Alenar

“Un gran nombre d’universitaris i d’artistes, més preocupats per promoure les seves investigacions i la seva obra, han estat espectadors passius de la degradació de la Informació. El seu comportament no ha potenciat la imatge dels intel·lectuals”. Joan Bouveresse, titular de la càtedra de Filosofia del Collège de France.

Aquesta introducció està dedicada a la majoria d’intel·lectuals de casa nostra per les seves actituds de servilisme i ancorats amb aquell tòpic del políticament correcte. Em refereixo molt especialment a en Joan B. Culla, Antoni Puigvert, Jordi Barbeta, Pirlar Rahola i molts altres.

[@more@]

S’han oblidat totalment de l’esforç que fan molt valencians per sortir de l’ofegament al que estan sotmesos.

Veritablement, el franquisme va aniquilar a tota una intel·lectualitat i ara ens adonem de la seva mancança per generar una veritable debat reflexió social en tot els àmbits. Encara no hem sabut recollir el seu llegat.

Només tornar-vos a recordar la cançó del Lluís Llach, que defineix les coordenades del pensament d’aquest modest català, fill de mare valenciana de la Costera, de Barxeta.

VENIM DE NORD, VENIM DEL SUD…
Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat. I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys. I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang. I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d’un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas. I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Tweet

Era l’any 1979, tot just s’havia aprovat en referèndum l’actual Estatut i passejava pel barri de Sants, en concret pel carrer de l’Autonomia, amb Jaume Fernàndez que em comentava que hauvíem de fer una fotografia enfocant el nom del carrer i titular-la: “L’Autonomia un carrer sense sortida”. En Jaume aleshores militava a l’IPC i ara ho fa a ERC. La seva dona Maria Teresa Aragonés, diputada republicana, ha estat a la ponència que ha redactat l’actual projecte.

Aquesta anècdota, em va molt bé per dibuixar a on es troba la gent i com evoluciona. I també em va molt bé per no dramatitzar el panorama actual, cosa difícil de fer.

[@more@]Amb l’Estatut del 79, el Principat ha resistit i fins i tot, ha estat possible que després de vint-i-tres anys, un partit polític que es defineix, ells ho diuen, com a independentistes – modestament ho qüestiono- sigui la tercera força al Parlament.

S’ha resistit malgrat la desorganització, per què tenim una societat civil molt sensible i conscient, que va sempre molt més enllà dels partits polítics. Una societat civil, minoritària en nombre, però militant les vint-i-quatre hores al dia.

Una minoria que sempre ha obert –i obre- diversos fronts, fins i tot assoleix guanyar petites batalletes i també algunes de grans, com la del domini .cat.

Si s’aprova aquest projecte d’Estatut, el Principat també resistirà, per què la societat catalana mantindrà la seva lluita de formigueta per assolir petites-grans victòries.

Però com deia un dia el Miquel Calzada, no podem demanar sempre aquesta tasca militant silenciosa, si els polítics parlamentaris i les institucions no va més enllà. Ho dic, per què, tot i el trist espectacle d’aquests dies al Parlament, encara veig massa alegria, com si amb aquest projecte solucionessim els problemes d’Espanya i d’aquesta manera, el Principat pogués encaixar.

Ho dic també, per què durant el franquisme era considerat un demòcrata i un progressista, i ara em consideren un fanàtic i de dretes, i fins i tot em diuen estúpid.

Ho dic també, perquè quan en una reunió dic que es parli en català em diuen que no tinc educació i que no sóc una persona oberta.

Per aquesta via es pot desarmar a la poca societat civil que encara ens resta.

Per això, allò que ens cal és l’autonomia que té Portugal i no un projecte d’Estatut o estatuts.

Per tornar a l’inici d’aquest escrit, tot això ho pensava aquest matí passejant pel Fossar de les Moreres quan mirava la flama encesa que s’enlaira.

Tweet

El suport majoritari del Parlament al projecte d’Estatut està generant moltes especulacions en tertúlies de cafè. Una d’elles és que amb aquest ampli suport, les corts espanyoles no poden oposar-se a les aspiracions legitimes del poble de Catalunya sobretot pel que fa al finançament. Després ja s’extrapola aquest 90%, crec que erròneamet, a la població electoral del Principat i es parla d’Autodeterminació.

Penso -i ho remarco de nou- ,modestament, que és un error. Posaria la mà al foc que la perifèria barcelonina votés majoritàriamanent a favor de l’Autodeterminació del Principat.

[@more@]Cal viure realment en barris de la Verneda o a Cornellà o a l’Hospitalet de Llobregat per adonar-se de la realitat del país que tenim.

I és que aquest 90% del Parlament fins i tot amb l’aprovació del projecte d’Estatut no reflecteix la realitat del país.

Si féssim una enquesta com deu mana, seriosa, tindríem moltes sorpreses. La primera d’elles és que hi ha un passotisme molt generalitzat sobre aquest projecte d’Estatut com hi ha un passotime generalitzat dels habitants de l’extrarradi barceloní pel que fa a les eleccions autonòmiques al Principat.

I estic parlant de les noves generacions, de nois i noies que no han viscut el franquisme. De persones que han nascut i han rebut l’educació a casa nostra.

Aquestes persones votaran allò que els hi digui el PSC amb el nom de Zapatero, si el projecte d’Estatut s’aprova amb retallades. I els catalans tornarem a estar en minoria en el propi país. O sigui estrangers a casa nostra.

I jo no parlem de l’hipotètic referèndum sobre el dret d’Autodeterminació.

No és pot dibuixar el Principat des de Banyoles ni des del Parlament. Per això, aquest 90% no reflecteix la realitat del país.

M’agradaria equivocar-me, però és el país que hem deixar fer a Convergència i Unió, i que el tripartit tampoc ha sabut reconduir.

A tot això, l’Esquerra Independentista tampoc no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.

Tweet

Els seus editorial s’han de llegir amb molta cura, ja que són missatges directes o subliminals. Són escrits dignes d’una tesi doctoral. Si feu el seguiment, us adonareu que moltes de les decisions importants que es prenen a la plaça de Sant Jaume havien estat publicades anteriorment.

Aquest estiu, un editorial ja ens va avisar que en Pasqual Maragall no s’havia de presentar a la reelecció. Pel que sembla, aquesta premonició va pel camí encertat.

Però repassem els darrers i ens adonarem per on van els trets.

[@more@]

L’editorial del 9 d’octubre es titula Majoria per l’Estatut. Fa referència a les enquestes que havien realitzat sobre el suport o no al text aprovat al Parlament, per el que és curiós el comentari s’acaba aquesta sentència, “aquests resultats, doncs, no reforcen ni ela arguments dels que abominen de l’Estatut ni dels que exigeixen que no se’n toqui ni una coma”. Ens prepara el camí per qualsesvol eventualitat.

L’editorial del 12 d’octubre es titula La definició de Catalunya i argumenta que la polseguera que aixecat el tema nació desvirtua el debat i contingut del text estatutari.

I acaba, “Perquè ho expliciti o no l’Estatut, Catalunya és efectivament una nació dins d’Espanya”. És perquè algunes de les fórmules d’en Zapatero prosperí, i que ningú es trenqui les vestidures. Sense comentaris.

I el del dia 18 d0ctubre, té la seva curiositat. Titula, Un error polític il·lògic. Fa referència a l’estirabot d’en Maragall i li demana que calma. I que sobretot, que no s’enfronti al seu propi partit ni als altres dos que formen govern. Ja hem constatat en primerà mà, que el President ha seguit els consells de l’editorial. Ara bé, el text del diari dues coses a tenir en compte:

La primera, que els socialistes no han paït el text estatutari aprovat al Parlament, ja que no els entusiasma. I la segona que, el President ha de contentar a la vegada els dos sectors d’ERC, remarcant que no es deixi de ximpleries.

Arribats a aquest punt i veiem com aquest diari i les coses de palau, em pregunto pel que fa aquest darrer editorial, a quins sectors d’ERC fa referència. És que els republicans estan dividits? Si ho diu El Periódico és que alguna cosa hi ha

Tweet

Des coses, es fan moltíssimes, moltes més que durant la dècada dels anys 80 i reconec que hi ha companys/es de lluita que es deixen la pell en un gran nombre d’esdeveniments reivindicatius.[@more@]

Però tenim tres problemàtiques que no acabem de superar, una és la d’anar tots a una, penseu que si estirem tots/es l’arbre caurà. L’altra, de difondre la informació, tot i que reconec el boicot informatiu, i la tercera, que ens agradi o no, molta de la tasca que realitzem la monopolitza ERC, pel sol fet que de cara als mitjans és l’únic referent que volen tenir.

Aquesta tercera no em molesta gaire, ja que és en benefici del país, però fa ràbia, que després de deixar-se la pell, les medalles se les porti un altre.

Dit això, i com no vull amagar-me sota la pantalla de l’ordinador, faig una crida a tots/es aquells de l’Esquerra Independentista que vulguin treballar en un nou portal estil Llibertat.com. Necessitem diners, periodistes i informàtics. No cal que siguem grans masses. Si som un equip de 5 a 8 persones, ja faríem. De diners, amb pocs, també faríem.

Una altra cosa que també us proposo és d’aglutinar esforços a la ciutat de Barcelona, sense ànims de centralisme, ja que hauria d’ésser la caixa de ressonància de l’independentisme. Us animo a muntar una CUPs a la capital o alguna cosa que aglutini l’Esquerra Independentista a la ciutat barcelonina. Per evitar susceptibilitats, sense cap idea electoralista d’entrada. Primer aglutinem esforços i ja veurem.

No cal córrer, a poc a poc i bona feina.

Ja sabeu on trobar-me

Tweet

Els mitjans de comunicació van difondre el nom de la Idoia Mendizabal Múgica per haver estat detinguda com a presumpta militant de l’organització independentista basca ETA.

No la conec personalment, però la respecto, i fins i tot m’identifico amb ella. La Idoia segur que no és com les teves alumnes, però no vull entrar en el joc de les comparacions.

[@more@]

Ara bé, considero a la Idoia una persona plena de vida, pel sol fet de haver pres un compromís pel seu país en una societat on les ideologies resten al calaix a canvi de cotxes oficials.

Pensa, Alfred que a les persones com la Idoia no els hi agrada viure d’amagat lluny dels seus i passant calamitats. Si ho fan és perquè volen un país lliure i una societat més solidària. Que hi ha molts camins per fer-ho? Fins aquí podríem estar d’acord, però a Euskalherria hi ha un problema que encara està per resoldre.

Fins que això no és solucioni, veurem a moltes noies com la Idoia i la solució no és per la via policial, sinó política.

Alfred, parla del conflicte i dels seu orígens, del per què, i de la societat basca i t’adonaràs com aquest poble ha donat i dóna persones com la Idoia. I si us plau, no et quedis només amb l’anècdota fàcil.

(en relació a l’article d’Alfred Bosch, No entenc què et porta a les armes. 08.10.05 Avui). Comentari adreçat a la Bústia de l’Avui el 17.10.05

Tweet

Una de les moltes errades de l’Esquerra Independentista és la d’anar sempre a remolc dels esdeveniments. Mirem de canviar aquesta inèrcia en la conjuntura actual. Per això comentava ahir que no em de badar i que no hem de perdre el temps en històries que ja estaven escrites al guió.

L’Esquerra Independentista ha de canviar el guió mentre ERC es prepara a jugar el paper de víctimista: “mira que dolent són els Madrid, que ens retallen l’Estatut. No ens podem refiar dels socialistes espanyols que ens havien assegurat que no retallarien un text aprovat pel Parlament”.

[@more@]

Hem de fer un guió per marcar la nostra línia política i poder generar nosaltres el debat. Hem de fer veure, que tot i la desmobilització del poble català, encara ens queda poder de resistència per girar pàgina a la nefasta actuació d’aquells que es creien que tenien la clau per fer i desfer.

Més que mobilitacions generalitzades, el que ens cal és la de fer pedagogia al país. Definir la nostra nació, articular-nos com una sola organització. En definitiva reconquerir de nou el nostre espai polític.

Països Catalans. Independència

Tweet

Les reaccions de la meseta estaven escrites, i em sap greu que persones de categoria universitària, pel que fa al dret constitucional afirmin que amb aquest projecte d’estatut cada cop estem més a prop de la Independència.

No siguem ximplets, si us plau… Per molts passos que es puguin donar a Madrid, la gran majoria del poble català, i molt especialment de la Catalunya estricta no estan per la feina. I això ho sap molt bé el Sr.Montilla, que sembla actualment la persona més lúcida.

[@more@]

No penseu que aquest discurs sigui pepero o que m’identifiqui plenament amb l’home de marbre. I no ho heu de pensar, ja que no us deixeu portar pels sentiments.

En tot cas, el que cal és reflexionar amb serenor i fer-nos preguntes. Per exemple, l’Avui del dia 10 d’octubre podíem llegir que estudiants d’Econòmiques desconeixien que era el concert econòmic. Podria ser aquest un cas molt aïllat, però si una visita per Santa Coloma de Gramenet (on era alcaldessa la Manuela de Madre) i fen una visita per Cornellà (on era l’Alcalde el José Montilla) ens adonarem que el personal passa molt de la història. I això ho sap el Sr.Montilla.

Sota aquestes coordenades, us imagineu que el projecte d’estatut un cop retallat a Madrid només sigui refrendat per una minoria a la Catalunya estricta. I això podria ser possible. Penseu que l’estatut un cop retallat només li donarà suport el PSC.

I això ho sap el Sr. Montilla, per això va dir que si al projecte i va afavorir l’aprovació en el Parlament. Aquesta és la veritable aposta estratègica dels socialistes i no la d’ERC. Així els socialistes quedaren bé amb els de la meseta i la minoria castellano parlant de l’àrea metropolitana.

Per tant estem perdent el temps, fent cas de les reaccions meseteres.

Mentre fan i desfant, el que hem fer és organitzar-nos, que per molt independentistes que facin aquestes reaccions encara no serem els suficients per refer el país.

Per cert, s’està abonant el camí perquè el Sr. Montilla sigui el proper president de la Generalitat de Dalt. Sobre terra cremada, qualsevol cosa

Països Catalans i Independència !

Tweet

Els grans mitjans de comunicació silencien les maniobres poc ètiques que, sembla ser, es desenvolupen a l’Ajuntament de Sant Just Desvern. I per això ens em d’assabentar de diaris poc respectuosos amb el nostre país, com El Mundo, que amenaça d’estirar de la manta, amb la idea de traslladar l’enfrontament PP-PSOE a Catalunya.

Si els periodistes, els meus col·legues, fessin bé la seva feina això no passaria, però sembla com si algú presumptament els hagi comprat per evitar que es parli de les presumptes trapelleries de la dona del Sr. Montilla.

[@more@]

El Mundo del 27 de setembre publica: “Aporten proves a la causa de prevaricació contra la regidora i dona de José Montilla. Urbanisme de Sant Just va facturar obres no realitzades, segons una acta notarial”.

Però aquesta notícia és la punta l’iceberg de tot un conjunt d’actuacions que des d’un punt de vista informatiu qualsevol mitjà hagués publicat en un país autènticament democràtic. No es tracta d’anar a la caça i captura d’una determinada persona, es tracta que des qualsevol càrrec públic s’actuí amb ètica i que les persones públiques han d’anar en compte amb les seves actuacions.

Un altre de les informacions que no van sortir als mitjans de comunicació va ser la querella criminal per injúries que va interposat la regidora d’urbanisme contra els portaveus de la Plataforma Cívica en Defensa de la Vall i d’Alnus-Ecologistes de Catalunya, pel fet d’intervenir en un ple municipal demanant transparència i aclariment del vincle de la Sra. Anna Hernández (regidora d’urbanisme) amb un dels propietaris de terrenys a la vall. Fet que al no desmentir-se i interrompre la intervenció del portaveu de la PCDV per part de l’Alcalde, va originar lògicament en un comunicat a premsa com a resposta. Comunicat que no va sortir reproduït a cap mitjà. En aquest cas no calia fer un periodisme d’informació, se’ls donava la feina feta.

Tampoc no va sortir a la llum pública, com es va acabar aquesta història. En primer lloc i això ja és una mica de periodisme d’investigació superficial, en la presumpta actuació poc ètica de la jutge de pau, alhora de la reconciliació. La Sra. Anna Hernández no es va presentar i la jutge (mainadera també de les filles de la regidora), sembla ser que els hi va dir als ecologistes que demanessin perdó perquè estava molt enfada per la pregunta i el comunicat que havien fet. En segon lloc, la regidora va retirar la querella, ja que l’havien aconsellat que s’havia passat en el seu presumpte abús d’autoritat.

Però aquí no acaben els fets noticiables i d’interès general. Per exemple, tota la problemàtica de la Vall (la part de Collserola que limita amb Sant Just), no ha estat ben recollida als mitjans. Els catalans que no viuen al poble s’han quedat amb la pel·lícula que l’Ajuntament socialista ha salvat la Vall, quan això no ha estat la veritat. I tot així, encara no està salvada del tot.

Hi ha una lluita veïnal, promoguda per la Plataforma Cívica en Defensa de la Vall que està posant a l’Ajuntament entre les cordes.

De tot això, alguns membres de l’executiu català (consellers del govern) en off de record han manifestat que a Sant Just Desvern hi ha un bon bunyol que no s’acaba de solucionar.

Si en alguna cosa estic equivocat que se’m digui en què, però si no trobo molt greu el que passa en els mitjans de comunicació del meu país. Fins i tot, m’agradaria saber quins criteris se segueixen per determinar que és notícia i que no és notícia.

Per altra banda, em sap molt de greu que els regidors d’ERC a l’Ajuntament de Sant Just Desvern donin suport a totes les presumptes irregularitats étiques que s’estiguin desenvolupant en el govern municipal.

Tweet

L’Esquerra Independentista ha de començar a mobilitzar-se no només amb escrits i presa de posicions, sinó també al carrer. S’ha de començar a fer pedagogia per reconstruir la nació.

No podem perdre el temps en discutir ni una coma dels diversos estatuts. No els volem. La nostra tasca ha d’estar la de definir la nostra nació i reivindicar el dret d’autodeterminació.

Anem tots a una i comencem a organitzar-nos sota els termes de Països Catalans i Independència.

Respeto que cadascú vulgui fer la seva guerra amb la seva sigla, però no costa res endegar única campanya on tothom es pugui sentir a gust per reivindicar els elements primaris que a tota l’Esquerra Independentista ens uneix. Això pot ser un primer pas per definir una única estratègica a seguir.

[@more@]

Unes de les primeres accions que proposo és la d’editar milers i milers de cartells amb el mapa de la nostra nació per repartir-los a les escoles, els instituts, les institucions i els periodistes. S’ha de donar a conèixer a tothom quin és el nostre país.

En segona acció és la de trencar l’agenda mediàtica focalitzada per les declaracions de personatges sinistres de Madrid i l’Espanya profunda i els mediocres polítics catalans.

En tercer lloc, hem de fer que aquell senyor que s’agenolla es mengi les paraules d’estúpits que va dir a TV3 referint-se als companys i campanyes que es van manifestar el trist dia de l’aprovació del projecte d’Estatut de la Catalunya estricte al Parlament. No només va dir això, sinó que ens va comparar amb el feixistes espanyols.

En quart lloc, hem de tornar a visualitzar el portal Llibertat.com. Si la gent que ho feia no volen continuar que ens passin les eines i ho farem nosaltres.

En cinquè lloc, organitzar-nos per barris a les ciutats grans, i per pobles i comarques als llocs petits. Hem d’evitar de caure amb el tòpic de Barcelona i comarques o València i comarques.

En sisé lloc, penseu que cada cervesa és un cartell. Si pensem això, possiblement surtin els comptes per fer moviment. Passar a l’acció s’ho val.

Tweet