Alenar

La Casa d’Extremadura de Sant Just Desvern ha celebrat, com cada any, la seva setmana cultural de l’entitat. Ho han fet -i ho fan- amb ajudes institucionals. Fins aquí cap problema, mentre la majoria d’entitats catalanes rebin també diners públics per desenvolupar les seves activitats.

Ara bé, el que no s’acaba d’entendre és que la Casa de Extremadura rebi subvencions de quatre Administracions: la Junta de Extremadura, l’Ajuntament de Sant Just Desvern, la Conselleria de Benestar i Família i la Diputació de Barcelona.

Desconec ara les quantitats, però recordo que en un estudi que vam fer a finals dels anys 90, ens vam adonar que havia una gran diferència entre les ajudes que rebia en conjunt la Casa d’Extremadura en relació a les que rebien les diverses entitats culturals de poble. I considero que això no és just.

[@more@]

El sistema de partits va instaurar la cultura de la subvenció, ara li diuen conveni. Cultura que ha fet molt de mal a les entitats cíviques-culturals, ja que d’una manera o altra estan lligades amb l’Administració ja que perden la seva independència econòmica i per tant, la seva independència ideològica.

D’acord que els temps han canviat i que moltes entitats s’han vist obligades a una semi-professionalització, pel que fa a les gestions. Despeses que no es poden suportar només amb les quotes.

Però cal tenir en compte, que la imaginació és la que ha fet possible la existència de tot un tramat associatiu a casa nostra sense haver de passar per la guixeta.

Els karts, La Vall de Verç, l’Agrupament, el Focs de Sant Joan, el Congrés de Cultura Catalana, són entitats en les que he participat i l’ajuda institucional era una aportació que anava bé, però que no la partida més important per desenvolupar en dignitat les diverses activitats que es podien generar.

Amb la subvenció o convenis, els poders públics també cerquen una fiscalització, com si la les persones que promouen i fan viure les associacions es fessin un sou. Moltes traves per una almoina si després hi ha entitats foranies (amb tots els meus respectes) que només amb un tancar i obrir d’ulls reben diners per totes bandes, mentre les del país es va morint poc a poc.

En moltes ocasions, no calen només els diners públics, allò que cal de l’Administració és la promoció de les activitats dels centres o el reconeixement institucional a la tasca moltes vegades de formigueta de certes entitats. Però es veu, que això no dóna vots

Tweet

M’estic adonant que s’està configurant en l’horitzó una espècie de “punt final”, pel que fa a tot allò relatiu al famós 3%. I això no és pot admetre, després d’haver-se carregat el país: construccions a dojo, plans urbanístics faraònics, especulació del sol… amb la repercussió que això ha tingut amb les pujades arbitràries dels habitatges.

No podem permetre que els joves del nostre país no puguin accedir a un habitatge digne i econòmic mentre partits i sindicats que es diuen d’esquerra han esdevingut veritables empreses per un finançament podríem dir presumptament irregular sota l’ombra del 3% o més.

[@more@]

Sé que el temps han canviat, però era d’admirar que per exemple el Daniel Cardona quan era alcalde de Sant Just Desvern no cobrava ni un cèntim per la seva dedicació. Acabava de regar l’hort i s’anava a l’Ajuntament. En canvi, ara, el sou de l’alcalde, dels regidors de govern i dels que no estan al govern representa una part important del pressupost municipal, i a tot això cal afegir-ne la presumpte ombra del 3%.

Els temps han canviat però una cosa es servir al país i l’altra vendre’l per interessos.

Tweet

Temps era temps que la Sra. Mayol, la Rahola i tant altres que anaven de “progres” es manifestaven i tallaven carreteres. Ara com aquests personatges estan situats a l’èlit del poder no fan més que desqualificar a tots aquells que protesten i a més ho fan amb acusacions tant fora de lloc com les que s’està donant peixet a la dreta.

En aquest sistema de partits, que no és del tot democràtic, les persones tenen dret a la protesta i a mobilitzar-se. No pregonava això l’anomenada esquerra?

La veritable democràcia no és només dipositar el vot cada 4 anys, sinó aquella que s’exerceix les 24 hores al dia.

[@more@]

El problema és que aquests partits han generat uns procedimemts per canalitzar les protestes massa burocratizats i que tenen un cost econòmic que la gent de carrer no pot assumir. I quan s’arriba al final de tot, la resolució en la majoria del casos és massa tard.

Per tant, només resta la protesta i la mobilització per la reivindicació. És una manera d’arribar a establir un diàleg entre les parts enfrontades, si aquestes en un primer moment es tanquen de banda.

Per tant, quan escolto a la Pilar Rahola i a tota l’anomenada “beautiful people” del poder, els contestaria amb les paraules fan servir continuament els d’ERC: “Què s’hi posin fulles”, malgrat després es penedeixen.

I als ciutadans i ciutadanes que pateixen directament les protestes que les agafin amb resignació, ja que algun dia, possiblement, siguin ells els que hauran de protestar.

Tweet

Aquest matí quan he llegit l’AVUI m’ha fet molta il·lusió veure que parlava de la meva nació, tot i que la informació no era d’aquelles per posar-se content.

Em refereixo a que l’Avui havia trencat les fronteres interiors per donar estadístiques del conjunt de la nació. A la pàgina 17, es recullen dades sobre les diferències salarials entre homes i dones de la comunitat europeu, on remarquen les dades relacionades amb els Països Catalans que serveixen per fer diverses interpretacions i comparacions.

Felicitem a l’Avui d’encetar aquesta mena d’informacions de caire estadístic sota la visió de Països Catalans, ja que és una manera de narrar la nació per identificar els seus marcs de referència i és una manera de desenvolupar l’espai comunicacional català.

Des del Centre de Documentació i Recerca Pau Vila ho anem fent poc a poc, però la nostra difusió no es tan important com la d’un mitjà de comunicació, com ara l’AVUI.

[@more@]

Tweet

D’ençà la instauració del sistema de partits, i més concretament des de l’arribada al poder municipal dels socialistes, Sant Just Desvern ha perdut la seva identitat com a poble en la majoria d’aspectes. En el camp urbanístic, la política municipal és pot qualificar de caos: ara fem això, ara toca allò… Això sí, molt habitatge sense fer una previsió de futur i amb un dèficit de pisos de lloguer pels joves.

I en el camp associatiu, s’ha buidat de contingut a la projecció participativa del veïnat, fora d’aquells escassos actes o d’aquelles comptades entitats que han sabut o han pogut mantenir una certa independència del poder (On són “Sant Just al carrer” o l’Ateneu que haviem conegut). Dos exemples prou significatius en aquest procés de despersonalització .

D’ençà l’any 1983 no hi ha un projecte global de com ha de ésser el desenvolupament de Sant Just. Des del govern municipal es funciona a batzegades. S’han tret de la mànega aquella idea de pobleciutat com aquell que diu ara farem la Barcelona Olímpica o la Barcelona de les Cultures. L’embolcall d’una cosa que no se sap ben bé que serà i després venen el fracassos i l’augment considerable de la despesa pública per pagar aquelles iniciatives que acaben quasi sempre en desastres, ja que es perfilen des de la prepotència i la manera de fer veure que es fa alguna cosa.

[@more@]

Aquest manera de fer es pot anar allargant i perpetuant en el poder municipal per diverses raons. La principal d’elles és que no hi ha una oposició política clara i per tant una alternativa des dels partits polítics consagrats per la via mediàtica. És a dir, no veiem que a curt termini es pugui produïr un canvi per aquesta via.

És molt difícil que l’actual tripartit que governa Sant Just perdi la seva hegemonia, si no es produeix algun fet exepcional al poble o al país. No parlaria de tripartit com a tal, ja que els republicans i els d’Iniciativa semblen diluïts dins dels socialistes i engolits per aquests. Aixó a la llarga també fa que aquestes dues forces polítiques perdin pes en futures confrontacions si es vota sota una òptica local. Ara bé, darrerament s’està votant sota una òptica de país, i és per això que s’han vist beneficiats en un augment considerable de vots.

El vot socialista a Sant Just és un vot consolidat. És un vot que quasi mai anirà a parar a Convergència, però és molt fàcil que vagi al Partit Popular i també a l’abstenció. Aquest desplaçament ho hem vist en les diverses confrontacions locals.

Convergència i els populars naveguen a la deriva en el camp local. Han perdut els papers, sobretot els convergents que es troben hipotecats per les seves lluites internes i per interessos immobiliaris del seu ex responsable local, al qui li ha interessat des de sempre no molestar massa als socialistes. No obstant, algú des de la cúpula veuria molt bé un pacte entre CiU i el PSC. Els convergents sortirien del cul de sac on s’han ficat i els socialistes tindrien un camp molt ampli per assegurar-se el futurs canvis urbanístics del municipi que tant els deuen interessar.

Si es produís una situació així, possiblement republicans i iniciativa farien realment una oposició i tornarien als seu orígens a la recerca de participació ciutadana en la política local. A curt i llarg termini el que quedaria fora de joc seria el Partit Popular, ja que pujaria i baixaria segons com vagi la política estatal.

Davant d’aquest panorama no es perfila un canvi substancial en la política municipal del nostre poble, salvada la irrupció en el camp electoral d’una nova força que, sens dubte, podria trencar tots aquests esquemes electorals.

Això sí, hauria de ser:

Una força de caire local. Formada per veïns i veïnes de tarannà progressista i identificades amb la nació.

Amb uns plantejaments clars de retornar la confiança en la participació ciutadana.

– Amb una estimació per Sant Just i un veritable desig de millorar el poble.

– Desitjosa d’un creixement harmònic i sostenible del poble i de l’entorn.

– No moguda per l’afany de lucres econòmics, ni personals ni pel partit.

– Una força que defenses realment els interessos del veïnat.

– Que plasmés polítiques globals

– Que tingués en compte la voluntat dels santjustencs

– I que els expliqués la veritat sense encobrir-la ni disfressar-la.

– Que dinamitzés el teixit social, potenciant la participació ciutadana i molt concretament l’associacionisme.

– Que portés a terme una nova manera de fer política municipal, tenint en compte que els interessos socials i col·lectius estan per sobre dels interesos dels partits i dels particulars

– Que apliqués un model basat en el diàleg i la transparència i no en la prepotència, la manipulació i el clientelisme.

– Que gestionés una administració al servei del veïnat.

Tweet

Les disfuncions del tripartit han deixat de ser notícia i estaria bé que els mitjans de comunicació deixessin de remarcar els diversos conflictes que es generen cada dia al si del govern. Dia si, dia també llegim que un o altre amenaça en trencar perquè no es compleixen els acords del Tinell. Tot plegat sembla joc de nens petits.

I és que la política del Principat ha esdevingut un joc d’interessos partidistes que miren més als seus electors potencials que al conjunt de la ciutadania.

Per no haver, no n’hi ha un projecte global de país, d’aquí ve que les diverses conselleries vagin perdudes en definir les línies d’actuació. D’aquí ve que es generin tantes contradiccions i tants embolics. No, només és un problema de manca de cultura, per que fa al govern de coalició, ja que hi ha una manca de confiança, és també un problema d’ineficàcia.

[@more@]

Si en lloc de practicar-se un periodisme de declaracions i contradeclaracions, es fes un periodisme d’investigació, ens adonaríem del caos que existeix actualment al si de l’Administració. Es veu que hi ha un desgavell total.

Hi ha conselleries, on funcionaris que van apostar per aquest govern se n’adonen de la inaptitud política dels consellers i la respectiva colla de càrrecs de confiança.

Per això, si al principi em dit que els conflictes del tripartit han deixat de ser notícia, si us plau, no expliquem tampoc les tasques de govern, ja que pot ser demanaríem exiliar-nos a un altre país.

Per tant, l’única notícia remarcable serà la dissolució del Parlament. Comencem de nou a veure que passa, però exigint una política global de país: Cap on anem, què volem, amb qui, com ho farem…?

I també exigeixo un periodisme que no es quedi només amb les declaracions dels polítics, sinó que investigui i que tingui en compte que les notícies no només es generen a la plaça de Sant Jaume, sinó al conjunt del país.

Tweet

Predicar en el desert es una activitat pròpia d’aquells que volen però no poden assolir un objectiu. Aquesta es la sensació que donen certs sectors catalanistes, mal anomenats independentistes, que volen anar a Madrid a seduir als pocs espanyols demòcrates que "hi resten" .

I és que voler seduir a un enemic que té molt clar el seu rol és perdre el temps o voler caure en un joc relliscós, on sempre se surt mal parat. El seductor ha de lliurar-se en cor i ànima, i fins i tot, arriba a perdre la seva identitat.

La seducció comporta, en algunes ocasions, perdre de vista l’objectiu.

[@more@]

Tweet

I qui ha sentit la llibertat, té més forces per viure…

Sempre que vaig a Catalunya Nord percebo un alè de llibertat, tot i tenir consciència que aquesta part del territori es troba en mans franceses.

Percebo un alè de llibertat, perquè em retrobo amb molts companys i companyes que m’han ajudat en temps difícils i amb els que tinc una estimació

Percebo una alè de llibertat, perquè tot i l’entorn d’aculturització que pateix aquesta part del territori, aquests companys i companyes mentenen el caliu de la catalanitat.

Amb ells i amb el Correllegua, aquest cap de setmana a Catalunya Nord he sentit més a prop meu l’alè de llibertat. Ho necessitava.

Després d’una setmana, on una gran part de catalans i catalanes “conscienciats” del Principat, s’han apropat a Madrid per demanar almoina. I s’han trobat amb una Espanya intolerant (42% dels vots més els que no voten i més una part important de l’electorat del PSOE).

Necessitava sentir de nou la llibertat per tenir més forces per viure.

[@more@]

Necessitava més forces per reflexionar i adonar-me que el 2-N marca un punt d’inflexió en l’estratègia de l’Esquerra Independentista.

Sort tenim del Correllengua, que es perfila, a hores d’ara, com a un referent obert per redreçar el país.

Des d’aquí felicito a tots i totes que han fet possible la celebració del Correllengua en aquesta immensa mar blava de confusionisme. Com a mínim amb els actes d’enguany s’han començat a marcar les diferencies sobre aquells que consideren que la nació s’acaba a l’Ebre i els que considerem que la nació són els Països Catalans.

I com tinc més forces per viure, i per tant per lluitar, en el viatge de tornada reflexionava sobre unes paraules de la meva amiga i historiadora Eva Serra que estan recollides al setmanari El Temps, que acabava de llegir a Cotlliure. Més o menys deia, que la monarquia havia de jurar els furs dels catalans, havia d’acceptar la manera de com volien viure i organitzar-se. I em preguntava, si això era així, per què s’ha d’anar a Madrid per demanar almoina.

Tweet

Em reflecteix un país que no és el meu, tot i que utilitza la meva llengua. TV3 en lloc de “nacional” és una televisió provinciana, allò que no volien els “progres i republicans”. Sempre deien que calia potenciar una televisió oberta al món en contraposició a tot allò que podia fer una flaire de folklòrica i carrinclona.

Resulta que reflectir la realitat del teu país, de la teva gent, dels problemes de la teva gent, de la cultura del teu poble és fer una televisió arqueològica.

[@more@]

I parlar i parlar de les re-eleccions a la Comunitat de Madrid (primera notícia als Telenotícies del cap de setmana corresponent), de la victòria de l’Alonso (primera notícia al Telenotícies-nit (més de 10 minuts) i ara d’una nova borbona, entre altres altres, és fer una televisió moderna.

Si a Sant Joan Despí es pensa d’aquesta manera, per a mí TV3 ha mort.

Sort que encara tenim un mitjà modern, respectuós amb la diversitat i que parla del meu país i del món (des d’una òptica catalana). I a més a més ho fa en la meva llengua. Em refereixo a Vilaweb.

Felicitats companys i companyes de Vilaweb per obrir-me la finestra i saber el què passa al meu entorn més immediat.

Tweet

M’ha indignat, com a qualsevol català honest del nostre país, l’empresonament injust del company de lluita Lluís Maria Xirinacs. Però els culpables del seu empresonament no són les instàncies judicials i policials que reprimeixen el nostre poble. Aquests només han executat les lleis que altres han donat suport. Em refereixo a tots aquells polítics, periodistes i intel·lectuals catalans que es pensen que la nostra nació viu en plena normalitat.

[@more@]

I encara van demanant almoïna a Madrid per obtenir un xic més d’autonomia i van qualificant d’estúpits a aquells que no pensen com ells.

M’indigna encara més que tota aquesta fauna s’indigni de l’empresonament de Lluís Mª, quan són ells els veritables culpables d’aquesta situació.

M’indigna encara més, quan tota aquesta fauna tracti a Lluís Mª de pobre home, ja que el consideren que està "tocat del bolet".

Lluís Mª Xirinacs, per sort no estàs sol. Som poquets, però mantindrem encesa la flama que penja del Fossar de les Moreres.

Tweet