts de diumenge passat i d’haver escoltar les paraules d’Oriol Nel·lo, secretari general de Planificació Territorial de la Generalitat, està clar que fins que s’aprovi el Pla territorial metropolità no s’ha de construir ni un habitatge més.

Si no sabem cap on volem créixer, no podem anar fent bolets de ciment enmig dels boscos i de terres de conreu.

No viatjo molt pel Maresme, però aquest estiu si que em vaig apropar i vaig quedar astorat de la bestiesa que estaven fent amb el territori. Més o menys com estan fent al Baix Llobregat, comarca que conec pro bé. No cal sortir de Barcelona per veure la destrossa que s’està fent en aquesta comarca, pugeu a Collserola i us adonareu de la quantitat de grues de construcció que hi ha pel litoral sud i això sense entrar a l’interior de la comarca on les urbanitzacions creixen a dojo.

[@more@]

Dins d’aquest afany constructor, tenim el pla Caufec que reflecteix el documental i on es veu que una de les claus per a construir habitatges és el finançament de l’Ajuntament. I em pregunto, no paguem prou impostos? Bé, com es diu molt bé al reportatge el pla Caufec no nomès és un atemptat al medi ambient, sinó que bloqueja una de les sortides dels santjustencs i trenca el model urbà barceloní.

El que em sobta de tot aquest afany constructor és que les alcaldies de la majoria d’aquests municipis estan governats sota l’etiqueta d’esquerres. Les mateixes persones que anys enrera, quan vivia el dictador s’havien mobilitzat en contra d’un creixement desmesurat. I són les mateixes que reprimeixen ara als moviments veïnals que s’estan generen per posar una mica de seny i evitar la destrucció de l’entorn.

Després també em sap greu que quan aquestes plataformes de veïns assoleixen alguna victòria, els governants del consistori s’apuntin el triomf, com ha passat a Sant Just Desvern. I és que si no arriba a ser per les mobilitzacions dels santjustencs, avui una part de Collserola seria terreny abonat per les constructores. Tot i així, la vall de Sant Just encara no està salvada.

Més o menys deia l’arquitecte Agapit Borràs al reportatge és molt greu que els ajuntaments no escoltin les veus d’aquelles persones que el han votat. Personalment afegeixo que aquest model de sistema de partits està tocant sostre

Tweet

He trobat un excel.lent article de Jordi Berrio sota aquest títol i com l’escrit es troba en la línia d’aquest bloc us deixo l’enllaç.

Existeixen mitjans de comunicació catalans? per Jordi Berrio. Publicat al Diari de Girona (27.12.05)

[@more@]

Tweet

Sempre he trobat massa pretensiós que e-notícies s’autodefineixi com el diari de referència en català. I més quan no tracta massa bé les informacions de casa nostra i el seu marc referencial no són precisament els Països Catalans. El catalans que passegem habitualment per la xarxa ja tenim diari de referència, Vilaweb, cosa que no passa encara en la premsa en suport paper.

Dit aixó, m’agradaria comentar que m’havien arribat rumors de la presumpta poca ètica d’e-notícies i del seu director per assolir les informacions, però no tenia constància certa d’algunes coses, tot i que també he estat un dels que ha patit la censura, fins que ha sortit a la llum pública el bloc d’e-brutícies. Per això trobo molt encertat que s’hagin desvetllat amb una argumentació ben detallada.

En aquest cas, si que trobo correcte que el CAC faci un estudi sobre aquest diari i el faci públic. Suposo que aquest organisme té competències sobre Internet. Si és així hauria d’actuar.

D’altra banda, si els companys d’e-brutícies tenen més argumentacions estaria bé que les fessin públic. Sabem que ningú no és perfecte, començant pel que escriu aquestes línies, però abans de tot el que cal és dignificar la professió periodística. I és que el periodisme ha d’estar al servei del país i naturalment de la ciutadania

[@more@]

Tweet

Aquesta ha estat sempre la frase de populars i socialistes quan es referien al conflicte basc, però alhora de la veritat es veu que allò que es sagrat és la unitat de pàtria espanyola legitimada per les santes escriptures, llegiu Constitución.

El que està clar és que el problema basc i català no es resoldrà amb més autonomia, ni amb més finançament pel que fa en concret al nostre país. És per això que hi ha hagut un error de càlcul en aquesta aposta estratègica de voler jugar a l’Espanya plural. En Pujol ja es va equivocar en aquella idea de catalanitzar Espanya i ara, ERC ha tornat a caure amb els mateixos errors.

I com he dit en alguna ocasió, abans de fer nous estatuts, allò que calia canviar eren les normes de joc. Ens evitaríem recórrer a les santes escriptures, que fan que qualsevol idea no sigui legítima ni per la via pacífica.

Tot és molt complexe, però també molt fàcil. Sobretot dir les coses pel seu nom i no anar remenant més la perdiu. Som separatistes i prou.

No cal anar dient que no volem trencar Espanya, sinó que ens volem separar. En tota separació hi ha procés de negociació i després cadascú a casa seva.

[@more@]

Tweet

Tot just quan enfiles la Diagonal et sembles que estàs en un país de fades. El trenet, tot cuquetó, que es llisca sobre una catifa verda. Només les palmeres, els fums, el soroll i les mirades de les persones trenquen l’encanteri.

I és que el trambaix ha donat una nova dimensió a l’arquitectura urbana, caracteritzada darrerament per l’imperi del ciment i la palmera. És una de les coses que cal agrair. Tot i així ens hem de qüestionar la seva eficàcia i tot l’enrenou que està ocasionant.

Quan parlem d’eficàcia, ens referim si els baixllobregatins i molt especialment els santjustencs ens és útil aquest mitjà de transport. I més, quan el consistori , tot d’una, descobreix el metro, com aquell que descobreix la sopa d’alls.

[@more@]

Ens ha arribat el tramvia dos anys més tard de la data prevista per la manca de planificació del consistori: estires i arronses amb els propietaris dels terrenys per on havia de passar el tramvia, problemes de tipus geològics i arqueològics, entre les que cal destacar l’enfosament d’una part de l’autopista. Tot un sidral per contentar a les administracions que es van enlluernar amb el projecte, perquè d’eficàcia pels santjustencs cap.

Per anar a la plaça Francesc Macià, els santjustencs invertirem més o menys 45 minuts o més, després de fer una visita turística per Sant Joan Despí, Cornellà, Esplugues, l’Hospitalet i la Zona Universitària. A més a més, el tramvia no arriba al centre del poble, com algun mitjà de comunicació ha informat. En tot cas, arriba a una perifèria de la localitat. Als any 80, si feies el recorregut amb l’antiga línia d’autobús, l’SJ arribaves a la plaça de la Universitat en un temps de 30 minuts.

De moment, els grans beneficiaris del Trambaix son els veïns d’Esplugues. En un moment es planten a la plaça Francesc Macià. En canvi, els de Cornellà i Sant Jaon Despí han de passar un calvari de canvi d’agulles, semàfors i esperes llargues per arribar al seu destí. Aventura que patirem ara els santjustencs.

I els grans beneficiaris, pel que fa a l’economia, han estat les empreses constructores, la majoria de la comarca, on recau naturalment la presumpta sospita de 3%. Recordeu que a la premsa va aparèixer que “Siemens esperava requalificar el solar de la seva antiga planta de Cornellà, després d’haver comprat el World Trade Center de la mateixa localitat. Parlant de deslocalitzacions, direm que la fàbrica de Siemens ha reduït la plantilla de 3.000 a 300 treballadors. I, ah sí, també que el Trambaix fa final de trajecte al WTC de Cornellà, administrat per les mateixes persones que gestionen aquesta mena de cremallera de Núria, que és un funicular públic al servei d’una sola empresa hotelera privada.”

Sense comentaris. Només dir que el Trambaix ha estat un desig institucional al marge del veïnat, que veia més factible la prologanció de la línia 3 del metro. I ara que s’han sortit amb la seva amb el tramvia ens parlen del metro. Veritablement ens tracten com a tontos. I a sobre ens fan pagar la taxa del transport públic.

Tweet

La trista nit del franquisme, que va sacsejar la nostra nació, va eliminar tota una intel·lectualitat compromesa amb el nostre poble. No és una afirmació gratuïta, tenim nombrosos exemples per contrastar-ho.

Hem de definir primer que és un intel·lectual. Per això ens hem de remuntar al temps d’Emile Zola i el seu manifest titulat “J’accuse” (1898), a favor de la revisió del procés en què Dreyfus, capità d’ascendència jueva, havia estat condemnat per passar informació als alemanys. Zola també va ser processat, i amb la seva presa de posició crítica davant el poder es convertia en el primer intel·lectual (terme que es va començar a usar aleshores) de la història.

[@more@]

Aquesta presa de consciència del paper crític que havien d’exercir escriptors, columnistes, autors teatrals, científics, historiadors, periodistes, educadors no la veiem en l’actualitat a casa nostra. Tot al contrari, tots ells estam molt bé com a intel·lectuals orgànics del sistema.

L’any 1978 no es va tenir la suficient valentia per oposar-se al procés constitucional i es va acceptar un estatuet per anar vivint i criant pel. Tot i així, uns poquets vam fer trontollar aquella tranquil·litat.

Aquell esforç, que ha costat vides humanes i algunes situacions dramàtiques com la repressió, donava els seus petits fruïts amb una conjuntura favorable per començar a desfer-nos d’un dels estats que ens oprimia. I tot d’una, ho engeguem tot a dida col·locant al Principat un president espanyol i acceptem un projecte d’estatut que ens uneix més a Espanya amb l’objectiu de tancar qualsevol procés d’alliberament del nostre poble.

Davant d’això, no he sentit cap veu crítica. Ni d’aquells que anomeno mediàtics (tot i que són veritables sofistes) que surten a tots els mitjans de comunicació. És una feina com un altra, però aquests suposo que hi van perquè han de pagar moltes hipoteques.

Algun que altra ha insinuat que aquest projecte d’estatut no és el seu, però que cal defensar-lo a cap i espasa, per dignitat. Personatges com en Terricabras ha fet aquest plantejament més d’un cop. I és que tornem un altre cop als plantejaments que fa en Francesc Marc-Àlvaro en el seu llibre, sembla que tothom es vulgui resituar en una nova conjuntura com si aquí no passes res. O sigui que com tothom és d’esquerres i progre volen que defensem els lligams que ens oprimeixen

Tweet

Llegeixo a Tribuna Catalana (03.01.06) un article victimista titulat “La destrucció de l’espai de comunicació nacional” que fa referència a l’espanyolització de Canal 9 i d’IB3, i sobre les concessions de la TDT a empreses periodístiques de caire espanyolista al País Valencià.

És victimista perquè la situació que descriu l’article és producte de la por de com s’ha actuat des de TV3 i de les empreses periodístiques del Principat. Des de Barcelona s’ha volgut fer un periodisme etiquetat de Nacional, però només s’ha centrat en l’anomenada àrea metropolitana barcelonina. Aquest ha estat –i és- l’únic mapa comunicacional que existeix, o sigui provincià. Berga només existeix quan hi ha la Patum i passa alguna cosa com l’assassinat d’un jove en plenes festes patumaires. I si Alcoi existeix és perquè va néixer l’Ovidi, i si parlen de Paterna és perquè hi ha hagut un esdeveniment de l’anomenada violència de gènere.

[@more@]

Els culpables de la destrucció del mapa comunicacional català no són els espanyols, som nosaltres mateixos que no ens creiem ni tan sols que el Principat és una nació.

Però el victimisme no s’acaba només amb aquesta informació de Tribuna Catalana, també llegeixo un altre article titulat “Ens juguem els propers 25 anys i la sobirania” que parla que l’any 1979 ho vem fer molt malament, però que no hi havia un altre camí, ja que els militars estaven a punt de saltar. I que ara que no hi són, cal jugar totes les cartes per defensar el posicionament del Parlament del Principat.

No entenc aquest victimisme si d’entrada, les coses ja s’han fet malament. L’aposta estratègica de voler canviar Espanya ja es veia que no era el camí correcte, sense haver canviat abans les regles de joc. I és que, s’havia d’haver derogat aquesta Constitució que ens oprimeix com a poble i que fou aprovada sota la coacció dels militars.

Aquests dies estava llegint a Batista i Roca i he trobat aquesta frase molt idònia pels moments que estem vivint: “Aquells que estan instal·lats en una situació establerta, es mouen en l’ambigüitat i consideren que el reglament actual del joc polític és suficient per a satisfer les aspiracions nacionals del nostre poble”. No cal sigles, ni noms i cognoms, però com l’article victimista acaba dient que “Mas i Carod representen avui el sobiranisme”, aleshores més val que acabi d’escriure i em posi al llit, el meu cos i la meva dona ho agrairan de debó.

Tweet

Ara farà dos anys que vaig preguntar públicament al conseller Castells, quina era la seva nació, en el decurs d’un debat sobre Països Catalans a Manresa. Es va sobtar de la pregunta, i en un primer moment semblava que perdia els papers, una persona que actua sempre d’una manera molt serena. “Catalunya”, va respondre i li vaig remarcar de nou, la de la quatre províncies, i va respondre, “naturalment”. Li vaig fer aquella pregunta, per què en cap moment del seu discurs va utilitzar el terme Països Catalans.

Des d’aquest bloc, trasllado la qüestió a tots els periodistes i polítics del país. Pel que fa a periodistes i molt concretament dels companys del Grup Ramon Barnils, ja m’imagino la resposta, però la dels polítiques, segur que tindríem moltes sorpreses.

Per exemple, aquests dies he tingut per casa a adolescents fills d’algunes amistats que militant a ERC. Aquests nois i noies em comentaven que havien estat a França esquiant i quan els hi preguntava a quin lloc, em responien pobles com Formiguera o Font Romeu. Sense comentaris.

[@more@]

Tweet