Alenar

Mentre llegia la crítica que Terricabras feia TV3, escoltava que el Telenotícies migdia (10.12.05) informava sobre la mort del cirurgià Carles Margarit mentre esquiava a la Cerdanya en veure’s sorprès per una allau.

Us preguntareu quina relació hi ha entre Terricabras i la informació de TV3? Resulta que en Terricabras es preguntava si TV3 és una televisió nacional i arribava a la conclusió que no. Deia que “la vocació hi és però els fets són una altra cosa”. La informació que es donava sobre el famós cirurgià, també venia a donar-li la raó a Terricabres i a molts de nosaltres que TV3 acaba essent la televisió “els seus”. Durant la informació és va repetir 4 vegades el nom d’Espanya. Una notícia de 40 segons. Es deia, entre altres coses que Carles Margarit era català i que havia fet el primer transplantament de fetge a Espanya. En un moment vaig pensar que l’havia fet a Madrid o una altra clínica del centre de la península, però la locutora em va comunicar que ho havia fet a Barcelona. (sense comentaris).

Com cada vegada som més, que d’una manera o altra no ens trobem identificats amb TV3, i com el 012 va recollint més protestes –que van totes a mar- sobre la nefasta actuació d’aquesta televisió pel que fa a la seva tasca desnacionalitzadora, penso que ha arribat el moment de fer pinya per pressionar i que se n’adonin que aquest no és el camí per sentir TV3 com la nostra. S’hauria de començar per obligar-los a que canvien el nom de TV3 pel de TVC, ja que el 3 ve a dir-nos que és el tercer canal espanyol

[@more@]

Tweet

Curiosament, el Regió7 del passat dimarts (6.12.05) publicava un reportatge i editorial sobre la desídia del govern en relació als símbols més emblemàtics que es troben al centre del Principat.

El reportatge començava dient que “El país demana respecte per la identitat, però deixa en l’oblit el Pi de les Tres Branques, ignora el poble on va néixer el text en català més antic que conserva i no formalitza el valor dels qui el 1714 van mantenir invicte el castell de Cardona.”

Pel que fa al Pi de les Tres Branques, comenta que “es pot parlar de desídia del governs, que han fet ben poca cosa per salvar la festa nacionalista que s’hi celebrava i per mantenir l’indret.” També recull unes observacions de l’alcalde de Castellar del Riu, Ramón Cabra, en las que remarca que es troba desenganyat, ja que fins ara la Generalitat de la plaça de Sant Jaume no ha mostrat cap interès a preservar el Pi. Amb una mica de voluntat i pocs diners, assegura l’alcalde que es podria fer el Parc dels Països Catalans. Només caldria arranjar el camí entre el Pi de les Tres Branques i el Pi jove.

[@more@]

L’article també recull declaracions de l’alcalde d’Organyà, Joan Busquets, en les que assenyala que es va arranjar fa tres anys el poble per l’exposició i el monument que recorden que el text més antic que es conserva en llengua catalana són unes homilies, però remarca que es troba decebut per la poca atenció rebuda durant la celebració, l’any passat, dels 800 anys del text i diu que “És bastant llastimós que la nostra cultura estigui com està al nostre país

I el reportatge continua fent un recorregut pels símbols més emblemàtics que es troben al centre del Principat.

Només em cal afegir tres coses:

1.- Que els mitjans de comunicació del país no s’hagin fet ressò d’aquest reportatge.

2.- En relació al Pi de les Tres Branques, si l’alcalde de Castellar del Riu no pot endegar aquesta idea del Parc dels Països Catalans, faig una crida a l’Esquerra Independentista perquè faci seva aquesta idea i la porti a la pràctica. No es tracta de privatitzar el terreny, es tracta de tenir un cura de l’entorn, que sigui un punt per difondre la nostra la nostra història. Es tracta en definitiva de preservar aquest símbol i donar-li vida els 365 dies de l’any. Personalment no espero res de les Administracions i cal actuar a no dependre d’elles. No desitjo practicar aquesta cultura de la subvenció que tan de moda han posat els socialistes a casa nostra.

3.- L’Esquerra Independentista hauria de difondre aquests símbols entre la ciutadania, com a eina pedagògica per adquirir consciència nacional

Tweet

El nom de l’agència EFE correspon al de la primera lletra del nom i cognom de Franco. Així ho afirma el periodista José María Zugazaga en una conversa amb Víctor Olmos, que recull en el Historia de la agencia EFE. El mundo en español, veure la pàgina 83. Josep Gifreu també argumenta aquesta possibilitat en el seu llibre Comunicació i Reconstrucció nacional, pàgina 19. I el que ho acaba de ratificar implícitament és el creador indiscutible de l’agència, Serrano Suñer –cunyat de Franco- en una carta adreçada a Víctor Olmos.

Hi ha altres teories sobre el nom de l’agència, que tot i que poden tenir una certa credibilitat, no estan suficientment argumentades. Una correspon a l’investigadora de comunicació, Maria Antònia Paz Rebollo que comenta que el nom podia provenir de la Falange Española i ho argumenta a partir de les informacions recollides pel corresponsal d’Havas al costat del sector franquista, Jean D’Hospital, que havia indicat que EFE provenia d’Empresa de Falange Española. I l’altra, la que vol difondre oficialment l’agència, que diu que F representa a les agències Fabra, Faro i Febus que en el seu dia van desaparèixer per donar pas a la nova agència –vol dir a l’agència EFE-, però aquest argument no resulta convincent, ja que aquestes adquisicions es van fer amb posterioritat a la data d’inici d’EFE.

[@more@]

A més cal remarcar les connotacions polítiques en el moment del naixement de l’agència, l’any 1938 i els seus objectius més enllà dels purament comercials:

– Contrarestar la propaganda roja

– Argumentar l’Alçament Nacional

– Lluitar per la unitat d’Espanya i dels pobles hispans

– Forjar una consciència nacional

– Difondre a l’exterior els interessos espanyols i imposar la seva influència

O sigui, que trenta anys després de la mort del dictador al llit, el nom de Franco continua lligat al de l’Agència EFE i ningú es capaç de qüestionar-lo. Recordo que durant els anys 80, el diari El País va començar una tímida campanya en aquesta direcció, però tot va acabar en un foc d’encenalls. Ara que tothom parlar de recuperar la memòria històrica, estaria bé que no passessin per alt aquest fet.

I si furguem una mica, ens adonarem que la transició del franquisme al sistema de partits fou el resultat d’una confluència d’interessos per barrar el pas a qualsevol trencament. Recordo que tot això ho fan disfrassar amb el soroll de sables, per què la ciutadania de l’Estat tingués por.

Tweet

Sempre que intento organitzar la meva biblioteca personal i els meus papers em trobo alguna cosa que em transporta a un passat no massa llunyà. Aquest cop, m’he trobat “Els conceptos elementales del materialismo histórico”de la xilena Marta Harnecker”. La troballa ha coincidit, curiosament, amb la lectura aquests dies del llibre de Francesc-Marc Àlvaro, “Els assassins de Franco”.

Els meu pensaments per uns instant ha coincidit amb el llibre del Francesc, ja que durant el franquisme, aquella jovenalla inquieta llegia i comentava els escrits de la Marta. Era un llibre obligat per començar a endinsar-se en el marxisme, com també era obligat llegir a Trosky, Poulantzas, Althusser, Mao, Marcuse i altres

[@more@]

Recordo que les nostres tertúlies, entre copes d’absenta, sota un fons musical de Víctor Jara, Paco Ibañez i Lluís Llach, i un ambient emboirat de fum de cigarretes. A l’entorn d’aquesta escenografia llegíem em veu alta paràgraf a paràgraf i després havia una discussió airosa dels textos.

Havia conceptes i paraules que no acabava d’entendre. Me les apuntava per mirar de trobar el seu significat. Anava a la Biblioteca i començava a fer les meves cerques a les enciclopèdies. I és aquelles tertúlies van despertar la meva passió pels llibres i vaig començar a descobrir la Biblioteca.

Tornar a llegir a la Marta, m’ha transportat a reviure aquells moments amb un aire de nostàlgia, però sense cap intenció de tornar al context d’aquella època. Allò ho fèiem per adquirir consciència i elements d’anàlisi per lluitar contra el franquisme i per un món millor.

Vam aprendre a reflexionar d’una manera autodidàctica, es va refermar el nostre compromís social i ens vam avançar a les lectures que més endavant hauríem de fer a la Universitat.

Tweet

Davant l’Estatut de Núria, la posició de Nosaltres Sols fou clara i diàfana; fou l’única organització nacionalista que rebutjà el plebiscit, fonamentalment amb els següents arguments:

En primer lloc, el caràcter no català de la Vall d’Aran, tot denunciant el possible perill de caure en un imperialisme: "Quan, doncs, li concediren l’autodeterminació sobre els seus destins? El que nosaltres siguem esclaus no ens autoritza a esclavitzar els altres".

–En segon lloc, "La necessitat de reincorporar a Catalunya tots els pobles catalans avui inclosos dintre de les províncies aragoneses".

–En tercer lloc, "Les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera són part integrant de Catalunya i, que si els reis antics jutjaren no separar-les mai de nostra terra, és avui necessari que la República Espanyola ens reconegui aquest imprescindible dret".

–Finalment es feia referència al País Valencià: «si no és possible obtenir una confederació amb nostres germans de València quan menys s’estableixi amb ells uns llaços de cordialitat i bon veïnatge superiors als que ens lliguin amb els pobles d’Espanya". I a la Catalunya Nord: "no esmentar tan sols que el Rosselló és tan Catalunya com el Gironès o el Camp de Tarragona (…), no us avergonyeix capdavanters del Catalanisme, la vostra covardia? Quan tindreu la dignitat catalana d’exigir-los a França? El Rosselló és nostre! L’exigim".

[@more@]

Dins el nacionalisme català no fou aquesta l’única reacció contra els atacs a la unitat nacional dels Països Catalans. Com davant la prohibició per la Constitució espanyola en el seu article 13 que "las Regiones autónomas" es poguessin federar entre elles (prohibició destinada molt especialment als Països Catalans, com va admetre el president de la República Niceto Alcalá Zamora en un discurs al Congrés de Diputats espanyol pel setembre del 1931), s’alçà la veu, entre d’altres, de Pompeu Fabra president de Palestra (entitat cultural i excursionista creada per Batista i Roca amb la intenció d’educar el jovent català en el coneixement del país i que no amagà mai la seva orientació de caire paramilitar de cara a la construcció d’un exèrcit nacional català), que digué en l’assemblea de l’entitat: "d’una manera especial voldria que en aquests moments recordéssiu els nostres germans de València i Mallorca units tots ells amb nosaltres pel lligam multisecular de la nostra llengua. Uns articles de la Constitució de la República Espanyola –obstacles legals nous, inexistents fins ara– volen privar el nostre acostament polític, en una eventual federació de totes les ternes catalanes. Però si hi ha qui vol posar obstacles a la nostra unió política, no hi ha qui ens pugui privar de mantenir una sincera i cordial germanor espiritual entre les terres que foren una sola per llur història, que ho són avui encara per la llengua i que esperem que seguirà essent-ho demà per la voluntat dels seus fills".

També mostraren el seu refús a aquest precepte constitucional homes com el mallorquí Gabriel Alomar, l’alcalde de Ciutat de Mallorca Francesc de S. Aguiló i l’ajuntament de Felanitx, que en plena redacció del text estatutari illenc proposà que hi constés que les Illes eren terres catalanes i, per tant, tenien tot el dret a formar part de l’Estat Autònom de Catalunya.

[Publicat originalment a Lluita (IPC), núm. 115/116 (abril 1985), p. 32-37], sota el títol:Daniel Cardona i el separatisme insurreccional

Tweet

Si els estats en la darrera cimera Euromed no s’han posat d’acord amb en definir el terme “Terrorisme” és que realment hi ha un greu problema de percepció per plantejar obertament les arrels dels conflictes. La qual cosa fa que la confrontació s’allargui i es vagi enverinant encara més.

I quan des del més feble es manifesta públicament la violència, sempre es descriu l’acció, els danys, el nombre de víctimes, els ferits, el què ha passat i allò que podia haver passat, però mai, s’analitzen les causes ni el perquè ni el com es podia haver evitat. (en aquest punt no em refereixo a mesures policials).

[@more@]

I és que del més fort, quasi mai és manifesta la violència obertament. Quan ho fa, sempre és una violència subliminal i fins i tot, acceptada dins de la seva àrea d’influència com a element d’autodefensa i per focalitzar el suposat enemic.

Tot i que s’han escrit moltes teories i s’han fet tesis electorals, la majoria de vegades es pren com a premissa el punt de vista de la suposada legimitat hegemònica i s’intenta descriure el suposat terrorista com a una persona que no té escrúpols a l’hora de cometre les seves accions. Però com no s’analitzen –o no es volen analitzar- les causes del conflicte, el suposat terrorista és aquell criminal que vol pertorbar la pau ciutadana.

I quan el més feble, assoleix tots o gran part dels seus objectius, què passa? Què aleshores, és considerat un heroi o si no mireu la història. I jo em pregunto, si aquest era el final, com és que des del poder suposadament legitimat no es podia haver resolt el conflicte i així evitar una gran perduda de vides humanes?

Per això crec que el mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat social a l’hora de plantejar els conflictes, en el sentit de no aguditzar-los, tot al contrari de perfilar vies de solucions. I els polítics ha de procurar sempre canalitzar les vies del diàleg, analitzat el problema i saber obrir vies de diàleg per evitar la confrontació.

I és que les posicions de força d’uns i altres genera la guerra no declarada, la violència, és a dir, el terrorisme.

Cal evitar arribar aquesta situació? No hi ha cap dubte que si. Per tant, el gran repte del segle XXI ha de ser la superació de qualsevol tipus de violència per la via del diàleg

Tweet

Després de les teves passejades per les televisions espanyoles i el teu periodisme agressiu i provocador a TV3, això sí defensant sempre als interessos de l’actual govern del Principat, m’ha sobtat molt el teu article del passat 24 de novembre a l’AVUI, titulat “La Catalunya mesella”.

M’ha sobtat, perquè donés uns elements de reflexió sobre el país poc habituals en la teva trajectòria mediàtica en el camp televisiu. Ja m’agradaria que el teu comportament a la petita pantalla, en els darrers anys, fos semblant al contingut de l’article esmentat. Segur que tindries més credibilitat.

[@more@]

M’ha agradat que parlessis, en aquest escrit, de Solitud i que et preguntis “com és que el seu centenari no ha estat una autèntica qüestió nacional, sinó matèria gairebé clandestina d’experts?”.

I ara et pregunto, què has fet més enllà d’aquest article?

L’article el trobo perfecte, però pensa que has tingut els canals al teu abast per denunciar-ho públicament d’ençà el mes de gener i ara ja estem a desembre. Potser era més mediàtic encarar-se amb el joves de Berga, desautoritzar a la CAL pel mapa del país al Camp del Barça, parlar de la filla del borbó o defensar al Montilla. Considero que s’ha de ser més coherent.

Vosaltres, tots aquells que teniu l’oportunitat de generar opinió teniu el deure de despertar les consciències mig adormides i de pressionar als polítics perquè hagi un respecte pel país per deixar de ser un poble mesell.

No es tracta que ens mirem el melic, sinó de conèixer el nostre país, la nostra gent i saber difondre tot allò que és patrimoni cultural de la nació. I vosaltres ho podeu fer.

Com dius molt bé Pilar Rahola, la Caterina Albert va trencar esquemes i potser en Jordi Bilbeny també ho estigui fent argumentant la catalanitat de Cristòfol Colom, però això restarà en l’oblit, si ens quedem només amb un articlet a l’AVUI. Cal anar més enllà i vosaltres ho torno a repetir teniu el deure d’anar-hi.

Ara bé, coherència si us plau. No és pot parlar de la Catalunya mesella, si després la vostre cosmovisió de país se situa més enllà de Fraga. I és que la coherència va acompanyada de credibilitat del discurs.

Tweet

La instauració del sistema de partits, va comportar entre altres coses, la recuperació de la memòria històrica a Sant Just Desvern. En aquesta direcció, havia un consens entre les forces polítiques i entitats veïnals de recuperar el nom de Daniel Cardona. Fins i tot en un ple municipal s’havia aprovat una moció en el sentit que l’Institut d’Ensenyament Mitjà portaria el nom de Daniel Cardona. Eren els començaments de la instauració del sistema de partits i tothom estava il·lusionat i es menjava el món. Tot i així, no es va batejar oficialment l’Institut.

Ara, vint-i-nou anys després, serà conegut amb el nom de La Bonaigua. És el nom que ha sortir elegit a través d’una votació “popular”. A hores d’ara, desconec com s’ha organitzat aquesta votació, però el que em resulta curiós és que els socialistes donin crèdit a una votació d’aquest estil quan, com mínim, a Sant Just ho fan tot per “decret” i amb la política dels fets consumats.

I és que per l’experiència que tinc no els interessa recuperar aquesta part de la memòria històrica. Ells no poden combregar amb un Daniel Cardona o un Antonet Malaret.

[@more@]

Precisament ara farà dos anys, durant l’acte d’homenatge a l’Antonet es va tornar a reivindicar la memòria històrica. Es va dir davant de la plana major dels socialistes santjustencs que Sant Just havia d’honorar a dos dels polítics més importants que tingut en el segle passat, i es va dir que l’Institut havia de portar el nom de Daniel Cardona i la Biblioteca el nom de l’Antoni Malaret, però com no són dels seus és com si prediquessis en el desert.

Com he dit abans no sé amb quin criteris s’han fet les votacions sobre el nom de l’Institut. Ara bé, m’imagino i això és un suposar, que no s’ha explicat a l’Institut o a l’escola qui era Daniel Cardona. De moment, els meus nebots no saben qui era, tenen 12 i 15 anys. Algun dia ho hauré de fer, abans que algú els hi expliqui que en Daniel Cardona era un terrorista, ja que al pas que anem això pot passar.

Per últim recordar, que per aquest camí de la desmemòria, de moment, els socialistes ja s’han carregat el nom de Fernando Lheutard. No fa gaire que el Pavelló Poliesportiu portava el seu nom, fins i tot hi havia un monument en el seu homenatge. Ara, les noves generacions no saben qui era. I saber que si no fos pel Senyor Fernando (Lheutard), avui Sant Just no tindria ni pavelló ni esportistes.

I el que més em molesta és que tot això passi amb el suport d’ERC

Tweet

S’ha ajornat l’aprovació de la modificació provisional del Pla General Metropolità a la Vall de Sant Just per manca d’acord polític entre els mateixos membres del govern,(com ja era el cas de l’aprovació inicial) però aquest cop també amb el desacord de la oposició. Al no tenir vots suficients per garantir la majoria absoluta, PSC i ERC es queden sols i de moment no s’aprovarà l’edificació de la vall.

La proposta es va haver de retirar de l’ordre del dia del ple municipal d’otubre i segurament es tornarà a plantejar abans de Nadal. Per això, l’alcalde socialista prefereix que no parlin els representants polítics en aquest cas, ja que miraran de trobar el consens necessari per l’aprovació. Tota la informació la podreu trobar a la web de la Plataforma Cívica en defensa de la Vall de Sant Just Desvern

[@more@]

És ben curiós que els regidors d’ERC, persones que han estat molt lligades a moviment escolta no traslladin aquella educació ecologista que van rebre a l’Agrupament al si del govern municipal.

D’altra banda estaria bé que ERC i el PSC diguessin la veritat al veïnat, ja que en el butlletí municipal del mes de juny es deia que la Vall estava salvada i això com podem constatar no s’ajusta a la realitat.

Tweet

No hi ha cap dubte, que la implantació de biblioteques arreu del Principat ha estat una de les tasques de govern més importants des de que es va instaurar el sistema de partits. Actuació que ha estat molt ben rebuda per la ciutadania. Fins al punt, que en molts casos, aquesta acceptació ha desbordat als mateixos polítics. I s’han hagut d’ampliar horaris més enllà dels previstos inicialment per atendre la demanda pel que fa a punts de lectura i l’atenció personalitzada

Des de les biblioteques universitàries fins les biblioteques de barri, passant pels bibliobus, la Biblioteca ha esdevingut un espai de connexió amb el coneixement i si segueix aquesta projecció esdevindrà en un centre de dinamització cultural, és a dir el centre neuràlgic de la Cultura tal com apuntava la UNESCO no fa molts anys.

[@more@]

Tot i el gran nombre de serveis que ofereixen i l’acceptació que tenen, em pregunto molt sovint, si l’Administració ha tingut en compte el manteniment de les infrastructures i els llocs de treball que s’han generat.

A la inauguració d’una obra pública com és el cas d’una Biblioteca, tothom s’hi apunta, és una esdeveniment mediàtic i propagandístic. Ara bé, i el manteniment? És una acció que quasi ningú se n’adona.

Poso fil a l’agulla en aquesta qüestió després d’haver observat en nombroses ocasions com l’Administració no té massa cura de les obres que realitza. I no les té perquè el manteniment representa a vegades una inversió econòmica molt més gran que la realització de l’obra i no té tampoc una repercussió mediàtica.

Sense anar més lluny, l’excessiva burocratització de tot l’entramat de l’Administració impossibilita canviar una bombeta si aquesta no està pressupostada, per posar un exemple verídic, tot i que sigui un cas extrem. I és que l’experiència em fa pensar el pitjor

Però aquest cop m’agradaria equivocar-me i pensar que l’Administració ho té tot lligat. Ho espero i ho desitjo, però ho escric com a element de reflexió i ho faig en veu alta.

I és que el manteniment d’unes eines per descobrir i endinsar-te a través del coneixement no es pot mesurar en euros, sinó en cultura.

Tweet