Alenar

Quan corrien aires frescos de llibertat, cap a finals dels anys 70, més enllà de les reivindicacions de Llibertat i Estatut d’Autonomia, hi havia una sola veu per defensar el nostre patrimoni davant les especulacions urbanístiques que ens volien imposar els hereus del franquisme abans que la tasca del dictador s’esfumés i s’acabés el bròquil.

Sant Just Desvern havia de créixer d’una manera harmònica, com molts pobles de les rodalies. Els esquerrans socialistes i els moderats convergents ho tenien clar i això és el que manifestaven arreu.

[@more@]

Sant Just Desvern havia de mantenir la seva personalitat com a poble que s’havia fet escàpol de les grans especulacions de la comarca i així havia de seguir. Però, quan es va començar a tocar poder i es van adonar que poden fer i desfer, aquells pactes implícits de complicitat contra els especuladors es dilueixen. I en Porcioles – el recordeu?- resta un aficionat comparat amb els polítics i constructores actuals.

Ara, la planificació urbanística de Sant Just Desvern és un desgavell. Neixen bolets a dojo. L’Illa Walden, Can Candaler, el Poliesportiu…, sense cap idea de de fer poble i molt lluny de la cantarella institucional de pobleciutat. Això sí, hem perdut el centre. Allò que dóna vida als pobles. L’artèria comercial.

No s’ha sabut fer del carrer Bonavista una artèria viva, però si que han sabut donar llicències de grans superfícies, generant petits grans barris incomunicats. La darrera planificació circulatòria ho ha acabat d’arrodonir. I tot, sota les grans paraules de progrés i augment del poder adquisitiu.

La cité, el centre. Allò que simbolitza un poble ha deixat d’existir a Sant Just Desvern, però el poblema no solament és aquest, és que desconeixem cap on es trasllada… Pisos, Illa Walden, Parc de la Bonaigua…

En un primer moment havia de ser els Pisos amb l’anomenada “mezquita del Sr. Malagarriga, després es va traslladar a l’Illa Walden, demà cap el Parc de la Bonaigua on tenim ja dos bolets (Poliesportiu i Can Candaler). A tot això, on són les infrastructures per comunicar-se entre els diferents barris?

On és la planificació? On és la identitat santjustenca? Sant Just Desvern, ha deixat s’ésser una realitat per esdevenir un regne de taifes obert a especuladors de tota mena. Els primers, els polítics, ja que “presumptament” s’enlluernen per un tros de terreny sense construir.

Esta vist, que la societat civil s’haurà de tornar a organitzar, però la dificultat que tenim és que ja s’han encarregat de desmobilitzar-la i de generar valors competitius entre les noves generacions. Tot i així, haurem de tornar, però amb la lliçó apresa.

Últimes notícies: l’Alcalde fa mes de dos mesos que dona llargues a una entrevista sol·licitada pel veïns del centre i també és fa l’orni amb els veïns de La Plana Padrosa-Bellsoleig. Com a mínim, li demanaria que justiqués el sou i que entre reunió i reunió se’n recordi de la gent del poble.

Tweet

Acabo de parlar telefònicament amb uns familiars de Berga que tenen una certa simpatia amb ERC i em diuen a veure si ens podríem trobar el 18 de febrer a Barcelona, ja que baixarien per anar a la manifestació. Parlem i els hi comento, perquè no venen l’11 i aniríem junts a marxa en favor per l’Autodeterminació.

Resulta que no tenien ni idea d’aquesta mani. I això que les considero persones ben informades i conscienciades pel que fa a les reivindicacions nacionals del poble català.

I no són ells els únics, hi ha hagut altres companys que m’han confessat que no sabien res de la mani de l’11, en canvi si que estaven assabentats de la del 18.

Com és això? Què passa? Em costa que l’Esquerra Independentista està fent una bona difusió, però es veu que els mitjans de comunicació es fan l’orni, perquè no la consideren una opció representativa del país. És el mateix que va passar durant la campanya del No a la Constitució Europea i si fem una mica de retrospectiva històrica, és el mateix que passava durant la campanya de No a la Constitución Espanyola. Però en aquella època, el xip periodístic va anar canviant amb la trajectòria de Terra Lliure i el Moviment de Defensa de la Terra.

[@more@]

D’altra banda, també hi ha la pressió que fa el pseudoindeoendentisme sobre els mitjans de comunicació, per amortiguar les veus dissidents i ho sé per pròpia experiència. Per posar un exemple d’aquells colpidors, l’Àngel Colom en persona va venir-me a veure a la redacció del Diari Barcelona, l’any 1981, per què havia publicat un crònica sobre l’acte l’acte del Pi de les Tres Branques. S’havia enfadat, perquè havia ressaltat els crits de Llibertat Patriotes Catalans i no el seu discurs pseudoindependentista, fins i tot em va arribar a dir, que havien estat “quatre gats” els que havien cridat aquelles consignes i que el seu parlament havia tingut més contingut polític. A finals dels 80, els mitjans van arreplegar aquella terminologia de l’independentisme tranquil, l’independentisme per la via pacífica i democràtica…

No fa gaires anys que en Sellarés va tenir un polèmica oberta als mitjans de comunicació sobre la tasca de Contrastant, pel que fa al nombre de persones que es van manifestar l’11 de setembre de 1977. Sense comentaris.

En aquests moments, l’opció que ven i que interessa als mitjans de comunicació és saber quantes persones participaran a la manifestació del 18. I com participa ERC, és i serà un fet noticiable. Tot allò que no s’emmarqui sota aquestes coordenades es qualificat com un joc de criatures, bona gent, però equivocats que ja aniran aprenent.

És per això que considero que la campanya del vot nul també es trobarà amb dificultats per reixir als mitjans de comunicació. Dificultats que vindran més de l’interior de la nostra nació que no pas de fora.

Només les comento, per què s’han de tenir en compte totes aquestes històries, sobretot per no desanimar-nos. I com coneixem el país, cal actuar amb imaginació per superar qualsevol entrebanc, vingui d’on vingui, sense cap mena de victimisme.

Tweet

Ara farà tres anys, vam demanar públicament que la nova Biblioteca fos batejada amb el nom de l’Antoni Malaret. La petició es va fer durant l’acte d’homenatge que el poble de Sant Just Desvern va retre a l’Antonet. Un acte organitzat per la societat civil, ja que pel l’entorn institucional aquest personatge és incòmode.

Van venir les eleccions municipals i el tripartit va tornar a monopolitzar de nou el govern del municipi, però aquest cop la regidoria de cultura restaria en mans d’ERC. Quan feia un mes que va prendre càrrec, el nou regidor em va rebre en una visita oficial a l’Ajuntament i li vaig comentar que el poble estava en deute amb l’Antonet i que una part important de la població veuria amb bons ulls que la Biblioteca portés el seu nom. I també li vaig remarcar que si no es feia, el veïnat novament s’organitzaria de la mateixa manera que ho va fer per l’acte d’homenatge, en el que no va intervenir el govern municipal. Em va contestar que s’ho apuntava a l’agenda.

Han passat més de dos anys de l’entrevista i a hores d’ara no em vist cap moviment en la nostra direcció. Tot al contrari, observem que el govern municipal només vol retre homenatge aquells que són de la seva corda, lluitadors antifranquistes i republicans, amb tot els meus respectes per aquestes persones, però aquelles que s’han caracteritzat per la lluita independentista els intenta marginar, però amb Sant Just s’equivoca, ja que els dos millors alcaldes que ha tingut la població han estat independentistes i això vol dir alguna cosa. Recordem al Daniel Cardona i a l’Antonet Malaret, oblidats i marginats pel tripartit.

Com sembla que es fan el suec, haurem de sortir al carrer perquè la Biblioteca de Sant Just Desvern porti el nom d’Antoni Malaret.

Qui era l’Antonet? Aqui teniu una part de l’escrit que vaig fer per la revista local La Vall de Verç, dies després de la seva mort, ara farà cinc anys.

[@more@]

L’home de la boina, com era conegut en el seu partit, el Front Nacional de Catalunya (FNC), no va renunciar mai a la seva ideologia independentista. La seva tasca i el seu compromís per la nació catalana fou reconeguda amb el lliurament de la Creu de Sant Jordi. Una distinció que portava amb orgull.

Com recorda un del seus companys de partit, Robert Surroca, a l’AVUI (18-9-01). “Amb motiu del seu 75 aniversari, el president de la Generalitat M. H. Jordi Pujol va enviar una adhesió on, referint-se ell deia: Persones com Antoni Malaret han fet possible que Catalunya recuperi el seu sentiment nacional, són aquella gent que no deserta, que no plega, que no abandona. Que ha treballat i lluitat pel seu país, pel seu poble, per la seva pàtria…” Jordi Pujol, quan ve al nostre poble, ens recorda les seves reunions clandestines amb la gent del FNC als garrofers de Can Micalitus.

Independentista de socarrel, l’Antonet no va abandonar mai als companys que com ell havien patit la repressió franquista i més tard, la d’un govern espanyol “democràtic” que no ha resolt encara la problemàtica nacional, ni a Galícia, ni a Euskadi ni als Països Catalans. Sempre estava al costat dels repressaliats, fent tot el possible pel seu alliberament i/o que poguessin tornar de l’exili.

Un líder carismàtic.Tot i que era una persona de consens, obert al diàleg i accessible a tothom, havia criticat, en el alguns dels seus escrits, a companys del seu partit que havien pres la via autonòmica. I és que, l’Antonet no era una persona políticament correcte, per què deia i escrivia allò que li dictava el cor, fent moltes vegades de portaveu de l’opinió del veïnat i això no agradava sempre al govern municipal, ni a molts polítics. Però, l’Antonet era un líder carismàtic, per això la seva opinió era respectada. Un líder que s’ha format dia a dia amb la seva dedicació quasi total en portar endavant nombroses iniciatives i participant activament en entitats locals, molt especialment a l’Ateneu, com a soci i com a secretari en diverses juntes.

Va promoure un ambient participatiu.Darrerament, com a veí no entenia ni comprenia algunes actuacions municipals. Des de l’oposició com a independent en les llistes de Convergència i Unió i després, des de fora de l’Ajuntament havia escrit: “aquest govern municipal no escolta a les minories… “ Fent referència al govern tripartit que ha governa el nostre municipi.

I és que durant la seva tasca d’Alcalde, coneixedor molt bé del tarannà del nostre poble i de la maquinaria municipal, havia estat funcionari i admirador d’en Daniel Cardona, del qual es considerava hereu, va obrir la casa consistorial a tot el poble. En els diversos consells populars municipals, els protagonistes sempre eren el veïnat i les entitats. Si llegiu les actes d’aquelles reunions i les cròniques municipals recollides en aquesta revista us adonareu de l’ambient participatiu que l’Antonet va saber canalitzar.

Li preocupava molt el bon estat de les infrastructures del poble. El 90% de mesures, que va prendre com alcalde en El programa d’Urgències o Programa de 100 dies, anaven destinades a millorar l’aspecte del municipi. Recordem una de molt popular, promoure una campanya per escombrar les voravies, perquè cada veí escombri el seu tros.

El manteniment dels jardins, dels carrers i en definitiva de l’aspecte exterior del municipi el tenia sempre preocupat. Una dèria que l’ha seguit tots aquests anys. Amb la seva dona es recorria dia a dia el municipi observant pedra a pedra tots el raconets del poble que l’havia vist néixer. Passejades amb nombroses aturades, ja que sempre trobàvem a algú per petar la xarradeta.

Afany per recuperar la memòria històrica. Santjustencs com l’Antonet no sortiran als llibres de la Història Oficial, ja que aquesta la escriuen els guanyadors, i la nació catalana encara és una nació per normalitzar. Ell era conscient d’això en relació a molts lluitadors del nostre poble, per això el seu afany en recuperar la memòria històrica. Em comentava molt sovint, si no ho fem nosaltres qui ho farà? I ho comparava amb la qüestió lingüística, si nosaltres no parlem en la nostra llengua, qui la parlarà? I apa, prenia la màquina d’escriure i començava a ordenar els seus pensaments, vivències… Recordant a persones, anècdotes…

El buit que ens ha deixat, no el podem omplir, però el seu record ens ha d’animar a continuar la seva tasca. L’Antonet i la seva generació van recollir el testimoni del Daniel Cardona. Nosaltres, hem de prendre el de l’Antonet, és el millor homenatge que li podem fer. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà Antonet !!!

Biografia recollida en el seu llibre Sant Just Desvern. Aproximació a quaranta anys de vida local (1939-1979). Antoni Malaret i Amigó va néixer l’any 1917. Fou alumne de l’escola catalana de l’Ateneu Santjustenc i de ben jove ingressà com a funcionari a l’Ajuntament presidit per Daniel Cardona i Civit. L’any 1937 és incorporal a les files de l’exèrcit republicà i ascendit a sergent per mèrits de guerra per la seva participació en les operacions militars que culminaren amb l’ocupació de la ciutat de Terol. Acabada la Guerra Civil (1936-1939) és detingut, empresonat i sotmès a consell sumaríssim de guerra del qual en surt exculpat; però no és admès en la seva anterior ocupació municipal. Mobilitzada la quinta de 1938, fa el servei militar a Orense i en ser llicenciat reingressa a l’Ajuntament de Sant Just Desvern, on exerceix durant dos anys com a secretari habilitat. El 1952 inicia, amb el seu germà Rafael Malaret i Amigó, un negoci de construcció i promoció immobiliària fins a l’any 1982 en que, per dificultats econòmiques i laborals, cessa d’aquestes activitats.

Ha format part – sempre com a secretari de diverses juntes directives de l’Ateneu de Sant Just Desvern, i va participar activament en la commemoració del 30é aniversari de la fundació de l’entitat (1918-1948) i en la celebració del 50é aniversari, l’any 1968. Ha estat un dels iniciadors de la Setmana de l’Ateneu durant l’octubre de 1970 com a punt de partida de les anuals Festes de Tardor. És soci d’honor de l’Orfeó Enric Morera de l’Ateneu. Actualment era president del Centre d’Estudis Santjustencs.

El 1940 comença la seva militància resistent al Front Nacional de Catalunya (FNC), de la direcció de qual va formar part fins al 1990 en què es dissol aquest formació patriòtica. És present l’Assemblea de Catalunya, el 1971; forma part del Comitè local del Congrés d Cultura Catalana i de la Comissió de Forces Polítiques de Sant Just Desvern El 20 d’abril de 1979 és elegit alcalde d l’Ajuntament de Sant Just Desvern en les primeres eleccions

municipals de 1 transició com a cap de llista de la coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb el FNC. Dimiteix el 1982 posteriorment ha estat regidor independent de la candidatura de Convergència i Unió (CiU) fins a l’any 1991. La Generalitat de Catalunya li ha atorgat la Creu de Sant Jordi.

Tweet

Fa mesos que l’Escola Montserrat de Sant Just Desvern fa tot el possible per evitar el trasllat al costat de la B-23, en un edifici, conegut pels santjustencs com el búnker, sense finestres a llevant, on a la falta de sol s’uneix la contaminació acústica, superior als 60 decibelis.

L’escola es troba ubicada des de fa 84 anys al centre del poble, però és veu que fa nosa pels projectes urbanístics del govern municipal format pel tripartit. Es vol dur a terme un ambiciós projecte, tot i el secretisme de l’Ajuntament, amb l’objectiu que Sant Just Desvern deixi de ser poble, que ja no es progre, i esdevingui ciutat. L’eslògan promocional del tripartit local: “Sant Just Desvern, pobleciutat”.

Pares i mestres s’estan mobilitzant per evitar el trasllat de l’escola amb el lema “Ens quedem”. Han recollit signatures, més de 1.200. Ha expressat les seves reivindicacions a diverses emissores de ràdio i mitjans de premsa escrita. També utilitzen la xarxa per denunciar les pretensions municipals i del Govern.

Des d’aquestes pàgines vull expressar tot el meu suport aquesta lluita, perquè la considero molt raonable i m’identifico totalment amb les seves argumentacions.

Però millor que siguin ells que ho us facin còmplice d’aquesta lluita. Aneu a “Ens quedem a la millor Escola”

[@more@]

Tweet

Ho he de confensar, tot i que no vaig anar a votar, em vaig alegrar del vostre resultat electoral en les passades eleccions autonòmiques i vaig tenir la lleugera confiança que s’obria una nova etapa política al Principat, però tot se’n va anar en orris el dia que decidiu pactar amb els socialistes i els d’Iniciativa per Catalunya. Es va veure que la vostra experiència municipal en ajuntaments de l’entorn de Barcelona no havia servit per res. A partir d’aquell moment veu deixar de tenir les mans netes. Us les veu embrutar amb persones que s’anomenen progressistes i d’esquerra, però que alhora de la veritat havien portat –i portaven- un política prepotent i havien despersonalitzat el teixit social de comarques com el Baix Llobregat, el Barcelonès, les dues del Vallès o el Maresme. L’alternativa no era tampoc pactar amb els convergents. Arribats aquest estat, considero modestament que l’única alternativa possible era quedar-se al marge del govern i haver jugat amb les dues forces majoritàries. Era l’única manera possible de saber utilitzar la clau que ara heu perdut.

El segon gran error la dimissió de Carod-Rovira, com si hagués comès un delicte, però veu tancar files en un tripartit que no arrancava i és que encara no ha arrancat, tot i l’elaboració del projecte d’estatutet.

[@more@]

Amb el tripartit heu tingut una errada de càlcul estratègic, heu volgut actuar com si el Principat fos una nació normal, per això la vostra reforma d’estatut passava per tres eixos fonamentals, el finançament, la construcció de l’Espanya plural i la transversalitat del catalanisme. O sigui, una manera molt súbtil d’aigualir les aspiracions d’autogovern.

I en el vostre subconscient barrinava la idea d’eliminar Convergència, tocada por no estar al govern, i també amb la idea d’eliminar del mapa als socialistes i esdevenir una força hegemònica al país. Fer d’Euskadiko Ezquerra, sense comptar que aquesta fórmula havia fracassat a Euskadi i que estava superada per l’independentisme a casa nostra, però estàveu –i encara esteu- enlluernats en liderar la fi del conflicte Catalunya/Espanya. Arguments amb els que heu fet callar les veus crítiques de la vostra militància.

També heu basat el vostres arguments amb el tarannà obert de Zapatero, però fins i tot ell també us ha deixat fora de joc.

I és que el Principat no és una nació normalitzada, viu immers en una situació colonial difusa i això fa que molts catalans no se n’adonin, però Madrid i Espanya és conscient d’això i ens ho recorda de tant en tant. L’autonomia no és sinó una concessió de l’Estat per gestionar una part del territori d’una manera descentralitzada.

Per tant, aquest no ha de ésser el full de ruta d’una organització que es defineix com a independentista. I el 16% del vots havien d’haver servit començar a endegar un procés d’alliberament en lloc de jugar a dretes i esquerres.

El tercer gran error, jugar a la negociació amb la idea que parlant la gent s’entén, però en política aquesta premissa és errònia. En política, la negociació és basa en mesurar la força que tenen les parts en litigi. I vosaltres heu perdut pistonada en el moment que cadascú ha anat per lliure a defensar la decisió del Parlament.

Un cop heu perfilat la vostra aposta estratègica i heu vist que les decisions del Parlament s’estronquen a Madrid, i que aquella unitat de defensar l’estatut al parlament espanyol s’ha evaporat, ja que tothom anat per lliure. Com podeu desenvolupar el pacte del Tinell amb forces polítiques que us han deixat fora de joc?

És una cosa que no s’entén per moltes justificacions que doneu.

Un dels propers conflictes que podeu tenir és qui anirà a promocionar la cultura catalana a Frankfurt. O ja no teniu memòria de la frustracions sobre el reconeixement internacional de les seleccions nacional de Catalunya.

Després de tot això, i sobretot perquè l’estatutet us ha deixat ko tècnic, abandoneu el Govern si encara teniu dignitat.

I us ho dic com a persona que aspira que la nació catalana tingui un estat propi i em sap molt de greu que amb el nom de l’independentisme esteu escrivint una altra de les nombroses pàgines negres de la nostra història.

Si encara teniu dignitat, sortiu del Govern i encapçaleu un projecte real d’alliberament nacional. Abandoneu avui el pragmatisme, doneu un cop fort a la taula i jugueu a fer política independentista, combinant la vostra actuació al Parlament amb el rearmament polític del moviment associatiu del país, segur que és l’únic camí possible per cercar les complicitats necessàries per assolir la plena sobirania com a poble.

Tweet

“Veieu: al meu cervell hi ha tota l’energia de que la Humanitat està mancada per esdevenir lliure. L’Humanitat, però em duria al Calvari si jo aixequés la veu com em caldria fer, I després se’n riuria.”

Un enemic del poble. Núm 1, març de 1917 J. Salvat Papaseit

Martí, pensa que malgrat tots els entrebancs, arribarem a Ítaca i ens haurem deslliurat d’una part de les cadenes per continuar de nou el viatge cap a la plena llibertat, i tu estaràs entre nosaltres !!

[@more@]

Tweet

La nostra nació va endavant gràcies a la tasca de moltes persones que individualment o organitzadament no defalleix. Són persones o grups que no cerquen cap protagonisme mediàtic, ni ajudes de les administracions, només volen assolir petites grans victòries pel país.

És en aquesta línia silenciosa que la nostra nació va endavant, tot i que anem a 10 km/h, però anem. Allò que és veritablement important és poder anar-hi, anar-hi i anar-hi.

Sempre he confiat en aquesta tasca silenciosa però molt efectiva. I així ho he anat reflectint en els meus escrits. És per això, que no estic gens preocupat pels esdeveniments d’aquests dies, ni molt menys frustrat.

Continuaré amb la meva tasca silenciosa, potser avui serem 3 i demà 2, però més endavant, potser arribarem a 1000.

[@more@]

Tweet

Aquest vespre m’he sentit maltractat per la petita pantalla de televisió. He vist una pel·lícula que començava amb convergents i ecosocialistes intentant justificar allò que era injustificable sobre el pacte que s’havia arribat sobre l’estatutet. Acord que no havia estat subscrit encara pels anomenats independentistes, però els hi vist molt fora de joc, ja que han deixat entreveure que tot esta dat i beneït malgrat restin algunes qüestions per resoldre i han gosat afirmar que l’estatutet ja no és aquell projecte que fou aprovat pel Parlament. Mentre totes aquestes imatges passaven com una pel·lícula ja havies vist i ja sabies el desenllaç, apareixen els dirigents del PSC contents i somrients, i també el president, amb una altra d’aquelles maragallades: “Comencem avui l’Espanya plural”. Una d’aquelles afirmacions que no se les creu ni ell.

Si amb tot aquest espectacle, d’un vespre de diumenge, no en teníem prou, TV3 ha acabat de sentenciar el trist cap de setmana amb el reportatge de 30 minuts sobre El Carmel.

Ho sento pels professionals que l’han fet, però trobo que ha estat un treball dirigit des de la plaça de Sant Jaume. Amb aquest reportatge s’ha volgut maquillar la mala gestió que es va dur a terme fa un any amb la crisi d’El Carmel.

[@more@]

La sinopsis del programa 30 minuts diu: “Una part del reportatge també es dedica a analitzar amb una certa perspectiva del que va passar ara fa un any i les repercussions de tota mena que això ha comportat: polítiques, legislatives, judicials, etc.”

Això no he vist per enlloc. En canvi si que he vist i escoltat al conseller Nadal que afirmava que mai sabrem el què va passar, ja que tot fou una suma de moltes irregularitats. També he vist i escoltat al president de la comissió que va investigar el cas, Joan Boada, en un tall de veu en el que assenyala que es va tenir molta sort, ja que si hagués passat uns metres més enllà, haguéssim parlat de víctimes humanes.

El documental, també ens ha volgut recordar que el govern espanyol ha invertit diners en la recuperació del barri i que l’Ajuntament té un programa ambiciós per a tot El Carmel.

I ens han remarcat una i moltes vegades que després d’un any es camina cap a la normalitat, amb les botigues i els nous habitatges. I que els afectats poc a poc es van refent. Tot això últim és el que realment desitja el veïnat. Per descriure tot això no calia un reportatge

Però si es fa, ens hagués agradat veure un treball ambiciós i producte d’una investigació periodística. Un reportatge que hagués aportat noves dades sobre el forat es va obrir i si l’accident es podia haver evitat. Així com també, una repassada de la mala gestió que es va dur amb una autocrítica de les diferents administracions. No sé, he quedat molt decebut i m’ha semblat un publi-reportatge del tripartit.

Però per uns moments, reflexionem. Què podíem esperar, un any desprès, d’un reportatge sobre El Carmel, visionat a la televisió pública dins d’un programa que té molta audiència, si en el seu moment, el govern ja va practicar la censura informativa?

Tweet

En un període curt de temps, tornem a sentir parlar de la nació sencera i no, precisament, en boca dels partits polítics del Principat, si no d’una part de la ciutadania.

L’acte del Correllengua al Camp del Barça, l’assoliment del domini CAT a Internet, la recollida de signatures pel Manifest Crític a la barrera del 5 per cent, a la secessió lingüística i al blindatge del PP i el PSOE en la proposta d’Estatut valencià… entre altres posen de manifest que alguna cosa es belluga al marge del seny complaent d’una part de catalans. Llegiu parlament i govern de la Generalitat de d’alt.

Aquesta part de la ciutadania no es pot mesurar en vots, però recull un conjunt de sensibilitats que els partits parlamentaris catalans han deixat pel camí. Veus crítiques que van prenent força i fan que a vegades els partits corregeixen les seves actuacions. Com per exemple en baixar el sostre electoral al 3% o el reconeixement de la unitat lingüística.

El ressò de l’actuació ciutadana també fa que es generin contradiccions al si de partits i a personatges del món mediàtic. Com ha estat l’acte de Correllengua. Acció reivindicativa que no només ha estat per posar en el mapa la nostra nació, si no que també ens ha servit per saber amb qui podem comptar.

[@more@]

I amb l’assoliment de petites grans victòries, com és el cas de domini CAT es demostra que amb el teixit associatiu del nostre país es poden assolir victòries en el reconeixement de la identitat nacional, molt més enllà del sistema de partits.

Aquestes petites grans actuacions ens ha de portar a refer nou el país. Restablir els lligams Nord-Sud-Est-Oest del conjunt de la nació.

Plantejar de nou el debat sobre els Països Catalans a l’esfera pública. Un debat aturat amb la

LOAPA, com va dir Eva Serra a la L’Avenç (núm. 52, set. 1982, p. 63-65).:

Curiosament, l’any 1976, l’endemà de la mort d’en Franco, el tema Països Catalans va ser objecte d’un debat força encès en el quals els historiadors van participar. Vull recordar el primer Encontre de Cíèncíes Humanes i Socials celebrat a Perpinyà el març del 1976 i les Jornades de Debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona l’octubre del mateix any. Què ha passat després? Després ha passat que ha vingut la Constitució, l’Estatut i la LOAPA i tothom s’ha mostrat i fins i tot en el terreny historiogràfic ben fidel a l’ordre constitucional espanyol.

I que cal continuar. El llibre “Països Catalans, en plural” també és una nova oportunitat per intentar-ho.

Tot i aquest parèntesi conceptual i mediàtic, al darrera hi ha una experiència de lluites, organitzacions, entitats, partits i ciutadania que hem treballat plegades arreu de la nació, però cal anar teixint més i més.

Tweet

La manifestació no era en un principi per defensar l’estatutet, però la presència d’ERC ha desfet l’encanteri, i per tant acabarà sent de suport a les tesis republicanes: “Cal defensar aquest projecte d’Estatut, malgrat no sigui el nostre, perquè només tenim el 16% del vots”.

A hores d’ara, no intento convèncer a ningú. Cadascú ja té una idea clara de com han anat las coses. Allò què em preocupa és que en lloc d’avançar hem retrocedit 20 anys enrera.

Tornem a posar sobre la taula conceptes que ja havien estat assumits als vuitanta. Això sí, es parla d’independentisme amb plena normalitat –i encara- però hem d’estar defensant de nou el terme de “Som una nació”, quan el 24 de juny de 1981 va quedar molt clar a l’acte del camp del Barça.

[@more@]

Durant aquest temps, en lloc de bastir un procés d’alliberament el què hem trobat han estat pals a la roda. A casa nostra, desmobilitzant als ciutadans en el sentit que només per la via parlamentaria assoliríem la meitat més que ens portaria a la plena llibertat com a poble.

No han estat només els opressors els que s’han carregat aquelles organitzacions que intentaven obrir aquest procés d’alliberament, si no també han col·laborat els de país amb aquells discursos de la via democràtica i de l’independentisme tranquil.

No sé, però en aquest país sembla que hi ha una amnèsia col·lectiva a l’entorn republicà. Una amnèsia que la comparo amb la generació dels Bandera Roja que descriu el llibre de Francesc Marc Àlvaro. Aquells que volien fer la revolució i quan van tenir l’oportunitat van renegar de fer-la.

Com no defenso l’estatutet, no vull sentir-me inclòs amb nombre de manifestants que a l’endemà reflectiran els mitjans de comunicació. I no m’importa el nombre, tant se val.

Prefereixo assistir a la manifestació de l’11 de febrer. Segur que el nombre de persones serà molt inferior, però em sentiré molt més bé, ja que reinvindicaré el dret d’Autodeterminació, el veritable dret a decidir per nosaltres la plena llibertat de la nostra nació, la Independència

Tweet