La matemàtica i sociologia electoral

Fent una ullada de les darreres eleccions que s’han realitzat, Sant Just Desvern és una dels municipis de l’àrea metropolitana on els resultats se semblen molt als totals del Principat. Però no parlarem d’estadístiques numèriques, sinó del comportament sociològic de Sant Just Desvern i l’extrapolarem a la Catalunya estricta.

El vot de l’immigració del franquisme és majoritàriament socialista i és possible que en algun cas es decanti cap el PP. Aquestes persones no votaran mai una opció catalanista, ja sigui CiU o ERC, per considerar-les massa catalanistes i sobretot massa conservadores. Els seus fills i nets, també pensen així. I això, que han après català i tenen una carrera universitària.Sempre hi ha excepcions, però a la baixa.

[@more@]

I és que els problemes que van tenir els seus pares i avis per instal·lar a Catalunya encara pesen. Són persones que s’han vist “marginats” i que en les opcions dites d’esquerra han trobat uns aliats per refermar-se com a ciutadans espanyols dins de Catalunya. Cal tenir en compte que són un pes electoral important.

Que siguin simpatitzants del Barça i s’identifiquin amb la senyera no vol dir res, ja que si ho fan és per sentir-se catalans dins d’Espanya.

Ideològicament s’alimenten dels programes televisius espanyols, de diaris com El Periòdico de Catalunya i de pel·lícules com El Torrente de Santiago Segura

En converses de cafè, m’han manifesta que s’identifiquen plenament amb el trispartit, ja que ha estat una manera de desbancar al “señorito” Pujol. Tot i així, alguns que filen prim, m’han remarcat que al Parlament hi ha pocs diputats que portin cognoms espanyols. Estan convençuts que cal saber el català i parlar-ho, però que no ha d’ésser una prioritat, ja que l’espanyol l’entén tothom. I és defineixen com a catalans, perquè Catalunya és una regió espanyola.

Són crítics amb l’alcalde socialista de la localitat, però el tornarien a votar, ja que es preocupa pel seu barri i el consideren una persona accessible quan el veuen pel carrer.

Sempre hi ha excepcions, però majoritàriament aquesta gent pensen d’aquesta manera i es molt difícil que canvien d’opció.

Pes electoral que cal tenir en compte i un element més per a la reflexió alhora de planificar una campanya de pedagogia.

Comentaris tancats a La matemàtica i sociologia electoral

la nació catalana és una realitat que no cal posar-la a discussió

La majoria de polítics, de periodistes, d’empresaris… i de persones situades en l’èlit del poder a casa nostre no saben quin és el seu. Si veritablement ho sabessin, a hores d’ara, estaríem en un altre estadi i no ens hauríem d’agenollar i demanar perdó davant de Madrid.

Ni el govern de Jordi Pujol ni el tripartit han actuat com a caps d’estat ni han perfilat una política autènticament nacional, i ja no parlem dels governs valencià i de les Illes.

La prudència d’en Jordi Pujol ens va desmuntar la idea de país. En el cas de TV3, va posar les barreres per evitar la difusió del senyal més enllà de l’Ebre i la Mediterrània, però des dins del govern es va barrar el pas a qualsevol insinuació de Països Catalans.

[@more@]Tampoc no és va tenir en el seu moment la suficient valentia de projectar una autèntica agència de notícies ni un Institut d’Estadística, quan des de diverses àrees del coneixement es feien estudis d’àmbit nacional, per citar un, el de la Flora als Països Catalans.

I com no es tenia aquesta idea de país, el problema lingüístic s’ha agreujat. Milers i milers de joves d’àrea metropolitana barcelonina no parlen ni un bocí de català durant el dia. Recordeu no fa gaire aquell programa de barris, estava focalitzat a Cornellà de Llobregat. Mentre el veia em preguntava, com és que després de tants anys de Generalitat aquesta gent no parla català? I m’adonava que aquella gent no votaria mai un partit amb connotacions nacionalistes, sigui de dreta o esquerra.

I és que veritablement, fora d’algunes actuacions, Convergència ho havia fet fatal.

A tot això, el trispartit s’ha trobat un terreny abonat i fora d’algunes coses, no s’ha notat gaire la clau que tenia la persona que sempre s’agenolla.

Amb la idea de no ofendre a Espanya, ens ha enfonsat com a poble. La majoria d’immigració dels anys 60, fora de casos molt especials no s’ha integrat. Els fills de la segona i tercera generació potser sí, però cal contar-los com a una minoria. Si ho mirem bé, l’àrea metropolitana de Barcelona és molt espanyola.

I seguin per aquesta via, la nova immigració en la seva gran majoria no s’acabarà integrant al país, sobretot pel que fa als llatinoamericans. Ells no venen a Catalunya, sinó que a la Madre Patria.

El veritable problema de fons és que la majoria de l’èlit del poder al Principat no sap quina és la seva nació. Aleshores que ho posin en el projecte d’estatut per a mi és anecdòtic.

Per què? Perquè la nació catalana és una realitat que no cal posar-la a discussió. S’ha d’exercir, amb tot el que això comporta, i prou!!.

A tot això, com diu Quim Gibert, “La llibertat dels Països Catalans és un desig d’allò més sa i natural. Assolir-la convertint l’esforç col·lectiu en combustible de locomotora és una forma de fer poble, de reconstruir la nostra identitat, de fruir de l’alegria de viure”.

Comentaris tancats a la nació catalana és una realitat que no cal posar-la a discussió

Aglutinem forces i enlairem la senyera de la Llibertat

No cal estirar-se dels cabells. No cal perdre el temps en debats estèrils que no porten en lloc. No perdem més el temps. Per aquesta via ho tenim tot perdut, ja ho hem vist en diversos comentaris que circulen per la xarxa i en el qualificatiu d’estúpits que ens ha posat aquell que sempre s’agenolla.

Penseu que tota aquesta gent es veuen legitimats pels vots i els seus aliats mediàtics. I nosaltres no tenim res de res, tot al contrari ens presenten com els inadaptats, com aquells que no creiem en la democràcia, com els xicotets que no sabem que fer. Però tot això no ens ha de fer por.

Penseu que el PSC té una organització al darrera. Actuen com a empresa i no volen que se’n vagi en orris. Han de mantenir la sigla, sigui com sigui. Mantenir la mamella que dóna de menjar i plaer a moltes persones. Per no tenir, no tenen ideologia. S’envolten d’una filosofia esquerrana que no va més enllà de la gestió pública per donar vida a l’empresa. Del quatripartit és l’organització més forta. Les fisures, si n’hi han, es difuminen en benefici de l’empresa. Ara per ara, tenen la paella pel mànec

[@more@]Penseu que CiU no s’ha preocupat mai de l’organització fins ara. Han estat una colla d’amics i fins i tot mal avinguts. Ara bé, després de perdre el poder de la Generalitat s’han reformulat el projecte de partit per evitar una desfeta, però encara estan molt lluny de consolidar-se. Tot i així, el poder electoral els hi dóna molt joc en el camp mediàtic.

Penseu que ERC també són encara una colla d’amics. Ara, amb els càrrecs que han assolit amb el tripartit intenten organitzar-se, seguint el model socialista, però l’eròtica del poder fa que perdin l’oremus. El seu aprenentatge de polítics pragmàtics fa que restin diluïts dins les actuacions socialistes. A més, el poder dels vots el hi dóna una legitimitat mediática. Els hi dóna també ales per monopolitzar les actuacions independentistes i fan veure que més enllà d’ells no hi ha ningú més.

D’Iniciativa no cal dir gran cosa, i del PPC, millor no esmentar-lo.

Aquesta visió esquemàtica i fins i tot, simplista del Principat, ens hauria de fer reflexionar. Reflexió que no ens hauria de fer por si realment volem obrir un procés d’alliberament. Com?

Aglutinant esforços. Ens hem de deixar a casa totes les nostres males històries que hem tingut al si l’Esquerra Independentista. Ho hem de fer arreu de la nació i ho hem de fer ara més que mai. No podem perdre més el temps en crítiques i debats estèrils.

Tot i totes els independentistes ens hem d’aglutinar sota la paraula Independència. Fent un sol bloc. Fent una sola organització arrelada a tots els indrets de la nació.

En segon lloc, cal engegar una campanya de pedagogia interna a tot el país per difondre els elements simbòlics de la nació, des de la utilització dels mots fins la cosmovisió nacional. Tot plegat ens ajudarà a aglutinar més esforços i engrandir l’organització.

I en tercer lloc aixecar la bandera de Lliberat per obrir escletxes per assolir espais de poder

Ben segur que es un camí difícil, no tenim res al nostre favor, però val la pena intentar-ho.

Val la pena intentar-ho que perdre el temps en insults. I és que per aquesta via, ho tenim tot perdut.

Comentaris tancats a Aglutinem forces i enlairem la senyera de la Llibertat

A la recerca de referents

Si el tripartit ha definit la diada nacional d’enguany com la diada de l’Estatut, nosaltres, l’Esquerra Independentista l’hauríem de definir com la Diada sense referents polítics. Això sí, sense menysprear a cap company ni companya independentista per les tasques que realitzen pel país. Però hem de ser autocrítics i adonar-nos que no acabem d’enfilar agulla.

[@more@]

Autocrítics no vol dir plegar i llençar la tovallola, si no de mirar què passa i quins son el nostres errors. Tampoc no vull dir que l’estratègia d’ERC sigui la correcta. No, aquest no és el debat de fons.

El que passa és que per una banda, és que no acabem de recollir els fruits de tota aquella tasca de formigueta que anem fent, perquè mediàticament, qualsevol cosa que belluguem es com si ho hagués fet ERC i per l’altra, és que la nostra incapacitat de vertebrar un autèntic moviment independentista fa que provoquem certes situacions esperpèntiques al carrer, i molt concretament al Fossar de les Moreres.

L’única manera de generar contradiccions a la militància d’ERC és que l’Esquerra independentista faci el seu camí i porti endavant la seva estratègia, evitant en tot moment qualsevol tipus d’enfrontament. No podem perdre el temps amb aquestes bajanades.

No es podem passar la vida, criticant i criticant, si no fem també la nostra tasca en recuperar els referents perduts, fer organització i marcar-nos fites per recuperar de nou els espais de poder.

Hem de tornar a recomposar el moviment, recuperar el carrer, reconquerir nous espais de poder municipal i que la nostra veu es deixi sentir als parlaments dels Països Catalans, com a caixa de resonància per encetar el camí de l’alliberament.

Fer tot això requereix un gran esforç però l’objectiu s’ho val. A curt termini, hem d’engrescar-nos i engrescar…

Comentaris tancats a A la recerca de referents

Els noms fan la cosa en la lluita per la Independència

Independència, independentisme tranquil, independentisme pacífic, independentisme no violent, independentisme violent, independentisme combatiu, catalanisme d’esquerres, l’esquerra independentista

Com havia comentat en un altre escrit, el terme independentista havia restat marginat un cop es va aprovar la Constitución i l’Estatut. Fins i tot, el terme Autodeterminació, un dels punts de l’Assemblea de Catalunya, fou escombrat del vocabulari periodístic i polític.

Mediàticament, l’independentisme havia quedat arraconat només per a grupets que es manifestaven de tant en tant i sobretot, per aquells que omplien el Fossar de les Moreres l’Onze de Setembre.

[@more@]

Tan era així, que fins i tot, la cúpula dels Independentsites dels Països Catalans fou detinguda i empresonada per portar una pancarta que posava Independència durant la manifestació anti-loapa. (març de 1982)

Ara bé, La Crida a la Solidaritat no va poder reprimir els crits d’Independència i de Llibertat Patriotes Catalans a l’acte del Camp Nou (24 de juny de 1981), però si que Àngel Colom ho va fer a l’Acte del Pi de les Tres Branques d’aquell any, mentre celebrava les accions d’ETA amb cava a Prada de Conflent.

Malgrat la repressió policial i la marginació de polítics que actualment es troben dins d’ERC, es va forjar un moviment independentista de la mà d’IPC, PSAN, Comitès de Solidaritat amb el Patriotes Catalans i Terra Lliure. Més tard, tot això va configurar el Moviment de Defensa de la Terra. Fins i tot, la Crida va haver de canviar de terminologia, van abandonar el terme Autodeterminació pel d’Independència i es van haver de posar-se al costat dels independentistes repressaliats.

Aquest substrat va donar peu al reconeixement mediàtic de la paraula Independència, però la van intentar diluir com van poder, fins al punt de criminalitzar el seu contingut i a tota la gent que s’anava organitzant al seu si.

Precisament, l’entorn de Nacionalistes d’Esquerra (ara dirigents d’ERC) intenten marcar diferencies en relació al moviment independentista que s’estava generant, amb una nova terminologia independentista basada amb els adjectius de pacífic, trànquil i no violent

Més tard, en plena repressió contra el MDT i Terra Lliure, els sectors Nacionalistes d’Esquerra entran a formar part d’ERC amb l’Àngel Colom al davant de la formació.

És quan ERC es defineix com a independentista pacífic en contraposició de l’anomenat independentisme violent.

Però la cosa no s’acaba aquí, mentre ERC monopolitza mediàticament el mot d’Independència diluït de contingut, hi ha personatges del seu entorn que viuen a costa d’aquest sentiment arrelat sociològicament al si d’amplis sectors de la societat catalana. No sols viuen sinó que adquereixen un cert prestigi. Ara bé, per mantenir aquest modus vivendi fan que els plantejaments independentistes no vagin més enllà i es quedin reduïts en una mena de reivindicació folklòrica camuflada de víctimisme: És que Madrid no es dóna més.

Per mantenir la cadireta, organitzen jornades espirituals amb els sectors més nacionalistes dels socialistes i d’Iniciativa, per mantenir distancies també del pujolisme. Parlen de refer l’Estatut i escombren al Colom, que es retira amb els convergents, el lloc que no havia d’haver sortit mai.

Per bastir tota aquesta estratègia que els asseguri el modus vivendi cerquen aliances amb els sectors de l’independentisme que havien donat suport a la lluita armada que també s’hi troben a gust en aquest plantejament sense haver de renegar d’un passat que consideren una aventura juvenil.

Uns i altres es troben a gust, d’enemics han passat a amics de tota la vida i monopolitzen la lluita de molta gent que fins i tot a donar la vida. Es fan amb el nom d’Independència, això si diluït de tot contingut polític. El que no havia assolit el Pujolisme ni el seu dofí Colom, ho ha fet en Carod i en Sellarès.

Parlen d’Independència com si res, però per apropar-se a Iniciativa i els socialistes es posen la careta de catalanisme d’esquerres.

Per diferenciar-se d’aquest monopoli, aquell independentisme que fou qualificat de violent i de terrorista ha hagut d’utilitzar els termes d’Independentisme combatiu i ara el de l’Esquerra independentista.

Aquesta visió terminològica de la història ens diu que hi ha una èlit al si de la societat catalana que no vol que s’assoleixi la plena Independència nacional. Una èlit que es meravella de la lluita dels bascos però que posa pals a la roda als Països Catalans.

Una èlit que ja li va bé, aquest joc polític amb Espanya de l’estira i arronsa i del víctimisme per mantenir la cadireta, el prestigi, les editorials i el sou assegurat cada mes, per això per no tenir no tenen ni projecte de país.

És la diferencia a tota aquelles persones que lluiten des de l’anonimat, posant diners propis i tot i pagant hipoteques, fins al punt no fer ni vacances, passant nits sense dormir, fent reunions, organitzant festes per guanyar un euro per invertir en un acte polític.

A totes aquestes persones que no tenen nom mediàtic els hi vull oferir el meu homenatge i convidar-los a mantenir-se ferms en aquesta línia perquè amb el seu esforç a l’ombra, el nostre país assolirà la plena Independència

1 comentari

Estatut: No estava tot pactat? On és la via catalana?

No entenc de que ha servit una comissió per redactar un estatut que alhora de la veritat compta amb més de cinc-centes esmenes.

No entenc de que han servit les dues reunions a l’estil Miravet

No entenc tantes reunions entre Zapatero i Carod

No entenc al Carod que digui que l’aprovació d’aquest estatut és el fet més rellevant pel Principat des de l’any 1714.

No entenc que un militant d’ERC em digui fa una setmana que aquest text és el millor Estatut que ha tingut Catalunya.

No entenc que en ple debat del pla Ibarretxe només es parles de la via catalana.

[@more@]

Una via que s’ha vist que està morta, més que morta, és que mai no ha existit, ja que ningú no es refia de ningú. Fan tots pena. S’han rigut dels catalans i catalanes. I el que em fa més ràbia és que en aquest joc hagi participat una opció que es proclama Independentista.

Sempre deia que el que calia és un projecte de Constitució Catalana per posar les bases per un procés d’alliberament nacional. Naturalment, només amb aquells que realment se senten catalans. Un projecte que naturalment no hagi de passar per Madrid. Un projecte que defineixi el país que volem i quines han de ser les relacions amb Espanya.

A Madrid només cal anar-hi ha pactar el trencament amb Espanya i presentar les cartes credencials d’ambaixador.

Comentaris tancats a Estatut: No estava tot pactat? On és la via catalana?

Una marca, un equip, un projecte col·lectiu per sobre del protagonisme personal

Els catalans i les catalanes ens caracteritzem per tenir una vessant anàrquica i això que pot ser una virtut, també és un gran defecte, generalment, en la nostra tasca al si de les organitzacions.

En aquest camp, generalitzo, som indisciplinats, no acostumem a respectar el treball col·lectiu, cada un de nosaltres ens creiem amb la veritat i ens agrada el protagonisme per sobre del treball de l’equip. Això genera escissions i males històries amb duplicitats de funcions.

[@more@]

Això, al si de procés d’alliberament dels Països Catalans ho hem patit i encara ho estem patint. No tenim la fórmula màgica per superar-ho, però si que podem apuntar una tendència a seguir.

Necessitem una marca, un símbol que esdevingui un referent nacional més enllà dels protagonismes personals.

Una marca, un símbol que s’identifiqui amb projecte de país i amb un procés d’alliberament nacional.

Una marca, un símbol que representi als homes i dones, en tot el seu conjunt, que fan possible aquest camí.

El col·lectiu és aquell que posa l’engranatge de la màquina i la marca és el símbol.

És un plantejament a seguir per evitar esquerdes i protanismes personals. Una de les coses que admiro d’Esukalherria, és que tots som números uns. Hi ha una marca, que per impediments legals canvia, però el projecte és col·lectiu i el referent és el mateix. I darrera de cada mesa de la direcció, sorgeix una de nova i després una altres … Però el projecte continua sent el mateix i les persones a títol individual desapareixen.

És més important, la idea, el projecte i el procés col·lectiu cap a la Independència que les persones a títol personal.

2 comentaris

Josep Lluís Carod-Rovira, aquell que sempre s’agenolla

Va perdre la dignitat el dia que va dimitir com a conseller en cap, tot i que una gran majoria de catalans i catalanes el van pujar als altars. S’ho va creure i es va considerar el messies, fins i tot es va posar la corona d’espines, però quan torna a la realitat se n’adona que no pot morir en la creu. Per això, sempre demana perdó.

No llegeix mai la premsa, això és el que afirma constantment, però s’assabenta de tot, sap de tot, opina de tot i, fins i tot, escriu als diaris.

[@more@]

D’apostes estratègiques ha fet unes quantes, totes elles en fracàs. Això sí, ha provocat escissions en diverses coalicions, organitzacions i/o partits. Sempre que ho ha fet ha estat cap a la dreta. Del PSAN va anar a fundar NE, deixant a l’estacada a companys de lluita compromesos amb el país. NE va ser un fracàs, ja que van voler imitar a Euzkadico Ezquerra. En aquells moments es van difuminar, perquè CiU va obtenir la majoria absoluta, el PSC navegava i l’independentisme combatiu s’estenia com a una taca d’oli. Moltes persones que havien format part de NE van passar al PSC i a CiU.

Carod i d’altres es van mantenir al marge sense renunciar als plantejaments inicials de NE. Organitzaven jornades espirituals a la recerca de quadratura del cercle sobre l’independentisme català, que qualificaven d’independentisme tranquil.

Va entrar ERC de la mà de l’Àngel Colom amb la idea de defenestrar-lo i fer-se amb la direcció per imposar les seves tesis d’Euskadico Ezquerra. Tot i així, sempre ha estat una persona de segona fila.

Però ben considerat al si d’una intel·lectualitat –i segment social- que s’ha forjat en mantenir uns anhels de llibertat de la nostra nació en abstracte. Això fa, que tinguin un cert estatus de privilegi i siguin respectats.

Un prestigi mediàtic que volen conservar, per mantenir-se en llocs claus de la política catalana, com a pares ideològics de la lluita per la independència i barrar així, el pas a qualsevol intent d’alliberament nacional. De mans netes, res de res.

Darrera d’en Carod i d’aquesta suposada intel·lectualitat*, no hi ha projecte de país més enllà, ni ells mateixos es creuen que algun dia els Països Catalans seran lliures.

D’en Carod sabem que té la clau, però potser sigui la de casa seva, si és que hi ha cases d’algú.

*Caldrà parlar de personatges com Miquel Sellarès, Josep Huguet …

2 comentaris

Aquest text estatutari ens hipoteca com a poble

Aquest matí el Bargalló li deia a la Rita que el text estatutari respon a la correlació de forces generades pel resultat electoral del 16-N. En canvi, el PSC diu que amb aquest text Catalunya ha trobat l’encaix definitiu dins de l’estat.

Bargalló i els teus companys d’ERC sou uns babaus o ens esteu prenent el pèl, i considereu que som rucs?

[@more@]

Penseu que sou els únics que aneu predicant que no és un estatut que respongui a la ideologia d’un partit en concret, per això us estant col·locant gols a dojo. Ja que els altres van dient que és el millor estatut que podem tenir, fruit del consens per acabar amb el greuge comparatiu de Catalunya dins de l’Estat. Per tant, pel PSC és la culminació del seu projecte. Pel PSC és el seu estatut. I amb aquest text tancaran files a qualsevol aspiració hegemònica del Principat de Catalunya.

Mentre els altres fan ideologia partidista, vosaltres us quedeu de braços creuats, com a babaus? És aquesta la vostra aposta estratègica?

ERC haurà donat ales a l’enemic, i ens hipotecatarà el futur com a poble. Ens queixaven de CiU, però els republicans ens han venut per un simple cotxe oficial.

Comentaris tancats a Aquest text estatutari ens hipoteca com a poble

José Montilla, l’home de marbre

Una persona intel·ligent, del no res ha arribat a ministre. Astut, perspicaç sap el que ha de fer en tot moment i no comet errors. Amb la seva tenacitat ha construït un partit que funciona com a una empresa i amb la seva fredor, la nit de les passades eleccions autonòmiques va reflotar l’organització que es trobava tocada i enfonsada.

Ha fet president a Maragall i va gestionar la fórmula del trifàsic. No perd mai els papers, fins i tot la nit de l’ombra del 3%., va sortir a donar la cara, amb tot el cinisme del món, dient que aquí no havia passat res.

[@more@]

Ho té tot controlat, fins i tot que el galliner quan es revolta. Ha frenat més d’un cop les ingerències del PSOE en la política catalana i ha aturat el trencament del partit. Ho ha fet com espanyol que ha entès que per desarmar l’independentisme i espanyolitzar Catalunya, no s’ha de fer des de la crispació i amb polítiques barroeres, sinó amb intel·ligència, amb un tarannà d’aquells oberts i tolerants.

Un home respectat en el món de les constructores, alguna cosa deu oferir i cobrar. Amb ell, les finances del partit funcionen. I les personals, no diguem. I és que amb ell, l’esquerra que pregona el socialisme ha deixat de tenir sentit.

Si no s’hagués dedicat a la política, seria una persona normaleta, ja que no sembla divertida i no és massa brillant que diguem. Seria el clàssic funcionari que descriu Larra, aquell del vuelva usted mañana.

A més amb el sou de funcionari no podria lluir i segur que no arribaria a final de mes si hagués de pagar la hipoteca i els estudis als seus 5 fills.

Algú ha dit que si arribés a President, la política seria avorrida i sense cap interès més enllà del ciment i la totxana, un jovi que sembla que l’encanta.

Comentaris tancats a José Montilla, l’home de marbre